DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

HAVER v. usat com a tr., com a auxiliar i com a impers.: cast. haber.
I. tr.
|| 1. ant. Tenir, en general. Per zo que no agesen escusa los judeus, Hom. Org. 8. El hauia hauda la mare d'ela per muyler, Jaume I, Cròn. 34. Lavors nostra mare havia en dot lo comtat d'Urgell, Pere IV, Cròn. 28. Pots haver clara conexença de què és purgatori, Metge Somni iii. Aquella oaritat que haguist en lo començament a crear-me, Oliver Exc. 81. Yo dejun, pach bé los delmes de tot ço que he, Sermo septem art. No hages por: no tinguis por (Mall.). Lo benigne déu se acostà a mi dient: No hages por!, Alegre, Transf. 27. Haver en voluntat, en pensament, etc.: tenir la voluntat, el pensament, etc., d'una cosa. Esperants si lo dit rey de Castella haguere en voluntat de venir, Pere IV, Cròn. 373. Déu hagué en pensament la imatge e figura com faria lo món, Tomic Hist. 1. Haver consell o acord: tenir consell, posar-se d'acord, deliberar. Dins altre jorn que n'hajam acord, Muntaner Cròn., c. 72. Sobre açò que'ns fo mogut haguérem consell e acort, Pere IV, Cròn. 202. Haver per...: tenir per..., considerar com a (tal o tal cosa). Que me hajau per escusat, Tirant, c. 8. De aquí auant los hajen molt més per recomanats, Villena Vita Chr., c. 53. Haver a gràcia, a ofensa, etc.: considerar com a mercè, com a ofensa, etc. Açò us hauré a gràcia singular, Tirant, c. 18. Haver ops (ant.) o haver mester: necessitar. Que si en res lo havien ops..., tantost lo requesessen, Muntaner Cròn., c. 45. Si vosaltres mester les hauets, prenets-les, Eximplis, i, 4. Mas per axò y auem mester procurador, Somni J. Joan 708. Haver necessari: tenir necessitat. Grans peccats greus plors han necessari, Canals Carta, c. 28. Membres dissecats que haien necessari de rehumiditar-se, Albert G., Ques. 13.
|| 2. Esdevenir posseïdor; obtenir. Dix que de on havia haguda aquella sageta, Llull Blanq. 3. Quantes victòries ha haudes sobre sarrahins, Muntaner Cròn., c. 19. Si'ls pots hauer, no'ls leys anar, Turmeda Amon. Per haver la llambrusca t'enfilaràs damunt l'om, Riber Sol ixent, 11. Haver una dona: posseir-la, tenir-hi coit. Vós havets acabat que ell haurà la dona e que vendrà a ell tot segretament, Muntaner Cròn., c. 3. A les serventes de la casa, hoc a les dides, may cessen fins que les han haudes, Sermons St. Vicent Ferrer (ap. Ribelles Biblgr. 337). En el sentit d'obtenir és viu encara el verb haver a moltes regions, i sovint la forma d'infinititu haver és substituïda per les variants haure i heure. «Debades vindràs, debades: | no l'hauràs, la meva amor; | no l'haurà sinós un jove | del poble de Llucmajor» (cançó pop. Mall.). Puis de quiscuna heuan de caritat alguna cosilla, Canyelles Descr. 251. Si en vaig heure d'enhorabones!, Ruyra Parada 3. La Carta també anirà sense orde ni concert, perquè no he pogut haure més que una talleruca de paper, Rond. de R. Val., 59. «Matina i voràs; | treballa i hauràs» (Moreira Folkl. 162). «Si jo poguera haure el qui m'ha robat la cartera, estaria molt content» (val.). «Se volia casar amb la filla de l'oncle, i no la va poder heure» (Camp de Tarr.). «No el van heure per més que van córrer»: no el van assolir (ibid.). Haver notícia (ant haver ardit, haver llengua): rebre notícia. Que totes nits me sien a la punta del port Ligat, e aquí yo hauré llengua d'ells, Muntaner Cròn., c. 129. El senyor rey ha haut cert ardit..., doc. a. 1377 (Miret Templers 440). Bé pensave hauria alguna notícia de Magalona, Comalada Pierres Prov. 27. «No he hagut cap notícia del meu fill» (Camp de Tarr.). Haver nom: tenir per nom. Un fill que hach nom Seth, Serra Gèn. 12. Ni matarian moro que hagués nom Juan, Aguiló Rond. de R. 13. Què has nom?, Penya Mos. iii, 152. Haver esment: adonar-se, adquirir noció d'una cosa. Pera que'l capellà n'hagués esment, Casellas Sots 28. A certes comarques (Empordà, Garrotxa, Penedès, Ribagorça, Pla d'Urgell) s'usa haver o haure principalment amb el significat de ‘abastar, agafar una cosa que està amunt o allunyada’. Perque la pugas heure de la branca, l'abaixaré un poquet, Cases A., Poes. 158. Jo l'he sentida a prop, | i per haver-ne un glop, | tot ho daria, Verdaguer Idilis. «Deixa'm haver la gorra, que està penjada». Haure un niu: abastar un niu, agafar-lo de la branca o d'altre lloc poc accessible (val.). «Si els posen una falta, ja no hauen el premi». «He encalçat aquell nin, però no l'he pogut haver» (Bal.). «No m'hauràs»: no m'agafaràs, no m'enganyaràs o dominaràs (Mall., Men.). No poder haver algú a cames: no poder-lo assolir, vèncer o dominar (Men., Eiv.). «Sí que m'has ben hagut!»: ho diu el qui veu que s'ha deixat enganyar o perjudicar per un altre.
