DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

INDUIR v. tr.
|| 1. ant. Importar, portar a un lloc o a una cosa; cast. llevar. Herbes de les quals cull la nit y escampa sobre l'umida terra per induhir son en los ulls dels mortals, Alegre Transf. 148. No trobà nuus que pogués induhir sobre la terra, ibid. 14.
|| 2. Emmenar l'ànim (a fer una cosa); cast. inducir. En conuertir los errats e induhir-los a via saludable, Llull Felix, pt. i, c. 12. No pogué esser induhida per los plors crits e sospirs de les dones, Metge Somni iv. Per temptació diabolical són induhits molts e tirats a llur infidelitat, doc. a. 1444 (Capmany Mem. ii, 248). La va induir a que parlàs, Penya Mos. iii, 63.
|| 3. Inferir; raonar procedint de la part al tot, o del particular a l'universal, o de l'efecte a la causa; cast. inducir. Ni lo que de estas paraulas han pretès induir, Canyelles Descr. 291.
    Fon.: induí (Barc., Palma); induíɾ (Val.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Antòn.:— || 3, deduir.
    Etim.: pres del llatí indūcĕre, mat. sign.