DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FORA adv. i prep.: cast. fuera.
I. || 1. adv. A la part exterior. Lauòs ixqué fora Pilat a la porta, Passi cobles 28. Lanç-me en lo lit; dolor m'en gita fora, Ausiàs March, lxxxvii. Arca ben simentada e empeguntada de dintre e de fora, Tomic Hist. 6 Fer fora: fer sortir (Borges del Camp). «El mestre a les onze ens ha fets fora» (=ens ha fets sortir d'escola). Especialment: a) No dins de casa. Si'l senyor Siso em crida, diga-li que só fora, Vilanova Obres, xi, 18.—b) Al camp (per oposició a dins la ciutat o vila). Les carreres de la ciutat e de fora, Codi Lagostera 62. Vengueren pageses e sagramental de fora, doc. a. 1411 (Ardits, i, 18).Anar a fora: anar al camp (des de la població). Viure fora: viure en el camp. Fora fora: vorejant la part exterior (Mall., Men.). Aná fora fora, doc. segle XVI (Alm. Isl. Bal. 1878, pàg. 63).—c) Fora!: exclamació amb què s'invita peremptòriament a sortir, a llevar-se alguna peça de vestir, a suprimir alguna cosa o a cessar en una activitat. Fora, fora de Aragó la vella mala!, Pere IV, Cròn. 70. Per molt que diguen «xo!» «fora!» ni «çap!», Proc. olives 291. Fora burles de bo, Lacavalleria Gazoph. Patró, patró, fora veles!, Costa Trad. 100. Fora! no vull bromes, Vilanova Obres, xi, 9. Idò fora parlar-ne pus!, Alcover Cont. 9. Amunt i fora!, Ruyra Parada 28.
|| 2. prep. A la part exterior d'una cosa, amb el nom de la qual pot unir-se fora immediatament o mitjançant la preposició de. a) En sentit pròpiament local. És de major necessitat que fora lo cercle sia alcuna cosa major que dintre, Llull Felix, pt. i, c. 3. Tiram-nos ab él fora'l camí e dixem-li, Jaume I, Cròn. 206. Si, per comprar aquel, avien anar fora la terra, doc. a. 1309 (RLR, viii, 65). Si alcun confrare morrà fora la ciutat, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 68). Quant la nau haurà feta vela e serà fora del port, Consolat, c. 114. Les cathedrals... que lauors hauia fora dels murs de les ciutats, Boades Feyts 46. Vet em aquí fora de casa, Ruyra Parada 23.—b) En sentit immaterial. Així serà fora aquest segle uil enués aquel que és a uenir, Hom. Org. 2 vo. Car fora son de mon seny, Metge Somni iii. Com a lacerada de tal viure fora de tota sperança, Tirant, c. 3. Los reys estigueren ydolatres e fora de la ley, Tomic Hist. 27. Los paregué cosa monstruosa y fora de la condició humana, Isop Faules 6. Fora d'ús: que no s'usa. Fora de perill: que ja no està en el perill en què estava Fora de combat: que ja no està capacitat per a combatre. Fora de si: exaltat e pertorbat per un accés passional fins a l'extrem de no poder controlar els propis actes. La còlera me encén de tal manera, que estich casi fora mi mateix, Lacavalleria Gazoph.—c) Formant locucions adverbials, generalment sense la preposició intermèdia de; v. gr.: Fora camí: anant sense seguir el camí. Continuament quaix pare e fill anaven fora camí, Pere IV, Cròn. 30. Fora casa: d'altra casa, que no és aquella del subjecte de qui es parla. Són a dinar a fora casa, Penya Mos. iii, 95. Fora porta (Mall.) o fora portal (Men.): a l'exterior pròxim de la ciutat. Espera que siam a fora porta, Penya Mos. iii, 48. Fora poble: a poble extern (Mall.). Fora vila: a vila externa (Cast., Val.); al camp, fora del nucli urbà (Mall.). Si és hun mercader qui ve de fora vila, e va cerquant ostal, Sermons SVF, i, 176. En Gori era un jovençà de fora vila, Rosselló Many. 49. Correu, nins, per fora vila, Salvà Poes. 68. Fora Mallorca: qualsevol país o lloc que no sigui dins aquesta illa (Mall.). «Es meu padrí se n'és anat a fora Mallorca». Fora mà: esbarrat, difícil d'assolir o d'arribar hi. Fora mida: extremadament, en gran manera. Està contrastant | als forts apetits moguts fora mida, Proc. olives 1672. «Ha plogut una cosa fora mida». Fora temps: a temps que no és el normal o l'oportú. Fora hora: a hora intempestiva. Fora de lloc: inoportú o indiscret.
