DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

FUGIR v.
|| 1. Allunyar-se corrent per evitar dany, perill, etc.; cast. huir, escapar. a) intr., absol. Giraren les testes los moros e fugiren, Jaume I, Cròn. 60. Tots fogiren com lo veren venir, Desclot Cròn., c. 135. Mariner qui serà acordat en nau o en leny e fugirà, és degut que la nau ne logue un altre, Consolat, c. 157. Lo dit rey de Marrochs fugí e tornà-se'n en son regne, Pere IV, Cròn. 107. La qual... se amagà e fusch, doc. a. 1380 (Catalana, vi, 190). Com los moros foren fugits, los crestians robaren lo camp dels moros, Tirant, c. 12.—b) intr., amb complement datiu o introduït per la preposició a. Les bèsties salvatges... veem que'ns donen exempli com nosaltres fujam a les temptacions diabolicals... axí com elles fugen als cassadors e als paradors, Llull Cont. 108, 3. Los apòstols vos fugiren e vos desempararen, ibid. 285, 18. Quant conech la intenció de Eurist..., fugí-li per un prat, Genebreda Cons. 167. Si'ls hòmens la miraven axí com deurien..., axí li fugirien com a la mort, Metge Somni iii.—c) intr., amb complement introduït per la preposició de o representat per la partícula en. Dixeren los egipcians: fugiam dels fills de Israel, Serra Gèn. 69. Fugia de aquell loch com fugir acustuma lo mariner del grop, Alegre Transf. 51.—d) refl. Lexat lo mantell se'n fugí tot nuu, Gerson Passio, c. 6. Tots los censals foren venuts. Puys abatuts ells se'n fugiren, Spill 1280.
|| 2. Allunyar-se ràpidament d'algú, d'alguna cosa; procurar activament d'evitar-la; evitar, lliurar-se; cast. escapar, librarse. a) intr. amb complement en datiu. Per la utilitat dels arbres... fuig hom a trebayls infinits, Llull Gentil 10. Tres coses fan bon clerga: fogir al temporal, tenir aprop lo missal e no tocar al cuxal, Libre de tres, 46. Fent solitària vida per fugir als mundanals negocis, Tirant, c. 4. Us consell, fills, que fujau a tal malaltia, que porta en si infinits mals, Villena Vita Chr., c. 45.—b) intr., amb complement introduït per la preposició de. Per tal que fogís dels vans delits de aquest món, Llull Blanq. 1. Mas per ço no posqué fugir d'auer batalla ab ells, Boades Feyts 13. M'escapolia pels carrers més solitaris i ombrosos, fugint del brogit de la ciutat, Ruyra Parada 82.—c) tr. La primera proprietat dels hòmens qui han los dits officis és que fugen avarícia, Scachs 72. Fugint despesa | de bodes fer, Spill 2210. No pot fugir dany ni menyspreu, Faules Isòp. 155. Fugint del món dolent la vanitat, Atlàntida, introd. I s'alcen tant com poden | per a fugir el gran turment del mar, Maragall Obres, i, 37.
|| 3. intr. Anar-se'n, desaparèixer; deixar d'estar en un lloc, en un ésser; cast. desvanecerse, escaparse. Lo estel del alba... fa fugir les tenebres, Genebreda Cons. 108. Criden e estremexen-se, e fuig-los la sanch e la força, Metge Somni iii. Axí com lo perdé de veure, tots los spirits li fugiren, Curial, i, 27. Sa greu melancolia | fugí com per encís, Costa Trad. fant. 45. Per tornar-te ab l'alegria | la ventura que't fugí, Salvà Poes. 139. «El ganivet m'ha fugit de les mans». Fugir una cosa del cap, o de la memòria: deixar de recordar-se.
|| 4. intr. a) Fugir el licor: tonar agre o fort (Figuera Dicc.).—b) Fugir la pasta d'oliva: lliscar la pasta torcent l'encabassada a cada pressió o estreta que se li dóna (Empordà, Garrotxa).
    Loc.—a) Fugir com un dimoni, o com un ca bastonejat, o com una rata emmetzinada, o com un mal esperit, o com un llamp, etc.: comparances populars per a expressar la gran rapidesa amb què es fuig.—b) Fugir d'estudi (ant. fugir a la tela): fugir de la qüestió, defugir d'un assumpte que es considera poc convenient. Es bé veritat que fugiren a la tela y no se donà quexa del que més importave a la república, doc. a. 1587 (Ardits, v, 497).—c) Fugir de fam i de feina: esser molt malfeiner i amic de comoditats.—d) Fugir del foc i caure dins les brases: sortir d'un perill per caure dins un altre de pitjor.—e) D'arrapa i fuig: de pressa, precipitadament (Vinaròs).
    Refr.:—a) «Dels qui fugen, algun se n'escapa»: vol dir que la fuita sempre ofereix qualque probabilitat d'alliberar-se del perill.—b) «Qui de Déu fuig, debades corre».—c) «Qui fuig, a casa torna» (Val.).
    Var. form. (arcaiques o dialectals): fúgere; fúger. Com hom és en la batalla e veu son senyor mort, deuria hom aver vergonya de fúger, Llull Cont. 138. Que comensassen de fúger contra la nostra celada, Jaume I, Cròn. 112. Ja n'ha pegat a fuge | sens esperá ningú, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 163). L'havia donada per fúgere, per sortir, E. Girbal (Catalana, ix, 26).
    Conjug.: segons els paradigmes adjunts.
 
    Fon.: fuʒí (or., Andorra, La Seu d'U., Organyà, Conca de Tremp, Ponts, Balaguer, Cervera, Ll., Falset, Calasseit, Morella, Benassal, Vinaròs, bal.); fuјʒí (Gandesa, Tortosa); fuʤí (Fraga, Llucena, Monòver, Alguer); fuʤíɾ (Alcalà de X., Sueca, Benigànim, Pego, Benissa, Alcoi, Biar, Al., Elx); foʤíɾ (Cast., Patró, Tàrbena); fuʧíɾ (Val., Gandia); foʒí (Pollença, Sa Pobla, Sineu, Palma, Manacor); fúʒə (pir-or., Cadaqués, Tossa, Lloret de Mar); fúʒəɾə (Campmany, Camprodon, Rocabruna, Olot, Figueres, Mieres, L'Escala, Amer, Gir., Arbúcies, St. Feliu de G.); fuí (Alós, Isavarri, Esterri, Boí, Sort, Pobla de S.); fúјɾə (Llavorsí, Vilaller, Bonansa, Pont de S., Tremp, Benavarre, Tamarit de la L.).
    Etim.: del llatí fūgĕre, mat. sign. || 1, conservat dialectalment com a verb de la segona conjugació (fúger, fúgere) i canviat generalment en el tipus de conjugació -ir (=*fugīre).