DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

GROS, GROSSA adj.
|| 1. Que té un volum considerable; que ultrapassa el volum ordinari; cast. grueso, grande. Sporta de sardina grossa, Leuda Coll. 1249. Mentre que açò fayen gitauen pedres grosses, Jaume I, Cròn. 26. Sas joves catalanas tenen es peu gros, Aguiló Poes. 116. Especialment: a) De major volum respecte d'altres coses similars. Bestiar gros: els animals bovins, cavallins i mulars. Dit gros: el polze. Venien per mar CL galees grosses, Muntaner Cròn., c. 119. Lo qual estol era de L galeres entre grosses y sotils, Pere IV, Cròn. 306. Menaren molt de bestiar gros e menut, ibid. 139.—b) Que ultrapassa accidentalment el seu volum habitual. Mar grossa: mar alçurada, amb onades altes. Venir gros un riu, un torrent, etc.: venir molt ple portar molta aigua. La Riera vengué tan grossa y furiosa, Rúbr. Bruniquer, v, 18. Estar grossa: estar prenys una dona o qualsevol femella. Certes faldilles amb corrioles que una meva cosina molt fecunda solia usar en fer-se grossa, Ruyra Parada 4. Estar gros el temps: estar a punt de ploure.
|| 2. Gruixut, gras (es diu de persones i d'animals); cast. grueso, gordo. El no poch deualar a nós, per ço con era molt gros a desmesura, Jaume I, Cròn. 138. Acostuma ton cors a trebayar per so que ages sanitat e que no sies gros ne pererós, Llull Doctr. Puer. 93, 8. Com fort s'estrenyen per no ser grosses, Spill 5861. La Rosó de la fleca, una xicota alta i grossa, Ruyra Pinya, i, 47. Veu grossa: veu gruixuda, de to greu. Vous altes e baxes, grosses e primes, Llull Arbre Sc. i, 218.
|| 3. Gran, alt (parlant de persones) (Men.); cast. alto. A Menorca diran «un homo gros i gras» del que a Mallorca es diu «un homo gran i gros».
|| 4. Gran, en el sentit de major en edat. Veureu que vengué es dia que se casà es fii més gros i... portà sa dona a viure a la casa, Rond. Eiv. 56.
|| 5. fig. Considerable per la seva extensió, pel nombre dels seus components, per la seva intensitat, transcendència, etc.; cast. grande. De la esgleya de sent Salvador... entrò al Aljaferia ha més de dos milles grosses, Muntaner Cròn., c. 297. Ab poqua gent no..., car si grossa gent no eren, doc. a. 1415 (Col. Bof. xxxvi, 338). Vessant de les planícies d'ibèria a grossos dolls, Atlàntida ii. Tenia por de qualque desgràcia grossa, Alcover Cont. 37. Fer-la grossa, o Fer-ne una de grossa: fer un disbarat o una malifeta important. Vostè m'ho diu, o n'hi faig una de grossa, Oller Pap vii. a) Anar gros: esser ric, donar mostres d'abundància.
|| 6. Dens, no refinat; cast. grueso. La emprensió de ombra és menor en àer suptil e depurat que en gros e confús, Llull Felix, pt. iii, c. 2. Tal grossesa proceex de grosses humors que és causa de denigrar los spirits grossos, Albert G., Ques. 90.
|| 7. fig. Bast, grosser; mancat de finor; cast. grosero, burdo. Eyls han dur coratge e gros enteniment a entendre nostra ley, Llull Gentil 189. Axí la Mort mon voler gros termena, Ausiàs March, xciv. Gonella aspra, grossa, Valter Gris. 12 vo. Expurgant lurs lengues de grosses e pagesívols parlars, Canals Carta, pròl.
|| 8. m. (substantivat) a) La part més voluminosa o principal d'un conjunt; cast. grueso. «El gros de l'exèrcit».—b) Parella d'animals (Maestrat). «Quantes cavalleries hi havia a la festa?—Trenta-set grossos»=37 parelles (Morella).—c) ant. Certa moneda d'argent. Deu tunis d'or valen un gros d'argent, Conex. spic. 97. Posau-hi de port per cade letra mig gros, doc. a. 1533 (BSAL, x, 44).
    Loc.—a) Esser un gros: esser una cosa molt gran, o valuosa, o desmesurada, etc. «Es un gros el que gastem; arribarem a no poder viure».—b) En gros: en gran quantitat, en conjunt, sense atendre al detall. Auran venut lo peyx en gros, Cost. Tort. 409. Venen en gros | sou per tres malles | ses vitualles, Spill 7504. Volem fer en petit lo que sols se pot fer en gros, Roq. 46.—c) D'en gros en gros: de manera sumària, sense gaire mirament.—d) Tot en gros: en total, com a màxim (Mall.).—e) Fer-se gros d'una cosa: fer-ne ostentació.—f) Fer lo gros o Fer del gros: mostrar enuig o menyspreu envers algú. Moltes vegades avé que passen maior pena per los enamorats a qui fan lo gros, que no ells, si bé 's cuyden esser desamats, Curial, ii, 138.
    Refr.—a) «Si són grosses, n'entren poques» (val.).—b) «En dir-la, dir-la grossa» (Men.).—c) «El peix gros se menja el petit».—d) «Qui menja gros, s'ofega»: al·ludeix als qui volen fer moltes coses o abraçar molt, sense poder (Mall.).—e) «Com més gros, més talòs» (Cat.).—f) «Qui compra en gros i ven en menut, ja cal dir Déu t'ajut».—g) «A qui va en gros, no li ve a un pa i un tros» (Mall.).
Gros: llin. existent a La Bisbal, Osor, Palamós, Vilademuls, etc.
    Fon.: gɾɔ́s (pir-or., or., occ.); gɾɔ̞́s (val., bal.).
    Intens.: grossàs, -assa; grossarro, -arra; grosset, -eta; grossot, -ota; grossarràs, -assa; grossíssim, -íssima.
    Etim.: del llatí grŏssu, mat. sign.