Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  gallina
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

GALLINA f.
|| 1. Au femella de l'espècie Gallus domesticus, que es distingeix del gall per esser més petita, tenir també més petita la cresta i estar generalment mancada d'esperons; cast. gallina. A hom glot no comanes gallines, Llull Mil Prov. 468. Quants ous fa dins l'any la gallina de la sua vehina, Metge Somni iii. Capó se talla de aquella manera e aximateix la gallina que sia rostida, Robert Coch 2. Gallina anglesa: varietat de gallina de casta petita i molt baralladissa. Gallina quicaraquica: la de casta més menuda (mall.). Gallina de puput: la que té un plomall damunt el cap i la cresta molt rudimentària (mall.). Gallina pàdua: és tota negra, petitona, de puput blanc i negre, i poc ponedora; la tenen per galania (Inca). Gallina peluda: varietat de gallina que es distingeix per tenir calça o pelussa a les cames (mall.). Gallina moronada: la que té la cresta plana (Pallars). Gallina crestarosada: la que té la cresta curta, semblant a una rosa (Plana de Vic).
|| 2. adj. Persona covarda o pusil·lànime; cast. gallina. «No podem confiar en tu perquè ets un gallina». Ets un miserable i un gallina, Pla SB 194.
|| 3. imatge  Gallina de Guinea (or., occ.), o gallina de Faraó o faraona (mall.), o gallina morisca (men.): au de la família de les fasiànides, de l'espècie Numida meleagris, semblant a una gallina de cos arrodonit, grisenc obscur o gairebé negre amb piquets blancs, i una cresta ossosa; és animal molt bulliciós i poc domesticable; cast. pintada, gallina de Numidia.
|| 4. Gallina díndia o de les Indies: la femella del gall dindi; cast. pava.
|| 5. Gallina cega: a) Au de la família de les escolopàcides, Scolopax rusticola (Pou Thes. puer. 32; Torra Dicc.); cast. chocha, becada.b) Au de l'espècie Rallus aquaticus, que habita a l'Albufera de València i a llocs aigualosos.
|| 6. Gallina d'aigua: a) Au de l'espècie Fulica atra (Cat.); cast. foja (V. fotja).—b) Au escolopàcida de l'espècie Scolopax gallinula (Mall.); cast. gallina de agua.
|| 7. Gallina de mar: a) Au de l'espècie Larus canus, que habita dins la mar i a les roques de la vorera i s'alimenta de peixos (Barc., Mall., Men.); cast. gaviota cenicienta.b) Au palmípeda de l'espècie Sterna anglica (Vayreda Fauna Ornit. Gir.).—c) Peix rodó, molt semblant a l'escórpora, però molt més gros i més vermellenc (St. Feliu de G.). A la regió de Palafrugell en diuen rascassa.d) Gallina cega: insecte coleòpter del gènere Coccinella? Item galina cega e sangoneres ensemps feyta póluora, Tres. pobr. 13. (V. gallineta cega).
    Loc.
—a) Pell de gallina o carn de gallina: borró produït a la pell pel fred, la por, l'entusiasme, etc.; esgarrifança (val., mall., men.). Es ben segur que los agafa pell de gallina an ets anarquistes i socialistes, Aurora 226.—b) Semblar una gallina engavatxada: anar molt empinat, amb el cap molt alt (Mall.).—c) Esser o semblar una gallina banyada: esser molt pusil·lànime o mancat d'iniciativa i d'energia per a resoldre les dificultats (mall.).—d) No saber destravar es cul a una gallina: esser molt aturadet, no saber eixir de les dificultats (Palma).—e) Enviar algú a les gallines: enviar-lo a mal viatge, allà on no hi plou (València).—f) Quan les gallines pixin o Quan les gallines treguin dents: es diu d'una cosa que no ha de succeir mai. «Els al·lots xerren quan ses gallines pixen». «Això succeirà quan les gallines trauran dents».—g) Poder-se excusar d'una cosa, com ses gallines de dents: esser supèrflua aquella cosa, poder-se'n estar bellament (Eivissa).—h) Colgar-se o anar a jeure o gitar-se amb les gallines: anar al llit molt dejorn.—i) No cantar-ne (o cantar-se'n) gall ni gallina, d'una cosa: no parlar-se'n gens ni haver n'hi recordança (Mall., Men.). No s'en cantava gall ni gallina de la desgràcia, Penya Mos. iii, 135.
