DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. FORCAR v. tr.
|| 1. Posar en forma de forca, de branques divergents; cast. bifurcar. El riu de Santa Magdalena que seguírem, tenint de passar-lo penosament deu o dotze vegades fins als cortals de Civís, on se forca, Verdaguer Exc. 19.
|| 2. Penjar pel coll; cast. ahorcar (Ros Dicc.).
|| 3. «La llengua se li forca quant parla: Ei loquenti vacillat lingua» (Lacavalleria Gazoph.).
    Etim.: derivat de forca.

2. FORCAR v. tr.
Reunir formant forcs; cast. enristrar. «A Claravalls, caven i poden i forquen alls» (dita humorística referent als habitants de Claravalls).
    Etim.: derivat de forc.

FORÇAR v. tr.: cast. forzar.
|| 1. Fer cedir a la força; constrènyer per força. Avets volgut que natura no destrenya ni fors l'animal racional en axí com forsa e constreny los altres animals inracionals, Llull Cont. 51, 28. E d'açò desusdit poden los dits personers forçar al senyor de la nau, Consolat, c. 56. Parlaré't breument d'algunes del nostre temps, les virtuts de les quals me forcen parlar pus prolixament que no cuydava, Metge Somni iv. Forçar una porta, una tancadura: obrir-la per força. Especialment: a) Prendre per força, vencent la resistència del defensor o guardador. Que ab lo nostre poder bé'n poríem forçar lo castell, Jaume I, Cròn. 292. Manà que'ls diners que la cort havia forçats al pagès li fossen retuts, Llull Blanq. 73.—b) Conèixer carnalment algú vencent la seva resistència. Encontinent va-s'i acostar e pres-se ab ella e volch-la forsar, doc. segle XIV (BSAL, x, 54). Sichem pres-la en gran amor e forçà-la e corrompé la sua virginitat, Canals Carta, c. 23. Jo diré al senyor que tu m'has volguda forsar, Serra Gèn. 35.
|| 2. Portar a un grau excessiu, a fer un esforç excessiu. Forçar la màquina. Forçant la resignació, va tornar agafar el petit, Massó Croq. 161. Forçar la marxa: fer-la més ràpida del que és normal. a) refl., ant. Esforçar-se. Tot hom se deu forçar que us ajut, Desclot Cròn., c. 2. Alguns altres qui's forçaven a complaure a la dita reyna, Pere IV, Cròn. 62.
    Fon.: fuɾsá (pir-or., or., men., eiv.); foɾsá (occ., Maestr., mall.); foɾsáɾ (val.).
    Etim.: del llatí *fŏrtiare, mat. sign.