DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

GÈNERE (i ant. genre). m.: cast. género.
|| 1. Grup natural d'éssers que coincideixen en la possessió de certs caràcters essencials. Gènere pròxim: aquell grup lògic sota el qual l'espècie està continguda immediatament. Tot lo món és ordonat en sos jenres e en ses espècies e en sos indivíduus segons natura, Lull Cont. 176, 27. Per lògica sabràs conèxer los genres e les espècies, Llull Doctr. Puer. c. 73. En espècie se ha hom de confessar, no en gènere, car no bastaria com en gènere, Sermo septem art. a) En hist. nat., Conjunt d'espècies que tenen un cert nombre de caràcters comuns.—b) El gènere humà: l'espècie humana; el conjunt de tots els homes. L'human genre qui estava perdut, Llull Rim. 235.
|| 2. Classe natural o convencional a què pertany una cosa segons les seves qualitats essencials; per ext., Classe en general. Gèneres literaris: cadascuna de les grans seccions en què es classifiquen les obres literàries, com «gènere èpic», «gènere dramàtic», etc. Pintura de gènere: la que representa escenes de costums, de la vida comuna (per oposició a pintura d'història o de paisatge). «Això és del millor que hi ha dins el seu gènere». Han mogut brega de mal gènero, Vilanova Obres, iv, 114. Especialment: a) Classe de mercaderia, i en general, Mercaderia, material per despatxar comercialment o industrial. Escampats arreu els gèneres i deixats en orri en llur majoria, Pons Com an. 50. Gèneres de punt, de llana, etc.: productes manufacturats d'aquestes matèries tèxtils.
|| 3. gram. Cadascuna de les categories en què es classifiquen els noms d'una llengua segons la forma que adopten els mots atributius, que sembla estar originàriament en relació amb la diferència dels sexes.
    Fon.: ʒέnəɾə (Barc., Palma); ʧέneɾe (Val.). En la pronúncia vulgar predomina la forma gènero (ʒέnəɾu Barc., ʧέ̞neɾo Val., ʒέ̞nəɾo Palma), que és un castellanisme.
    Etim.: pres del llatí genĕre, ablat. de genus, mat. sign.

GENERÈ f. (vulgar)
Ascendència, nissaga (Empordà, Garrotxa); cast. raza, abolengo. Guillem de Bergadà..., de senyorial generè, Jocs Fl. 1876, pàg. 55.
    Fon.: ʒənəɾέ (or.).
    Etim.: probablement de gènera, amb desplaçament de l'accent per la dificultat que sent el vulgus de pronunciar els esdrúixols.