II. || 1. prep. que indica negació o falta, equivalent a ‘sense’. Ulls baixos, fora queixes, com a valents escau, Costa Trad. Anar (o estar) fora corda: estar molt excitat passionalment (d'ira, alegria, entusiasme, etc.).
|| 2. prep. Excepte, descomptat. Que él ne son pare no hauien altres parents en Aragó ni en Cathalunya de nós fora, Jaume I, Cròn. 21. Puix major bé fora tu ma pensa no troba, Tirant, c. 316. Aquelles senyores... ho tenen tot redó, tot fora sa llengo, que solen tenir-la en forma de llanceta, Maura Aygof. 7. «Tothom ha vingut fora tu». a) Fora d'això: prescindint d'això, a més d'això. Però fora d'axò, qui era En Belluguins?, Galmés Flor. 11.
|| 3. Fora que: loc. conj., A menys que, com no fos que... Fora que jo, prenent-me'l en sèrio, l'agenollés als peus del confessor, Oller Rur. urb.
|| 4. adv. (molt dialectalment) Unicament, tan sols; tan just (pir-or.). Per hi anar, se veu fora un retall de camí, Saisset Contes de l'altre món, 18. Tu ets aquí estifladàs | pensant fora al que menjaràs, Saisset Barrajadís 8. És que dels diner que guanyava ne feya fora que se'n rentar les mans, Caseponce Contes Vallesp. 38.
    Refr.—a) «De fora vindrà qui de casa ens traurà»: es diu referint-se als qui suplanten els posseïdors o habitadors llegítims.—b) «Qui a fora se'n va a casar, o s'enganya, o va a enganyar».
    Fon.: fɔ́ɾə (pir-or., or.); fɔ́ɾa, fɔ́ɾɛ (occ.); fɔ̞́ɾa (val.); fɔ̞́ɾə (mall., men.).
    Var., composts i sinòn.: afora, defora, enfora.
    Antòn.: dins, dintre.
    Etim.: del llatí fŏras, mat. sign. I.

FORÀ, -ANA adj.
|| 1. Pertanyent o situat a fora; exterior; cast. externo, exterior. De les tres cambres la una ne sia primera, l'autra mijana e l'autra forana, Llull Cont. 353, 3. Sàpies que la vida contemplativa és... sostraure's dels brogits forans, Canals Carta, c. 54. Tots los volers qu'en mi confusos eren | se mostren clar per lur obra forana, Ausiàs March, xcii. Senys forans: (ant.) els sentits externs. Tots los meus senys forans e dins ho saben, Ausiàs March, xcvi. Paret forana: paret situada a la part de fora, que limita exteriorment un edifici. Porta (finestra) forana: porta o finestra oberta en una paret forana. Volem que pas entro sus a la paret forana del carrer, doc. a. 1404 (Anal. Sacra, xiv, 154). Dos maymons per plantar e metre aquells davant la porta forana del dit Reyal, doc. a. 1443 (Arx. Gral. R. Val.). El pare prenia tranquilament el sol a la porta forana del jardí, Ruyra Pinya, ii, 11. Especialment: a) Mula que en la batuda va més lluny del centre de l'era (Empordà, Alcoi).—b) Cussa de guarda que en caçar acostuma fer-se enfora del caçador (Mall.).—c) Retirat; situat fora de camí o lluny de la gent (val., mall.). «Viviu a una casa massa forana; per això no vinc mai a veure-us».
|| 2. més especialment: a) Situat fora de la ciutat; habitador del camp o de poblacions rurals (mall., men.); cast. foráneo. Algunes persones foranes són vengudes, doc. a. 1391 (Est. Univ. xiv, 139). De la ciutat e de les viles o perròquies foranes, doc. a. 1403 (BSAL, viii, 290). Per la gran diuisió qui és entre los de la ciutat e los forans és en punt de perdició, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 215). La part forana o les parts foranes: la ruralia, la terra situada fora de població. No gosà entrar en Çaragoça, ans per la part forana passà, Pere IV, Cròn. 70. Lo insult e altres inobediències per los hòmens de les villes e parròquies de les parts foranes fets e attemptats, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 168).—b) Foraster; pertanyent a una altra població o regió (occ., val.); cast. forastero.
    Fon.: fuɾá (or., men., eiv.); foɾá (occ., val., mall.).
    Var. form. ant.: foran (Eximenis Dones 18 vo, ap. Aguiló Dicc.); forants per forans, pl. (Canals Carta, pròl.).
    Etim.: del llatí vulgar *fŏrānu, mat. sign., derivat de l'adverbi foras.