DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. GREUGE m.
|| 1. ant. Acció danyosa o molesta; cast. agravio. Hauien-nos-ho donat a conèxer moltes uegades, que nós faén bé a ells, punyaren tots temps de fer a nós greuge, Jaume I, Cròn. 564. Si los dits mercaders dan o greuge o destrich ne sostendran, Consolat, c. 94. Als hòmens paresosos, totes coses que'ls mans fer, los és greuge, Jahuda Prov. 73.
|| 2. Paraula o acció que ofén greument; motiu greu de queixa; cast. agravio. Tinga audiència pública per oir y proveir a tots los clams y greuges qui's vullen proposar contra ell, doc. a. 1398 (BSAL, ix, 241). Demanant-li perdó per los grans greuges que li hauia fets, Eximplis, i, 29. Seria cas de metre'n clam hi formar greuge, Somni J. Joan 347. Donar-se greuge o Prendre en greuge: sentir-se ofès d'algú o d'alguna cosa. Donant-se greuge dels argullosos e dels desconexents, Muntaner Cròn., c. 119. Vostra egrègia persona no prenga en greuge..., Tirant, c. 370.
    Fon.: gɾéwʒə (Barc., Palma); gɾéwʧe (Val.). És un mot arcaic readoptat en la llengua literària moderna.
    Var. ort. ant.: greuie (Cauliach Coll., ll. vi, d. 2a, c. 3); greuia (Nebrija Dicc.).
    Etim.: probablement derivat postverbal de agreujar (<llatí aggreviare ‘afeixugar’: cf. REW 279b).

2. GREUGE adj. que trobam usat en el pseudo-Boades (segle XVII) amb el significat de ‘ofès, afeixugat, molestat’.
Qui's tengueren per fort greuges de lur venguda, Boades Feyts 11. Sa mare que també staua greuge en lo traball del seu prenyat, ibid. 160. (Sospitam que és efecte d'una mala interpretació del significat de l'arcaisme greuge, comesa per un autor tardà com era el fals Boades).