DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FORFET (i var. forfait, forsfeit, forfeit). m. ant.
|| 1. Malifeta, delicte; cast. fechoría. E no'l te desuedarei ab forsfeit ne sine forsfeit, doc. a. 1088 (RLR, iii, 282). Per qual forfeyt que Christ haja fet... és tan poch amat, Llull Felix, pt. viii, c. 2. Los pares destrenguen los fils que forfet esmenen per els, Usatge 122 (Anuari IEC, i, 302). Negun forfet de mort a ell no és trobat, Serra Gèn. 206.
|| 2. Malfactor, culpable de delicte; cast. malhechor. Com jo sia tan forfet a vós e tan culpable, Llull Cont. 41, 28. Podets forsar e turmentar tots los forfets e... punir tots los peccadors, ibid. 58, 19. Tant culpable e tan forfet vos és lo vostre servidor e'l vostre sotsmès, ibid. 135 (Modernament's ha adoptat aquest mot arcaic, introduint-lo en el llenguatge literari: Les minoritats entregades als forfets y abusos de tota mena de cobejances y curateles, Víct. Cat., Cayres 88).
    Var. ort. ant.: fortfet és una grafia que indica que el mot forfet era interpretat, per etimologia popular, com a compost de l'adjectiu fort; així trobam escrit: «Car lo fortfet de Paris fo pus fort que aquell de Pirrus» (Brunet Tresor, c. 55).
    Etim.: del llatí medieval forisfactum, o sia, part. pass de forisfacĕre (cat. forfer), sobre l'origen del qual vegi's l'article precedent.