DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FINIR (ant. fenir). v.: cast. acabar, terminar.
|| 1. tr. Portar a la fi; posar fi; fer cessar. Deus vos leix fenir aquest feyt e'ls altres a la uolentat uostra, Jaume I, Cròn. 52. Cant lo sarrahí hac fenides ses paraules, Llull Gentil 264. Especialment: a) Portar a terme, donar solució a un assumpte; liquidar íntegrament un compte. Haja aquell compte jurar si al dit racional serà vist fahedor aquell cloure o finir, doc. a. 1393 (Col. Bof. viii, 439).—b) Finir sa vida, finir sos dies: morir; cast. fallecer, fenecer. E axí finí sos dies al servey de Déus, Muntaner Cròn., c. 291. Aquells deuen esser plorats qui moren mal, no pas aquells qui bé fenexen lurs dies, Canals Carta, c. 71. E com serà en lo camí feneixca los seus darrers dies, Tirant, c. 223.
|| 2. intr. Tenir fi, acabar-se, cessar. En so que fe puja part enteniment e raó fenex dintre los térmens de enteniment, Llull Cont. 154. En la quarta generació finirà ton regne, Pere IV, Cròn. 323. I aquí fineix ma vida si tu al pit no m'aculls, Atlàntida vi. Mare, tos fills y ton poder finiren, Costa Trad. fant. 11. Especialment: a) Tenir fi un espai de temps. Per tot lo mes de deembre en què finí lo dit any, Pere IV, Cròn. 379. Com lo terme constituït per nostre senyor Deus a viure finí aquella hora, Metge Somni ii.—b) Morir; cessar de viure. En aquell dia que fenirà, cascun dels ditz confrares..., doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 25). Molts de joves veitx que encara | finiran primer que jo, Penya Poes. 134.
    Fon.: finí (or., occ., bal.); finíɾ (val.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Sinòn.: acabar, finar.
    Etim.: del llatí fīnīre, mat. sign.