DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinņnims  CIT  TERMCAT

GRĄCIA f.: cast. gracia.
|| 1. Allņ que plau i atreu en les actituds o maneres; qualitat que fa agradable algś o alguna cosa; allņ que satisfą estčticament per la naturalitat, facilitat, fluļdesa, etc., i no per la forēa, potčncia o sublimitat. Grącia de rey és en donar, e son honrament en misericņrdia, Jahuda Dits, c. 2. Alegres publiquen... les honres y grącies de totes les dones, Viudes donz. 873. Amb una grącia infinita, saludava la multitud, Caselles Mult.66. La grącia d'un somrķs de la madona, Alcover Poem. Bķbl. 24. Havia admirat amb una mica de vehemčncia les grącies de la institutriu, Llor Jocs 162. De bona grącia: amb grącia, amb qualitat plaent. Les calses brodades qui eren molt vistoses e de bona grącia obrades, Tirant, c. 249. De mala grącia: sense qualitat plaent. Aquelles gents rśstiques e de mala grącia, Villena Vita Chr., c. 92. a) Acció o dita plaent. A mi no me taparąs sa vista amb quatre grącies ni amb quatre moxonies, Roq. 5.—b) La vostra grącia: el vostre nom (es diu en llenguatge cerimoniós). «La grącia de vostč», preguntava an es segon que arribava, Ignor. 76.
|| 2. Benvolenēa que una persona atorga a una altra; disposició a esser agradable. Caure en grącia: esser grat a algś. Caure de la grącia: cessar d'esser grat a algś. E uolem uos retenir en nostra amor e en nostra grącia, Jaume I, Crņn. 33. Has reebuda grącia entrņ ara e ara no te'n vull fer, Genebreda Cons. 62. Qui's recomanen en vostra grącia, doc. a. 1381 (Capmany Mem. ii, 161).
|| 3. Allņ que és acordat a algś per esser-li agradable, no perquč li sigui estrictament degut. E membra'ns encara a nós les grans grącies que ell moltes uegades nos hauia feytes, Jaume I, Crņn. 1. Per la grącia de Déu: per favor o auxili divinal. En Pere per la grącia de Déu rei d'Aragó, Capit. Llorens, 1211. De grącia: gratuļtament, sense interčs per la compensació; com a favor. En grącia e mercč vos demane que'm perdoneu, Tirant, c. 14. De grącia te done totes les verdures, Isop Faules 9. Fer la grącia: fer el favor (de tal o tal cosa). Feu-me la grącia de pendre una somereta, Villena Vita Chr., c. 83. Almenys feu-me grącia que yo vaja ab vós, Tirant, c. 3. Fer grącia d'una cosa: fer-ne donació, regalar-la. Los dits prķnceps comenēaren a fer grącies de viles e castells a tots aquells qui passats eren en son servey, Turell Rec. 129. De ses viles i sos ramats só hereva; | si els vols, jo te'n faig grącia, Atląntida i. Donar la seva grącia: (ant.) donar la benedicció. Doną lo senyor de Setalia a la sua filla la sua grącia segons que pare deu donar a la sua filla, Jacob Xalabin 10. Salvant vostra grącia: (ant.) amb perdó vostre, salvant la benvolenēa que em teniu (es deia com a fórmula respectuosa abans de dir o fer alguna cosa que es considerava poc agradable a un superior). Bels nabots, vós l'aspase veiats si la'n podets levar.—Salvant vostre grącia, Senyor, no faré, Graal 5. Fer la grącia: costum popular consistent a tirar una bacina de fulles de flors damunt el cap de la nśvia en eixir de l'església (Aguiló Dicc.). Carta de grącia: (ant.) carta de crčdit. Són estades venudes derrerament ab carta de grącia al dit P. Arnau, doc. a. 1385 (Arx. Cor. Ar.). Quitar un camp venut a carta de grącia: Abalienati agri pretium solvere, Lacavalleria Gazoph. Demanar una grącia: demanar un favor. Curar de grącia: tenir una virtut suposada per a guarir certes malalties, sia per haver nascut en dissabte de Glņria, sia per tenir una creu sota la llengua, etc. Tenir grącia: tenir virtut curativa. Dones... que tenen grącia y saben trencar l'enfit, Martķnez Folkl. i. 48. Les herbes de maig totes tenen grącia, Sanchis Cal. 83.
|| 4. Ajut sobrenatural que Déu concedeix a l'home per a l'exercici del bé i la consecució de la benaventuranēa. Que él nos do alumenament de la sua grącia, Hom. Org. 4. Per virtut de Déu e per lum de grącia, Llull Gentil 70. Dues coses són necessąries per exir del ąbit de vici: la grącia il·luminant que il·lumina e la cohoperant que's fa guiadora a qui vol obrar segons les virtuts, Com. Inf. 1 vo. Estar en grącia de Déu: merčixer l'ajut divinal per no estar sotmčs al pecat mortal. No puc creure que aquesta dona estigués en grącia de Déu, Ruyra Flames 77. a) La grącia de Déu: vulgarment, el pa, i per extensió tota classe d'aliment. «Encara no he tastat la grącia de Déu»: encara no he menjat res.—b) ant. Aliment, substąncia alimentosa. Los crastians... avien aportat ab els un praciós vaxel e axķ maravelós que de la grącia del vaxel vivien, Graal 62. «Després de la Mare de Déu d'agost, les olives ja tenen grącia»: ja tenen substąncia, aliment (Tortosa).