|| 3. refl. ant. Portar-se, observar tal o tal conducta. Si ab llur consell te fosses hagut en aquest fet, Metge Somni ii. Los regidors del poble iniquament se han, Sermó sant Pere. En aquestes coses vos haurets pròvidament e digna, doc. a. 1487 (Capmany Mem. ii, 298).
|| 4. Haver-les o Haver-se-les (o Haure-se-les): tractar, tenir paraules amb algú, sia discutint, sia barallant-se; cast. habérselas. Comensà de haver-les ab los arrendadors, però vent la confusió, que los uns las havian ab los altres y que's deyan coses prou scusades, doc. a. 1603 (arx. de Sta. Col. de Q.). Esta doneta... s'alegrava tant de aure-les en qualsevol, que en fer-li algú memeus s'astovava com un filadís, Rond. de R. Val., 23. Ja hi era en Manel, però no sol...; disputant ab la Felissa... Se les heyan d'ella, bé ho conexia prou!, Pons Auca 85. Aquest homo ha considerat que les havia ab un nin, Penya Mos. iii, 162. De què se les han?—me va preguntar en Lluís amb estranyesa.—De què me les hac?—va respondre en Xaneta, Ruyra Parada 32. «Ara les havíem del que ens va passar ahir». «Ara les havíem de tu» (=parlàvem de tu). «Me les vaig heure amb un gos rabiós».
II. aux.
|| 1. Combinat amb el participi passat dels verbs, serveix per a formar els temps composts, denotant que l'acte expressat pel participi del verb principal és completament realitzat o perfet en el moment indicat pel verb auxiliar. Exiren ab cauals armats per lo mur que y agren feyt portell, Jaume I, Cròn. 41. Entre tant jo hauré parlat ab lo rey de vostre estament, Llull Felix, pt. vii, c. 3. De Canigó s'haurà quedat pel cim, Canigó ix.
|| 2. Combinat amb l'infinitiu d'un verb, serveix per a formar els temps d'obligació, denotant la necessitat física, moral o lògica que s'acompleixi l'acte expressat pel dit infinitiu. Antigament es combinava haver amb l'infinitiu sense preposició o mitjançant la preposició a o de; avui només s'hi combina mitjançant la preposició de (haver de). a) Nos en haurem de tornar en nostra terra, Muntaner Cròn., c. 52. Que los jóvens chirurgians hajen de ohir dos anys Chirurgia, Ordin. Univ. 1629, fol q. 5. Hauré d'arrossegar-m'hi amb la vergonya al front, Atlàntida v. Havia d'ésser una aventura d'un atractiu esparverador, Ruyra Parada 15. T'hauràs d'acontentar amb poca cosa, Víct. Cat., Ombr. 67. La jove us farà comandes en haver-se de casar, Ramis Clar. 16.—b) (ant.) amb la preposició a. Aurem a redre radó al dia del judicj, Hom Org. 7. No podíem fer ço que'ls hòmens han a fer ab sa muyler, Jaume I, Cròn. 19. E si gitar lo'n vol, haurà-li a pagar son loguer, Consolat, c. 127. Per ço hach-se a exir de Castella, Muntaner Cròn., c. 158.—c) (ant.) sense preposició. Que cascú teuler o teulera aya tener a cascú fasedor de cayros l brageiador, doc. a. 1285 (RLR, iv, 363). Hi crech que m'haureu també perdonar, Proc. olives 1550. Dues són les vies... per les quals se haien evacuar totes les superfluitats del cors, Albert G., Ques. 36 vo. (Es troba algun cas d'ús de haver en passiva, «esser hagut» en lloc de «haver-se»: Per alguna superfluitat que és haguda continuar, Pere IV, Cròn. 58).
