DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

INCLINAR v. tr.: cast. inclinar.
|| 1. Desviar d'una posició o direcció, especialment de la vertical. Sènyer, vós qui en la crou inclinàs vostre cap envés nós, Llull Cont. 178, 7. Ja em fas veure avinenta l'elegida | inclinant cap a mi son canti ple, Alcover Poem. Bíbl. 32. Inclinar els ulls, les orelles: dirigir la vista o l'oïda cap a una persona o cosa. Plàcia-us inclinar los vostres piadoses ulls, Villena Vita Chr., c. 6. Suplich-te que m'inclines les tues piadoses orelles, Isop Faules 18. a) refl. Los arbres que s'inclinen remorosos, Canigó x.
|| 2. fig. Fer tendir; dirigir l'ànim cap a una cosa. Dava-li faenes per ço que malvades cogitacions... no la inclinassen a vils obres, Llull Blanq. 1. La paor en Déu inclina lo cor a honrar e amar aquell senyor, Eximenis, II Reg., c. 10. Desig natural tenim que'ns inclina | del temple de Venus esser tots deuots, Proc. olives 1989. a) refl. Tendir; sentir-se empès l'ànim. Vós vos inclinau o decantau desmasiadament a la mansuetut, Lacavalleria Gazoph. La veritat, m'inclino a pensar-ho així, Ruyra Parada 85.
    Fon.: iŋkliná (Barc., Palma); iŋklináɾ (Val.).
    Var. vulgar: enclinar (Ergull no enclí son coratge en vers nosaltres, Llull Blanq. 57; Enclinant lurs caps reteren lurs ànimes, Eximplis, i, 218).
    Etim.: pres del llatí inclīnare, mat. sign.