|| 5. Perdó acordat benčvolament. Fer grącia d'una cosa: perdonar-la, no exigir-la. Sots ban de XX sous, dels quals amor ni grącia no'ls serą feta, Ceremonial de Cervera, a. 1426. Yo vos fas grącia de part del gasto que vós tindrķeu de fer, Lacavalleria Gazoph. Ell feu dir als assitiats que si no se rendian, no devian esperar grącia alguna, ibid. Cop de grącia: cop amb quč maten un ferit per evitar que pateixi més;—fig., allņ que decideix la mort o la desfeta total d'algś.
|| 6. pl. Paraules o altra manifestació d'agraļment. Donar les grącies: expressar gratitud. Feren grans grącias a nostre seinor, Hom. Org. 4. Que fes grącies a Déu dels treballs en quč's vehia, Llull Felix, pt. i, c. 10. Fou feta la professó per retre grącies a Nostre Sr. Déu, doc. a. 1429 (Ardits, i, 265). Haueu a donar grącies de tanta honor, Paris e Viana 9. Grącies! o Moltes grącies! o Tantes grącies!: exclamació el·lķptica amb quč es manifesta gratitud. Dir «grącies» d'una cosa: refusar-la, deixar de servir-se'n. «D'aixņ, jo en dic grącies»: aixņ no ho accepto, me n'afluixo (Mall., Men.). Ni grat ni grącies: no ho agraeixo gens. Aprés vos dirą: Na mala dona, ni grat ni grącies ara que n'he hagut lo que desijaua, Tirant, c. 200. Grącies a Déu: locució per a expressar la gratitud envers la Providčncia per una cosa. «Tots estam bons, grącies a Déu». Grącies a Déu que...: exclamació per a expressar la satisfacció amb quč es sap que ha esdevingut una cosa que es desitjava. Grącies a Déu que no est de tot desemparat, Genebreda Cons. 55. Grącies a Déu que ets comparegut—, me va dir, Ruyra Parada 25. Grącies a (tal cosa o persona): mitjanēant; per virtut de (tal cosa o persona). S'abrogą de sobte llur representació, i grącies al seu bon zel, als seus afanys i sol·licituds, les febres van anar cedint, Pons Com an. 67. Grącies que...: sort que..., mitjanēant que... «Grącies que heu arribat vós, no hi ha hagut una desgrącia».
|| 7. pl. Les Grącies: nom genčric de tres divinitats femenines de la mitologia grega, filles de Venus, que eren considerades com a regidores de les coses que fan agradable el viure. Al compąs de les Grącies harmonitzen sa dansa, Atląntida vii. Triar-ne-alguna fóra un gros sacrilegi perquč desfaria aquest nou grupo de les tres grącies, Pons Com. an. 198.
Grącia: advocació de la Mare de Déu en el misteri de l'Encarnació, quan l'arcąngel la saludą amb les paraules «plena de grącia». D'aquesta advocació provenen els noms de diferents oratoris, ermites, convents, etc., dels quals és el principal el que ha donat nom a la vila i avui barriada barcelonina de Grącia, com també procedeix de la dita advocació el nom propi de dona Grącia i el cognom Grącia existent a Barc., Igualada, Artés, Alfarrąs, Arbeca, Almenar, Llucena, Val., Dénia, etc. a) L'Ajuntament de Grącia: nom satķric que els barcelonins del segle passat donaven a les someres de llet que passaven per la ciutat (Serra Notes Geogr. folkl.).
    Loc.—a) Esser una trista grącia: esser una cosa desagradable. Perņ mir que és una trista grącia rebentar, Roq. 43.—b) Fer grącia: esser una cosa curiosa i simpątica, atractiva.—e) Fer molt poca grącia, o No fer gens de grącia: no tenir gens de cosa agradable, esser repulsiu, molest.
    Refr.—a) «Més val caure en grącia que esser graciós»: significa que sovint és millor saber-se fer simpątic que tenir vertaders mčrits.—b) «Grącies de criatura i cant d'aucells, no són quan tu vols, sinó quan volen ells» (Barc.); «A les grącies de cries i al cant de pardal, en ta vida convides, que et faran quedar mal» (Val.).—c) «Grącies a Déu, que la mare pasta!»: es diu quan arriba a esdevenir o a obtenir-se una cosa que es desitjava i que no s'esperava gaire que arribąs.—d) «La grącia de Déu arriba per tot»; «Per a tothom basta la grącia de Déu».—e) «A qui no es cansa de pregar, Déu li fa grącia».—f) «Tots els dies són sants i bons per a qui estą en grącia de Déu».—g) «Grącies a Déu, el pare és mort i jo só l'hereu»: es diu al·ludint a un qui s'alegra per egoisme de coses que no l'haurien d'alegrar.—h) «Grącies a Déu que em tire en terra!; i l'amortallaven»: es diu referint-se a un qui s'alegra de coses que considera convenients i no ho són (Val.).—i) «Grącies del plat, que la vianda és meva»: ho diu aquell a qui donen les grącies d'una cosa insignificant o que ell considera inferior als favors que ha rebuts del qui les hi dóna.—j) «Les grącies se donen després de ben fart»: contesta humorķstica al qui dóna les grącies d'una cosa que no val la pena (Vinarņs).—l) «Grącies? Paga de frare!»: ho diu el qui rep les grącies si considera que més que un mot de grącies caldria donar-li alguna retribució (Mall.). Altres diuen: «Grącies? Un ca se'n va morir, de grącies!» (Men.).
    Fon.: gɾįsiə (or., bal.); gɾįsiɛ (occ.); gɾįsia (occ., val.); gɾįsi (pir-or., mall.).
    Etim.: pres del llatķ gratia, mat. sign.

GRACIĄ
1. Nom propi d'home; cast. Graciano. Els seus fills Gracią, Valentinią e Theodosi, Boades Feyts 49.
|| 2. Llin. existent a Tarr., Val., Al., etc.
    Etim.: pres del nom personal llatķ Gratianus.