|| 3. Com a aplicació especial de l'ús || 2c, serveixen les formes de present (he, has, etc.) i les abreujades de pretèrit imperfet (hia, hies, etc.) per a formar el futur i el condicional dels verbs. Actualment l infinitiu i l'auxiliar són inseparables (cantaré, cantaria), però en la llengua antiga es troben usades amb certa independència i separació (cantar he, cantar hia, etc.), i fins i tot es troben aquestes formes compostes amb pronoms intercalats (seguir-se'n-hia = seguiria-se'n). Seguir-sen hia inconueniència enfre esser e major, Llull Gentil 28. E axí desbaratar-los hem (=los desbaratarem). Desclot Cròn., c. 2. Axí llexar-vos los he (=vos los llexar-he=us els llexaré), Muntaner Cròn., c. 69. Lla lo rey e son fill esperar-los hia, Muntaner Cròn., c. 262. Per ço que'ns conega, torcar-li hem los ulls seus, Genebreda Cons. 26. Muller mia, despertau-vos, ajudar m'heu, Vent. Pel. 21.
III. impersonal, denota que quelcom existeix, es troba, s'esdevé o s'acompleix. a) ant. Podia usar-se sense el complement adverbial hi, però amb altres complements de lloc: Que pocs albergs auie en Gosal, doc. a. 1250 (Pujol Docs.). Que en aquest món hage hauts molts més hòmens, Llull Felix, pt. i, c. 11. Que en la nau no haia gat, Consolat, c. 68. Donà batalla als moros, hon hagué molt gran conflicte, Tirant, c. 5. Libre ahont havie setze querns de diversos comptes, doc. a. 1518 (Miret Templers 577).—b) Normalment s'usa acompanyat del complement hi (ant. escrit també y o i). E hauia-ni (=havia-n'hi) bé CC a caual, Jaume I, Cròn. 59. E hauia-y (=havia-hi) molta gent, Tirant, c. 60. Si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, Tirant, c. 13. Com si y agués paret en mig, Somni J. Joan 2845. ¿Hay (=ha-hi) enemiga | al món major?, Spill 6944. Encara que hi haja molts prínceps y cavallers, Comalada Pierres Prov. 29. Hi hagué pobres i rics, Alcover Poem. Bíbl. 16. c) Aplicat al temps: «Hi ha quatre anys»; «Molt de temps ha (o «hi ha») que us esperam». Si co'l malalt qui lonch temps ha que jau, Ausiàs March, lxxxiii. Temps hauia que duraua la dita pena, Villena Vita Chr., c. 11. Estona havia que pel bosc rodava, Canigó ix.—d) Dialectalment, en les comarques meridionals del Principat i septentrionals del País Valencià, s'anteposa a l'infinitiu haver o haure la partícula hi, de manera que en lloc de haver-hi es diu hi haver o hi haure, i també n'hi haure (pronunciat nyaure) per afegitó de la partícula pronominal ne: «No ha plogut, i no pot n'hi haver collita» (Benassal). «Va hi haure un home que tenia sis dits» (Alcalà de X.). «Aquell any va hi haure una mala anyada tremenda» (Benicarló). «Va hi haure un xic que va dir mentida» (Gandesa). «Va n hi haure un xic molt dolent» (Vilafranca del Maestrat). «Per n'hi haure figues té que haure saó» (Alcalà de X).
IV. m. (substantivat) Cabal; quantitat de diners o d'altres béns que es posseeix; cast. haber. Pagès, si troba or ni argent ni aver en bonetes... mantinent o diga e o mostra a son senyor, Usatges, 118. Ab hauers grans de mercaderies que leuauen los mercaders, Jaume I, Cròn. 77. Aiuden a saluar e guardar los mercaders e los lurs hauers, Consolat, c. 61. E del haver que portà... li'n féu bona part, Muntaner Cròn., c. 31. Trametre per mar o per terra mercaderies, avers o altres coses, doc. a. 1399 (BSAL, ix, 241). No permatau que en lur poder | sia la clau de vostra haver, Sermó Bisbetó 42. Prometent en aquells grans dons e grans hauers si donar porien guarió a la sua muller, Jacob Xalabin 2. Tenim format concepte del haver que'ns deixaren, Obrador Arq. lit. 43. (Sobre la forma de plural havers, freqüentíssima, interpretada com a singular, es formà vulgarment el plural analògic haversos que trobam en aquest text: Regonexent que la confraria... és bastant numerosa y ab bastants aversos per fer sols la lluminària, doc. a. 1746, arx. mun. d'Igualada).