    Refr.
—a) «La gallina blanca, tot ho escampa; la gallina negra, tot ho arreplega».—b) «Gallina ganyuda, a son amo ajuda» (Men.).—c) «Gallina, vaca i moltó, és olla de senyor» (Miró Afor. 282).—d) «Dels acabats en -ina, el millor és la gallina»: dita que s'atribueix al doctor Montserrat i Arcs, que no era gaire afectat dels alcaloides i altres medicaments enèrgics que solen acabar en -ina.—e) «Val més gallina que sardina» (Empordà).—f) «Gallina vella fa bon brou» (o «bon caldo»). Es refrany general a tot el territori català; a Alguer diuen: «Gallina negra fa bon brou».—g) «Visca la gallina, visca amb sa pepida»: es diu per significar que el que importa és la vida, encara que sigui amb poca salut o amb dificultats.—h) «Sa gallina, p'es gall, mai és vella» (Men.).—i) «Gallina petita no pot fer gros ou» (Mall.).—j) «Gallina de menestral, cada ploma costa un real» (Segarra, Urgell).—l) «Allà on hi ha galls, no canten gallines».—m) «Ses gallines ponen p'es bec»: vol dir que perquè les gallines siguin ponedores, cal alimentar-les bé (mall., men.).—n) «Si vols tenir la gallina lluenta, dóna-li l'aigua pudenta» (Segarra, Urgell).—o) «Més val pa eixut amb amor, que gallines amb temor» (o «amb rancor», o «amb remor»).—p) «Val més pardal en mà que gallina volar». «Millor un ou avui que una gallina demà» (Alguer).—q) «Tants a tants, no fugen els soldats per les gallines»: vol dir que en igualtat de nombre, el més fort individualment és el qui guanya.—r) «A gallina que dorm amb gall, no li diguis polla»: es diu referint-se a les dones casades que, encara que siguin velles, poden infantar (Empordà).—s) «Volen saber més ets ous que ses gallines»: es diu referint-se als infants o gent jove que pretenen saber més que els vells en coses pròpies de l'experiència (Men.).—t) «Quan la gallina s'espluga, senyal de pluja» (BDC, xviii, 284).
    Cult. pop.
—I. Hi ha alguns jocs infantils en el nom dels quals figura la paraula gallina: a) Sa gallina blanca: joc de nenes en què una s'engronsa amb una corda i les altres canten: «Sa gallina blanca | tot ho escampa; | sa gallina negra | tot ho arreplega; | es corb, | en tocar-lo, fa es mort; | an es camí de Ciutat | ses formigues l'han roegat; | n han fet una fossa | d'una canya grossa; | n'han fet un capçal | d'un aumut i mig de sal; | sa figa secaiona, | si no cau avui caurà demà; | si no cau demà, s'altre; | sa més forta; | (en dir això donen empenta forta a l'engronsadora); sa mitjancera; | sa de no-res; | a baix és». En dir això darrer, la que s'engronsa ha de davallar (Artà).—b) Gallina cega (or., occ., val.) o gallina orba (mall., eiv.): joc en què tapen els ulls a un jugador amb un mocador; els altres transiten al voltant d'ell, i en tenir ocasió li peguen cops de mà o de mocador o de corretja, fins que ell arriba a agafar-ne un, i si endevina qui és, deixa de parar, i continua el joc tapant els ulls al qui ha estat agafat. Generalment, quan han tapat els ulls al qui para, abans de començar a moure's, s'entaula entre els altres jugadors i ell un diàleg, que varia segons les comarques. A la Catalunya continental, aquest diàleg és aproximadament així: «Cucut!—Què mana?—D'on véns?—De Roma.—Què portes?—Corona.—Què busques?—Muller.—Fes tres salts i busca-la bé». A Eivissa diuen: «Gallina orba, què has perdut?—Un real i mig menut.—Per on?—Per en terra.—Idò busca'l p'En Galera».