DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. JOVE
|| 1. adj. De poca edat; cast. joven. Don Pero Cornel ni don Vales Antillo no hauien encara terra ni honor per ço con eren tant jóuens, Jaume I, Cròn. 12. Aprés la caualleria del rey joue, Llull Felix, pt. i, c. 11. Per son fill que era jove e mils hi podia treballar, Pere IV, Cròn. 33. La gent jove salta i riu, Ramis Clar. 25. a) D'aspecte de poca edat. Tindrà-us la cara tostemps joua e de bella color, Flos medic. 164. Amb ses mirades sempre joves, Colom Juven. 190.
|| 2. m. i f. Persona jove, no arribada a la maduresa; cast. joven. Un dispost jove... era romàs molt abundós de riquees, Llull Blanq. 1. Es costum que'ls jóvens parlen primerament, Metge Somni iii. Prenguí muller, una joue de gran hauer, Vent. Pel. 17. Quin jove més curro!, Penya Poes. 34. a) Jove!, i en mall. En jove!, o Sa jove!: manera de cridar una persona relativament de poca edat, quan no sabem què ha nom.—b) ant. Fadrí d'un ofici; operari que encara no era mestre. Tots aquells blanquers e jóvens qui facen per ells mateys..., doc. a. 1401 (Col. Bof. xli, 210)). Lo sastre o jove de sastre o altre qualsevol home o dona qui haurà tallada cusida o feta tal gonella, doc. a. 1486 (BSAL, ii, 328).—c) Promès o promesa (men.). «Ha vingut es teu jove i no t'ha trobada».—d) La jove: la dona de l'hereu, la nora (or., occ.). Un lit ab miga màrfega en què y a un mathalaff, diu-se és de la joua na Coloma, doc. a. 1527 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Feia temps que l'ereu i la jove duien el regiment de la casa, Víct. Cat., Ombr. 15.
|| 3. Pasta jove: pasta de farina massa fluixa (Lledó, St. Feliu de C.).
|| 4. Jove d'amunt: joc de noies, en què s'entaula aquest diàleg entre les jugadores: «Jove d'amunt!—Jove d'avall!—Voleu venir riereta amunt?—Massa tinc feina!—Quina feina teniu?—Rentar els plats i fer bugada.—On teniu les monges?—A collir taronges.—On teniu el marit?—A la Plana de Vic.—Què us portarà?—Un tafatà.—De quin color?—De bo i millor.—Vós m'heu robat un gall.—Vós una gallina.—Ballem el ball de la paperina?» En haver dit això, totes es posen a saltar. (Rupit).
    Refr.—a) «Jove i vell, mal parell» (Morella).—b) «Dona jove i home vell, mainatges a reguitzell» (Rosselló). «Dona jove i home vell, criatures a garbell» (Val.).—c) «Jove llambrinera, casada sense espera»: recomana que es casin joves aquelles dones que s'agraden de festejar amb aquell i amb aquell altre (Santanyí).—d) «Gent jove, pa mollet» (Alcoi).—e) «De joves, se'n mor qualcun; de vells, no en queda ningun» (Mall.); «Els jóvens poden morir, però els vells no poden viure» (Val.).—f) «Més se'n moren de joves que de vells» (Mall.); «Al llibre de la pell, més n'hi ha de joves que de vells» (Urgell, Segarra).—g) «Si el jove poguera, el vell vulguera» (Alcoi).—h) «Als joves i pollins, poca llibertat i bons bocins».—i) «Qui no la fa de jove, la fa de vell»: vol dir que els qui de joves han estat molt retrets o calmats, solen esser apassionats quan són vells (Mall., Men.).—j) «Amb bístia jove no hi ha pèrdua» (Mallorca).—l) «Tan prima té la pell el jove com el vell» (Manresa).—m) «Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla».—n) «Jove que vol envellir, acabada la sopa, un plat de vi» (Empordà, Garrotxa).
    Fon.: ʒóβə (pir-or., or.); ʤóβe (occ.); ʤóve (Cast., Al.); ʧóβe (Val.); ʤóvə (Tarr., Valls); ʒóvə (bal.); ʤóva (alg.).
    Pl.: la forma de plural més estesa és joves, però es conserva la forma jóvens (amb la n etimològica del llatí jŭvĕnes) en part del dialecte occidental, en tot el valencià i en eivissenc.
    Intens.: jovenàs, -assa; jovenarro, -arra; jovenet, -eta; jovenetxo, -etxa; joveneu, -eua; joveniu, -iua; jovenatxo, -atxa; jovenot, -ota; joveníssim, -íssima.
    Etim.: del llatí iŭvĕne, mat. sign. || 1, 2.

2. JOVE mitol.
Júpiter. Per Juno sobirana | de Jove engelosida, Atlàntida vii.
    Etim.: pres del llatí Iove, mat. sign.