DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. GOSAR (ant. ausar i gausar). v. tr. o intr.
|| 1. Tenir prou coratge; atrevir-se; cast. atreverse. «Com veig que de vòstron cos | no n'hauré sinó mirar, | a vós estic de robar, | emperò a la fi no gos» (cançó pop. Mall.). E yo per tal que mal no's captenguen de nós no gos començar neguna re, Jaume I, Cròn. 23. Que lo leopart no la gosàs ferir, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Yo conech que fort te han menaçat car has gosat dir la veritat, Pere Pasqual, Obres, i, 104. No'ns gosàvem moure per paor de brega, Muntaner Cròn., c. 231. No és res que amor no gos assajar, Metge Somni ii. Ab tot son gran poder no gosà arremetre, Boades Feyts 352. Altre temor m'acora que jo no et goso dir, Atlàntida vi. Sense gosar a besar-la, Massó Croq. 50. Gosava pas ixer pus del forat, Saisset Coses y altres, 10. Esser gosat: atrevir-se, tenir audàcia. Ha fet manament negú no sia gosat nomenar-se rey, Villena Vita Chr., c. 69. a) substantivat m. Audàcia, atreviment; cast. atrevimiento. No n'i aga negú ni neguna, per ausar que aja, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50). La tua humanitat dóna a nós audàcia e gosar que tota vegada..., Valter Gris. 3 vo. Perquè algú hauia tengut gosar de enujar-lo, Tirant, c. 5. Tisbe..., armada del gosar que amor li donava, arriba al sepulcre, Alegre Transf. 29.
|| 2. a) Apostar, jugar alguna cosa contra algú, contra altra cosa; pretenir de guanyar (mall., men.); cast. apostar. «Ens gosam a córrer?»«Te gos messions que tenc més força que tu». «Tenc s'amor tan ben criada, | que allà on la vui, la pos; | a tu i a tot lo món gos | qui primer l'haurà mudada» (cançó pop. Mall.). Te gos de messions que ella, fins i tot en sebre-hu..., Alcover Cont. 48.—b) Guanyar en una aposta, en una provatura (mall., men.); cast. ganar, aventajar. Jo volia fer vetlada, però sa son me gosà, Ignor. 43. Però ja sa febra em gosa, | es cor me roega un corch, Aguiló Poes. 229.
    Refr.
—«Lo que els grans no gosen, els petits ho diran» (Mall.).
    Fon.: guzá (or., men., eiv.); gozá (occ., mall.); gozáɾ, gosáɾ (val.). Aquest verb té encara prou vitalitat en gairebé totes les comarques de la nostra llengua, encara que va essent desplaçat pel predomini del sinònim atrevir-se.
    Var. form. ant.: ausar (Que negú revenedor ni regater no aus comprar alcunes causes de menjar, doc. a. 1275 ap. RLR, iv, 358); gausar (Que neguna filanera no gaus venre lana, doc. segle XIV, ap. RLR, xxix, 54); goar (No era en Roma qui'ns gohàs deffendre los camps, Scip. e An. 48).
    Etim.: del llatí vulgar ausare, derivat de ausus, mat. sign. || 1. La forma etimològica és ausar; la forma gausar, antiga, i la moderna gosar, presenten el so g-, que els etimologistes han tractat d'explicar de manera diferent: Rohlfs Gasc. 111 a, suposa que el llatí ausare dins el domini dels visigots s'ha creuat amb el radical germànic del verb corresponent (alemany wagen) i n'ha resultat un tipus híbrid *wausare, a la w- del qual és deguda la g- del català i provençal; segons Coromines, en canvi (Vox Rom. ii, 161), aquesta g- prové d'un evitament d'hiat en el grup freqüentíssim no aus, ‘no goso’, que hauria donat per resultat no gaus i la subsegüent modificació del radical aus- en gaus-.

2. GOSAR v. tr. o intr. (castellanisme),
per gaudir; cast. gozar. Gosar de la conversacio de algú, Frui alicujus consuetudine, Pou Thes. puer. 204. Del benefici de gosar de la franquesa del grau de doctor, Ordin. Univ. 1638, fol 28. Ara que de son verger | gosau la florida eterna, Verdaguer Idilis.
    Fon.: guzá (or., men., eiv.); gozá (occ., mall.); gosáɾ (val.).
    Sinòn. preferibles: gaudir, fruir.
    Etim.: pres del castellà gozar. No apareix documentat gosar en català, amb el significat de ‘gaudir’, abans del segle XVI, o sia, abans de la intensificació de la influència castellana. En bon català cal usar aquest verb sempre amb els significats indicats en l'article anterior.