Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  guia
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

GUIA f.
|| 1. Acció de guiar; cast. guía. «Sense la teva guia no hauriem trobat la sortida».
|| 2. Persona o animal que acompanya algú per ensenyar-li el camí; cast. guía. (En aquesta accepció i tractant-se de persones del sexe masculí, pot usar-se guia com a masculí). Tirant supplicà al Mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra, Tirant, c. 92. Donant-me per companyia y guia del camí un home de la terra, Alegre Transf. 51. Especialment: a) Noiet o gos que acompanyen un cec perquè vagi per llocs convenients; cast. lazarillo. Veurà que la guia del cech ni sos desconcertats passos no poden encaminar sinó ab mil entropeços, Moral Cons. 28.—b) Sergent o caporal que es col·loca a cap de fila, segons les evolucions de la tropa, per facilitar ne la bona alineació.—c) Cadascun dels cavalls o mules que van enganxats immediatament a la llança dels carruatges.—d) Cavall castrat que va davant una eugassada o un ramat de poltros per conduir-los d'un lloc a un altre.—e) fig. Persona o cosa que serveix per a orientar, donar bona direcció al treball o accions d'algú. Sereu nostra guia, sereu gran exemple, Passi cobles 97. Regina del cel, lum guia del món, Trobes V. Maria 117. Per ço, tenint l'estil d'aquells per guia, Somni J. Joan 45.—f) Llibre que dóna indicacions per a viatjar, per a visitar una ciutat, etc. «Guia de ferrocarrils»; «Guia de Barcelona»; «Guia del museu nacional»; «Guia telefònica»; etc.
|| 3. fig. Objecte que serveix per a indicar o dirigir un moviment Especialment: a) En les mines, terra que indica que està prop una veta o que aquesta és abundant; cast. guía. b) nàut. Peça de ferro que deixa enmig un freu circular per on passa una amarra o un altre cap.—c) El truc de forma especial, que té una canal al voltant i una mossa semicircular a un costat per a amarrar-lo a un obenc; serveix per a passar hi els caps de maniobra, dirigint-los de dalt els arbres al claviller (Barc.)—d) nàut. Cap o aparell amb què es sosté una cosa en la situació convenient; cast. guía, viento, patarraez.e) nàut. Mitja politja immòbil que es col·loca a diferents llocs per disminuir el fregadís dels caps que passen per la politja; cast. guía.f) nàut. Corda prima que, en arriar-se una verga, una vela o altra cosa, s'empra des de baix per dur-la cap a un determinat punt o a una direcció convenient; cast. cargadera hacia abajo.g) nàut. Cadeneta molt prima, que per l'extrem inferior està subjecta dins un trau que hi ha a la punta del mascle inferior del timó, i passant l'altre extrem de la dita cadeneta per dins la femella facilita la col·locació del timó sense que l'embat de la mar impedeixi o destorbi aquesta operació (Palma).—h) nàut. Queixal que forma el banc d'arborar on va encaixat l'arbre (Costa de Llevant). Guia de l'escota: queixal de la part superior de la roda de popa, per on passa la guieta de la vela (Costa de Llevant, Costa de Ponent) (BDC, xii, 41).—i) Cadascuna de les dues bigues paral·leles que es posen a la vorera de la mar per a llançar les embarcacions a l'aigua (Eiv.).—j) En la fabricació de velluts per trama, fulla d'acer de 7 a 12 cm. de llargària, buidada en tota la seva extensió formant una canal longitudinal, en la qual encaixa l'extrem tallant de la peça anomenada ganivet (Pons Ind. text.).—k) Corda primeta que es ferma a la cadena de la bístia junyida al carro, i que va per la part de dintre fins al carreter o pareller (Mall.).—l) En el molí d'oli i en la sínia, pal que partint de l'arbre vertical va a parar a la bístia que roda, enganxant-s'hi aquesta amb una cordeta (Tortosa, Val.).—m) Cadascuna de les dues barres de fusta o de ferro, paral·leles, que van damunt la roda de la sínia per impedir que el rest i els cadufos es desviïn cap a la dreta o a l'esquerra (Gandesa, Tortosa, Mall.).—n) Cadascuna de les dues barres que van als costats de la biga de la premsa d'oli i del premsó de vi, per impedir que es desviï el moviment d'aquesta (Tortosa, Eiv.); cast. guiadera.o) Espira, rosca (Mall.); cast. rosca. Un tinteret de banya d'aquells que se tanquen amb guies, Alcover Cont. 594.—p) En la terrisseria, taula travessera paral·lela al sostre, fermada pels extrems a la paret, amb un forat al mig per on enfila l'extrem superior de la barra de fusta, i per la baixa va inserida al volant d'un molí de moldre vernís (Blanes, cf. BDC, xiii, 54).—q) Capçal o boscall llarg de la part de baix de la carbonera (Ulldecona).—r) Peça corredora que té la guillotina dels impressors i enquadernadors i que serveix per a estrènyer de part darrera els llibres o papers que han de tallar-se.—s) La primera i principal branca que neix en un arbre i que serveix com de mare de les altres; cast. guía.t) Cadascun dels tres politxons primers que posen en la vinya, per a regir-se amb ells en posar els altres (Mall.).—u) Cordó umbilical.—v) Estómac del gall (Pont de S.).—x) Guia de sa nacra: crustaci de l'espècie Pontonia tirrhena, de color vermellós, que va adherit a les nacres i que no és considerat com a comestible (Ferrer Aledo APM 66).
|| 4. Document autoritzat que porta el qui fa ús d'una arma, transporta alguns gèneres intervinguts, etc., per justificar que té permís de l'autoritat competent per fer-ho; cast. guía. Guia de péixer o de pastors: document en què el batlle del lloc de procedència d'un pastor autoritza el trasllat d'aquest i del seu ramat a una localitat o comarca llunyana. No sia reebut si no ha letres de son bisbe e en aytal guia deu fer promissió..., doc. segle XIII (Miret Templers 547). Trenta sous que han muntat les despeses de una guia que s'és obtenguda de la plassa de Santa Eulàlia, doc. a. 1443 (Hist. Sóller, i, 439).
Guia: llin existent a Rajadell, Tortosa, Cast., Villar de Canes, Cabanes, Vilafamés, etc.
    Fon.:
gíə (pir-or., or., bal.); gíɛ, gía (occ., val.).
    Etim.:
incerta. Potser del gòtic wida, mat. sign. (REW 9528), però sembla poc probable a causa que la i del mot gòtic era breu, i en canvi la i de les formes romàniques sembla demanar una i llarga. Meyer-Lübke diu que si el punt de partida d'aquestes fos el Nord de França, cal suposar un origen fràncic *wītan, ‘observar, contemplar’. (Cf. Bloch Wartburg Dicc. 296).