—c) La gallina politana (Olot, Rupit, St. Feliu de P., Bagà), o la gallina policana (Puigcerdà, Penedès), o la gallina ponitana (Camp de Tarr.), o la gallina ponicana (Sta. Col. de Q.), o la gallina ponicada (Empordà, Igualada): joc en què es posen els jugadors asseguts en terra fent rotlle i amb els peus allargats cap al centre de la rodona; un jugador està en mig d'aquesta i va recitant unes frases o versets, i a cada dues síl·labes del recitat toca un dels peus dels jugadors; en arribar a la darrera síl·laba, el jugador arronsa el peu al qual aquella correspon, i el qui dirigeix el joc segueix comptant en la mateixa forma fins a fer arronsar un altre peu; quan estan arronsats tots fora un, el jugador a qui pertany aquest peu paga penyora. El recital és aproximadament així: «La gallina politana | que fa un ou cada setmana, | poni un, | | poni dos, | poni tres, | poni quatre, | poni cinc, | poni sis, | poni set, | poni vuit, | | poni nou, | poni deu, | la gallina de la Seu, | qui amaga aquest sant bon peu» (recollit a Bagà). Les variants afecten principalment a la darrera part del recitat, o sia, al que ve després de poni deu; per exemple: «... poni deu, | la gallina de la Seu | fa vuit, nou, deu; | cotxa amaga aquest sant peu» (Llofriu). «...Poni deu, la gallina de la Seu | cotxa el cap i amaga el peu» (Selva del Camp).II. Hi ha algunes creences i supersticions referents a les gallines. Es freqüent creure que les gallines negres porten riqueses i bona sort a les cases que en crien moltes; a Menorca creuen que llurs ous curen les quartanes, i que per curar el mal de ventre a les bísties convé donar-los brou en què ha estat llençada una gallina negra viva (Camps Folkl. ii, 128). Dels ous que les gallines ponen pel maig, es diu que es conserven tot l'any (Serra Calend. folkl. 131). També diuen que les gallines negres són les més ponedores (Gomis Zool. 264).—Hi ha gallines que canten amb veu de gall; els pagesos vells deien que en cantar així una gallina, era senyal de desgràcia (Manacor, Vinaròs).—El cant que fan les gallines quan han post, és interpretat humorísticament de diferents maneres. A l'Empordà diuen que el dit cant diu: «Caticaticatasques! He fet un ou que es cul me'n cou, i encara no en tasto!» A Mallorca diuen que el dit cant ha de traduir-se així: «Tot l'any ponc, tot l'any ponc, tot l'any ponc, i no duc sabaaates!» A Menorca, la interpretació és aquesta: «Què-és, què-és, què-és que cerques!». Al Rosselló consideren que diu: «Quelcom m'ha eixit del cul, sé pas lo que pot esser» o també «Caticatasques, farem un ou per Pasques».
    Fon.:
gəʎínə (pir-or., or., bal.); gaʎína (Andorra, Esterri d'Àneu, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al., Alg.); gaʎínɛ (La Seu d'U., Sort, Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi); ɟəʎínə o ɟəlínə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).
    Intens.
—a) Augm.: gallinassa, gallinarra, gallinatxa, gallinarrassa.—b) Dim.: gallineta, gallinetxa, gallineua, galliniua, gallinona, gallinó, gallinoia, gallinarroia, gallinoi, gallineia, gallinica.—c) Pejor.: gallinota, gallinot.
    Sinòn.:
— || 2, covard, poruc;— || 4, polla dindia, indiota, titota;— || 5a, cega;— || 6a, fotja;— || 7a, gavina;— || 7c, rascassa.
    Etim.:
del llatí gallīna, mat. sign. || 1. L'opinió de Balari Oríg. 50, que gallina usat en sentit topogràfic provingui del llatí calcŭlus, és totalment improbable i mancada de documentació que pugui corroborar-la. La forma dialectal mall. galina té el seu fonament en el llatí vulgar *galīna, suposada per Bourciez, Nyrop i Thomas (cf. Rom. xxxii, 449).