DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

GOLAFRE adj. i subst. m. i f.
Dominat per la gola; que menja molt; d'un apetit insaciable; cast. glotón. Hom golafre e ociós, pou és de tot pecat, Eximenis II Reg., c. 52. Lo golafre qui tostemps pensa quant menjarà, Eximenis Dones, 179. Ronchi badava una boca golafre, Espriu Lab. 130.
    Fon.: guláfɾə (or., men.); goláfɾe (occ., val.); goláfɾə (mall.).
    Intens.: golafràs, -assa; golafret, -eta; golafrot, -ota.
    Etim.: derivat de gola, amb una terminació d'origen obscur. Meyer-Lübke REW 1126 posa la forma composta bisleffur ‘llavi gros’ (leffur és paraula germànica). Tal vegada el creuament de bis-leffur amb gula hauria produït la forma golafre.