DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

JA (ant. escrit també ya). adv. o conj.: cast. ya.
|| 1. D'abans; indica anterioritat d'un fet respecte d'un altre: que aquell existia quan l'altre s'esdevé. Nós som ja estats en dues captiuitats, Llull Gentil 94. Lo senyor de la nau és tengut tot en axí com ja és desús dit en aquests capítols metre, Consolat, c. 89. Emperò ja era tractat matrimoni, Pere IV, Cròn. 30. Que Nós havíem ya ordenat de anar, ibid. 119. Confirmant tots bans ja sobre reuenedors e reuenedores ordonats, doc. a. 1388 (arx. mun. de Barc.). Lo Caucas i Apenins eren rengleres d'illes, | i ja l'Abril cenyia de roses lo meu front, Atlàntida i.
|| 2. Indica que un fet s'ha esdevingut, en virtut d'un esforç, relativament prest en comparació amb un altre o amb allò que podia o devia esperar-se. La rahó de la mia tristor ja és prou manifesta, Genebreda Cons. 35. Car tant és notòria, que ya la reciten les velles, Metge Somni iv. La destral és ja posada a la calz del arbre, Evang. Palau. Un bon dissapte, ja gran dia, Vent. Pel. 3. Que ja el rei no m'era bon mosso, Ruyra Parada 3. ¿No infanten ja les mares guerrers i paladins?, Canigó i. Ja 'm sembla que m'hi trobi, Vilanova Obres, xi, 40. No plou ja fa estona, Penya Poes. 17.
|| 3. S'usa per intensificar una afirmació. Ja vuy jo anar a axecar-la!, Alcover Rond. ii, 279. Afanya't, ja beuràs!, Vilanova Obres, xi, 8.
|| 4. S'usava com a reforç d'una conjunció condicional (si ja, si doncs ja). No'ls ne deu donar de pa si ja ells no'l demanen, Llull Blanq. 2. Dexarà de fer-los executar als qui faltaran per la dita pena, si dons ja los qui faltaran no tenen escusa molt legítima, doc. a. 1627 (Hist. Sóller, ii, 16).
|| 5. Ja que: posat que; introdueix una proposició com a causa suficient de l'acció d'una altra proposició. E ja que hauien conquistat una gran part del regne..., lo rey moro per fer alegria vench ab tot son poder, Tirant, c. 5. Ja que de qualque manera havien d'honrar la festa, Galmés Flor 7.
|| 6. Ja sia i ja fos, loc. conj.: V. jatsia i jafós.
|| 7. Ja..., ja...: conj. distributiva. M'he servit del romanç, ja segons les maneres conegudes del romancer, ja a la faysó més poch usada de les cançons de gesta, Costa Agre terra iii.
|| 8. Ja!: exclamació amb què indicam que ens fem càrrec d'allò que ens diuen, o que hi assentim (sovint irònicament).
    Fon.: ʒá (or., bal.); ʤá (occ.); јá (Camp de Tarr., Tortosa, val.).
    Etim.: del llatí iam, mat. sign. || 1.