DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

JAIENT o JAENT
I. || 1. adj. Que jeu; cast. yacente, tendido. Ovira l'ampla terra jaienta arrodonir-se, Atlàntida vii. El baf de xafogor i multituds jaentes, Alcover Poem. Bíbl. 62.
|| 2. m. Peça que descansa amb els caps damunt una altra; cast. durmiente. Especialment: a) Eix o fusell de la roda dels cadufos, en una sínia (Gandesa, Tortosa, Peníscola).—b) En les premses de biga, grossa fusta posada sota terra i que va de la cassola a una pedra situada més enllà de les verges i recolzada sobre el travó; serveix per a impedir que, en fer la pressió, les verges siguin aixecades (Matons Vocab. oli).—c) Peça de fusta en forma de V, unida a la contraroda de proa d'una embarcació (Blanes, ap. BDC, xii, 42). Per ext. Cavitat que resta a popa i proa sota la bujola on es guarden ormeigs i estres de bord en les barques de pesca (Costa de Llevant).—d) Espècie de rusc fet de fusta o de canyes, i posat horitzontalment damunt una paret (Ascó).
II. m.
|| 1. Manera de jeure d'una persona o animal (Empordà, Bal.); cast. yacija. Després d'haver cercat marit y muller cadascú es seu jayent, comensaren sa xerrada de capsal, Maura Aygof. 164. Tenir bon jaient: jeure d'una manera tranquil·la, sense moure's gaire. Tenir mal jaient: jeure desficiosament, movent-se sovint.
|| 2. Inclinació pròpia d'una cosa en quant s'adapta més o menys a una altra. Quan la planície et manca, | t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient, Verdaguer Pàtria. Jaient d'una pedra: grau d'inclinació d'una pedra en relació a la que li està immediata. Jaient d'un terreny: el grau d'horitzontalitat o d'inclinació relativa d'un terreny. Prendre bon (o mal) jaient: prendre bona o mala inclinació, una cosa en relació a l'altra a la qual ha d'adaptar-se.
|| 3. fig. Inclinació en sentit moral o abstracte; manera d'estar situat o d'obrar en relació amb altres persones o coses. Demanà-li sent Macari los mals chrestians en quin jaent hi stauen d'allà, e la calauera li respòs que de sots los gentils e de sots los juheus, Eximplis, i, 309. Sobre ses aficions y es jayent belicós d'es nostro sigle, Ignor. 40. La nostra proa 's distingeix per son jaent a l'observació, Obrador Arq. lit. 37.
    Fon.: ʒəјén (or.); ʤaјén (Tortosa); ʤaén (Gandesa, Peníscola); ʒəјént (Mall.); ʒəént (Mall., Men.).
    Sinòn.:—I. || 1, jacent.—II. || 1, jeia.
    Etim.: del llatí iacĕnte, ‘que jeu’.