Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  llantia
veure  llàntia
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Siṇnims  CIT  TERMCAT

LLANTIA f.:
V. llentilla.

LLÀNTIA f.
|| 1. Aparell per a fer llum, compost essencialment d'un recipient gran dins el qual n'hi ha un altre que conté líquid combustible i un ble immergit que s'encén pel cap que sobreïx del líquid; cast. lámpara. Plevim-nos de totes les vexelles de les esglésies, axí com són... càlzers y llànties y ensensers, Pere IV, Cṛn. 365. Preneu fil de ferre de aquell que posen en les lànties, Tirant, c. 65. Per guarda els rossos àngels, per llàntia el sol li he dat, Atlàntida iv. a) Cul de llàntia: figura ornamental que té forma triangular amb l'angle més obert cap a baix o cap a dalt; s'usa principalment en dibuix i tipografia, i també en arquitectura. Torreta feta com lo cul de llàntia: Fundo turbinato pensilis turricula, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. Taca, especialment d'oli o de greix; cast. lamparón. Les faldilles de merino negre... No's tenia meṃria d'haver-li vist una llàntia a sobre, Víct. Cat., Cayres 188.
|| 3. fig. (humorísticament) Porró (Ripoll, Empordà). La llàntia s'apaga: es diu quan s'acaba el vi del porró.
|| 4. fig. Orinal (La Selva).
    Loc.
—a) Encendre la llàntia: posar-se a plorar (Llofriu). Del qui es posa a plorar per no-res, diuen: «Mira, ja encén la llàntia de Sant Lluc».—b) Estar guardant la llàntia: estar enterrat (val.). Eufracieta..., com entengué que Gimo... estava ya guardant la llàntia, li tornà a pendre el desmay, Rond. de R. Val. 85.—c) Venir tan just com sa llàntia de Campos: venir molt just o escafit (Palma).—d) Quedar amb ses llànties de Campos: romandre desposseït de tot o extremadament empobrit (Ciutadella). També es diu «quedar amb ses llàgrimes de Campos».
    Refr.

—«La llàntia crema, tu et mors i jo no faig res»: es diu per indicar que s'està perdent el temps en coses insignificants o inútils (Empordà, Garrotxa).
    Fon.:
ʎántiə (or., bal.); ʎántiɛ (Ll., Urgell, Gandesa, Falset, Sueca, Alcoi); ʎántia (Andorra, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Al.); ʎánti (mall.).
    Var. form.
ant.: llàntea (Cambra qui està uberta e il·luminada de ciris e candeles e làntees, Llull Cont. 352, 27. Sia convertida a tenir una làntea ardent, doc. a. 1329 ap. Col. Bof. viii, 174); llanta.
    Intens.:
—a) Augm.: llantiassa, llantiarra.—b) Dim.: llantieta, llantietxa, llantieua, llantiona, llantió.—c) Pejor.: llantiota, llantiot.
    Etim.:
del llatí vulgar *lantăda, mat. sign. || 1, forma produïda per un creuament de lampăde amb lantĕrna (segons J. Coromines, AIL Cuyo, iii, 206).