DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. I f.
Vuitena lletra de l'alfabet català, que serveix per a representar la vocal palatal o anterior més tancada (en mots com fi, matí) i la semivocal i consonant de timbre idèntic al de la dita vocal (en mots com aire, iode, feia). En l'escriptura arcaica era freqüent usar la y grega en molts de casos en què avui s'empra la i llatina; aquest ús de la y grega era normal en l'ortografia antiga quan es tractava de representar el so semivocal o consonant de la i.

2. I (ant. E, més arcaic et, i com a mera variant ortogràfica antiga y o hi). conj. de coordinació copulativa.
|| 1. Enllaça dos termes que, dins una proposició o grup de mots, fan idèntica funció, i s'indica l'addició d'allò que expressa el segon a allò que denota el primer. Comte de Foix e vescomte de Castelbò, doc. a. 1244 (Pujol Docs.). Han los hòmens diligència et indústria a laurar les terres e a cullir los fruits, Llull Cont. 41, 3. Que tots se aparellassen y's guarnissen, Pere IV, Cròn. 306. De fraus y mentires és mestra y amiga, Viudes donz. 236. Que desigí que'ls meus cabells hi çellès | fossen tornats en aquell punt orelles, Somni J. Joan 220. Sens altra companyia que la dels faigs i dels abets, Massó Croq. 7. No resa per tu quan cremes, sinó quan rebifes i aconhortes, Russinyol Or. 91. Aigua infinita i grisa de desembre, Carner Ofrena 198. a) En el llenguatge antic, de vegades entre els dos termes units per la conjunció copulativa s'intercalen altres elements de la proposició. Millor virtut és e major haver pasciència, Llull Blanq. 1, 16. D'aytant devoció e amor son en pus alt grau e en pus noble, ibid. 5, 10. Als jóvens s'endreça la guerra y obliga, Proc. olives 2125.
|| 2. Enllaça dues proposicions que expressen fets simultanis o successius (dels quals el segon pot esser una conseqüència del primer o pot esser-ne una antítesi o contraposició). El penitent féu un gran sospir i no digué res més, López-Picó Nits 25. Flor que embellires ma vida | y ara ets tota borrissol, Salvà Poes. 1. Tant que ens havíem estimat un dia, | i es va desfer nostre lligam florit!, Carner Ofrena 61. a) S'usa principalment en l'estil narratiu, enllaçant les successives proposicions explicatives de l'acció. Féu aparellar en Nàpols son fill..., e lliurà-li bé mil CC cavalls..., e féu aparellar L galees, e que anassen totes obertes, e reculliren-se'n, Muntaner Cròn., c. 192. L'infant amb la mà ja l'arruixa, | i ell torna, i l'amoixa, i estira i afluixa, | i l'embarriola, Caimari Edif. 46.
|| 3. Com a recurs estilístic intensificador de l'expressió es pot repetir la conjunció copulativa davant cada membre d'una enumeració de noms o verbs, en lloc d'emprar-se de la manera normal entre els dos darrers membres. E l'ome vens e mortifica si metex e loa e ama e honra vós sobre totes altres coses, Llull Cont. 41, 20. Lo dit senyor rey no cessava d'anar e d'espaetxar e de visitar totes les sues obres, Muntaner Cròn., c. 48. Un reconet a cobert on plegar les pobres ales i torçar el coll i morir-se, Russinyol Fulls 209. Déu mateix és sa alegria | i corona i guasardó, Caimari Edif. 189.
|| 4. S'usa en principi de clàusula per a introduir una interrogació o exclamació. Ai trista de mi, mesquina! e com estic tant desconsolada per a tots temps!, Llull Blanq. 6, 1. I ara què cerques?, Maragall Enllà 33. Pere, y tu per ací? digué es senyor, tot esglayat, Alcover Rond. iv, 151.
|| 5. ant. S'usava per a introduir la segona de dues frases anàlogues o combinades. Là on és la un, e là és l'autre, Llull Cont. 51, 12.
|| 6. ant. La conjunció repetida al principi de dos membres o frases paral·lels, servia per a reforçar-ne l'expressió (com en llatí et... et...). Car a tan bon ardit com aquest, tot hom uos hi deu aiudar, e de paraula e de obra (=‘no sols de paraula, sinó també d'obra’), Jaume I, Cròn. 52.
    Fon.: i (no combinada amb vocal); ј (enclítica o proclítica d'una vocal).
    Etim.: del llatí ĕt, conjunció copulativa, mat. sign.