DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

IDEA f.
|| 1. Representació mental d'una cosa; cast. idea. Aquest hom ha semblança en Déu, la qual és appellada ydea en nom greguesch, Genebreda Cons. 241. Com lliga les idees ardenta inspiració, Canigó i. a) Concepció elemental, noció general d'una cosa. «No tinc idea de la manera com hem de resoldre aquest assumpte». «Això et donarà idea del perill que hi ha».
|| 2. Concepció d'una cosa a realitzar; pla, propòsit d'acció; intenció; cast. idea, intento. «Tu portes males idees». Escalfat per la noble idea de colonisar aqueixa hermosa i deserta plana, Verdaguer Exc. 50.
|| 3. vulgarment, Mania; intenció o presumpció persistent i poc raonable; cast. manía. «No vol estar en aquesta casa perquè hi duu idea: creu que s'hi emmalaltiria». «Na Bet du molta idea amb el seu cosí» (té gran desig de casar-s'hi). «No vull menjar fruita perquè llavors tendria idea» (em preocuparia pensant que m'ha de fer mal). Tenir idea a qualcú: tenir-li malvolença (Camp de Tarr.). Noy, porta una idea de cap: després del casament vol que es celebri el sacrifici, Vilanova Obres, xi, 62.
|| 4. Part fonamental o substancial d'una doctrina, d'un raonament, etc.; cast. idea. «He llegit un estudi sobre les idees de Plató». «Cal propagar la idea cristiana».
|| 5. Enginy per a disposar, inventar, resoldre les dificultats, etc.; cast. idea, ingenio. Per a carregar el forn, mantenir el foch y vigilar la cuyta, no's necessita gayre idea, Girbal Oratjol 50. «El jardiner és un home d'idea».
    Refr.
—«Qui té idea, no dorm»: vol dir que el qui té una preocupació forta no sol tenir son ni distreure's fàcilment (Mall., Men.).
    Fon.: iðέə (or., bal.); iðéa (val.). En la pronúncia vulgar és freqüent la intercalació d'una ј de lligam entre les dues vocals contigües, pronunciant-se ideia.
    Intens.:—a) Augm.: ideassa.—b) Dim.: ideeta.—c) Pejor.: ideota.
    Etim.: pres del llatí idea, mat. sign. || 1.