DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FINGIR (ant. fengir). v. tr.: cast. fingir.
|| 1. Simular, fer veure que és (allò que no és), fer semblar. E fingint-se obedients e humils, demanen als bèsties dels marits, Metge Somni iii. E fingir solen | tenir dolor | per dar color | a ses empreses, Spill 452. Una malvada | hom se fingia, Spill 9913. Voltem la squena fengint que fogim, Tirant, c. 24. La verge... fingix ignorància al punt de dolçor, Viudes donz. 182. No obstant, fingeix desitjar-ho, Oller Vilaniu 213.
|| 2. Donar existència mental (a una cosa no real); idear, imaginar. Lo escusa la licència que de fengir tenen tots los poetes, Alegre Transf. 158 vo. Així mateix los poetes fingiren les faules, Isop Faules 2 vo.
    Fon.: fiɲʒí (or., bal.); fiɲʤí (occ.); fiɲʤíɾ, fiɲʧíɾ (val.).
    Conjug.: segons el model partir. En català antic es troba algun cas de formes no incoatives en temps verbals que avui són incoatius, v. gr. finga (Febrer Purg. xxxii, 69), fingen (Isop Faules 2 vo).
    Etim.: pres del llatí fĭngĕre, mat. sign.