DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

INSTRUMENT m.
|| 1. ant. (llatinisme) Construcció, cosa fabricada, composta de parts. Hom és instrument e és compost de vida corporal e espiritual, Llull Felix, pt. viii, c. 4.
|| 2. Objecte fabricat de què cal servir-se per a fer una cosa, una operació, un efecte; cast. instrumento. Pel torment fa aparellar un instrument, Costa Agre terra 124. Com un novici... amb sos temors y ets instruments de sa penitència futura, Maura Aygof. 20. a) Instrument de música, o simplement Instrument: cadascun dels objectes destinats a produir sons i tonades musicals, sia per l'acció de l'aire (instruments de buf), sia per percussió (instruments de corda, etc.). Lo brogit de trompes... e de tots altres instruments, Muntaner Cròn., c. 97. Orpheu pres lo seu instrument, lo qual sabia ben sonar, Genebreda Cons. 167. Ab música de diferents instruments de corda y vent, doc. a. 1720 (BSAL, vii, 8).
|| 3. Allò de què hom se serveix per a fer una cosa, per a obtenir un resultat (en sentit material i immaterial); cast. instrumento. Y són estat instrument ab lo qual nostre Senyor Déus ha mostrat son poder, Metge Somni ii. Nosaltres no us penseu que siam sinó instruments per los quals Déus obra, Sermons SVF, i, 243. Spirits visibles qui són instrument e orgue del veure, Albert G., Ques. 79 vo.
|| 4. Escriptura, document justificatiu o provatori; cast. instrumento. Lo instrument de la tutoria, doc. segle XV (Col. Bof. xxvi, 177). Contra la veritat del que narra lo acte y instrument de procés de dits graus, Ordin. Univ. 1629, fol 9.
    Var. form. (ant. i vulg.): instrument (Instruments són ab què hom fa, Ausiàs March, cxxviii); estrument (Com sia cosa que'l cors sia estrument per lo qual la ànima pot usar de ses virtuts, Llull Gentil 54; No hi ha cap estrument més fi, Ruyra Pinya, ii, 147); strument (Les bèsties aradores o'ls strumens de arar, doc. segle XIII ap. Anuari IEC, i, 315); sturment (Diuerses maneres de sturments que sonauen, Tirant, c. 44); esturment (Si co'l dançant segueix a l'esturment, Ausiàs March, viii); asturment (Ab tansuta ni ab altres asturments, doc. segle XIV, RLR, xv, 43).
    Fon.: instɾumén (Barc.); instɾumént (Val., Palma). En la pronúncia vulgar és freqüent la forma estrument o esturment.
    Intens.:—a) Augm.: instrumentàs, instrumentarro.—b) Dim.: instrumentet, instrumentetxo, instrumentel·lo, instrumenteu, instrumentic, instrumentiu, instrumentó, instrumentoi.—c) Pejor.: instrumentot.
    Etim.: pres del llatí instrumĕntum, mat. sign. || 1, 2, 3.