    Refr.—a) «Qui més fa, manco n'ha»: es diu referint-se als qui veuen mal pagats llurs esforços en benefici d'altri (Men.).—b) «Allà on vages, dels teus n'hages»: significa que per a obrir-se camí en qualsevol situació de la vida convé trobar-hi bon costat de persones amigues (Mall.).—c) «Allà on no n'hi ha, que no n'hi cerquin»: es diu al·ludint a la carència de béns o d'enteniment.—d) «Allà on no hi ha, el rei hi perd»: vol dir que si no es tenen els mitjans per a fer una cosa, no hi ha ningú prou poderós per a fer-la (Mall.).—e) «D'a on no n'hi ha, les rates fugen» (val.).—f) «Qui l'hau, l'hau!»: es diu referint-se a un que ha tingut una sort inesperada; com si diguéssim que la sort no és del qui la cerca, sinó del qui la troba (Empordà).—g) «Pensant haver-les amb En Pere, és estat amb en Pau»: es diu referint-se al qui anava enganyat envers de les probabilitats de guanyar o d'obtenir allò que es proposava (Mall.).—h) «Qui n'ha hagut, n'ha hagut»: vol dir que no ha bastat per a tothom (Empordà).—i) «Allà on hi ha hagut, sempre hi queda»: es diu al·ludint a persones que s'han estimat i després s'han desavingut, però que sempre conserven un fons d'afecte mutu.—j) «D'on no n'hi ha, no en pot rajar»: es diu referint-se a riqueses o a l'enteniment.—l) «La sort és del qui l'hau, i ventura del qui l'agarra» (Pallars).—m) «Això no vols, això hauràs»: significa que moltes vegades ens veiem obligats a fer o acceptar allò que ens repugna.—n) «Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes»: es diu pels qui volen dissimular llurs fracassos.—o) «Tal faràs, tal hauràs»: les nostres accions determinen la nostra sort (Mall.).—p) «Més val saber que haver» (val.).
    Fon.:—a) Forma haver: əβέ (pir-or., or.); əvέ (Camp de Tarr., Maó, Alaior); aβé (occ., Maestr.); avé (Falset, Gandesa, Tortosa, Morella, Vinaròs, Benassal, Monnòver, Alguer); avéɾ (Cast., val. no apitxat); aβéɾ (Morvedre, Llíria, València); əvə́ (Mall., Ciutadella, Eiv.). En la pronúncia ràpida és freqüent la forma apocopada 'ver: bέ (or.); bé (occ.); və́ (bal.).—b) Forma heure: έwɾə (Plana de Vic, Empordà, Igualada, Terrassa, Vilafr. del P., Camp de Tarr.).—c) Forma haure: áwɾe (Bonansa, Tamarit de la L., Balaguer, Pradell, Ll., Fraga, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Morella, Vinaròs, Alcalà de X., Onda, Sueca, Albaida, Alcoi); áwɾə (Reus, Valls).
    Conjug.: irregular, indicada en els paradigmes (pp. 493-495), que corresponen a tots els usos de haver indicats en el present article.
  —Les formes usuals en la llengua literària són: Pres. d'indic.: he, has, ha, havem, haveu, han;—Imperfet: havia, havies, havia, havíem, havíeu, havien;—Perfet simple: haguí, hagueres, hagué, haguérem, haguéreu, hagueren;—Futur: hauré, hauràs, haurà, haurem, haureu, hauran;—Condicional: hauria, hauries, hauria, hauríem, hauríeu, haurien;—Pres. de subj.: hagi, hagis, hagi, haguem, hagueu, hagin;—Imperf. subj.: hagués, haguessis, hagués, haguéssim, haguéssiu, haguessin; haguera, hagueres, haguera, haguérem, haguéreu, hagueren.—A més de les formes indicades en els paradigmes, n'existeixen d'altres que són exclusives del verb en l'accepció I || 2 de ‘obtenir, assolir’, i que corresponen a la forma heure de l'infinitiu; són les següents: Indic. pres., Hec o hac, heus o haus, heu o hau, heuen o hauen;—Subj. pres., hegui, heguis, hegui, heguin.
    Etim.: del llatí habēre, ‘tenir’, que en el llatí vulgar prengué els usos d'auxiliar i d'impersonal que hem detallat més amunt (cf. Grandgent Vulg. Lat. §§ 10, 121-124, 127-130). El resultat normal de habēre en català és haver, però l'abundància de formes verbals amb a tònica (has, ha, han, haja, etc.) ha determinat la formació d'un infinitiu haure que aparentment demana un llatí habĕre. En canvi, les formes amb e tònica (com he, hem, heu) i la influència dels freqüentíssims verbs en -eure (creure, veure, etc.) han determinat la forma d'infinitiu heure. En quant a l'etimologia de les formes temporals del verb, podem reduir-les a quatre grups:  Les altres formes catalanes del verb són formacions analògiques i no etimològiques. Damunt l'infinitiu haure, segons el model de caure, s'ha format l'indicatiu hac, hau; damunt la forma heure, s'han format hec, heus, heu, heuen.