DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATLLANCAR v. intr.
Córrer, anar de pressa (pir-or.); cast. galopar. Y filava com un llampet; | era un pler d'el veure a llancar, Saisset Versos nous, 7. Lo burro, fart de llancar, Alm. Ross. Cat. 1923, p. 21.
LLANÇAR o LLENÇAR v. tr.: cast. lanzar, arrojar.
I. || 1. Deixar anar una cosa amb fort impuls, de manera que recorri una distància en l'aire. La pera que hom lansa per l'àer, Llull Cont. 318, 25. Per terra'l lançaren ligant li les mans, Passi cobles 14. Lo dit Cupido collà lo seu arch e llançà dues tretes, Curial, i, 25. Prenguí del aygua en una scudella... e lancí-la-us damunt, Sermons SVF, i, 103.
|| 2. Deixar anar amb fort impuls una cosa per inútil, per no poder-la retenir, per dur-la a perdre, etc. La onzena carrera Tirant llançà la sua lança e demanà que li'n donassen una més grossa, Tirant, c. 210. Ha parit filla, | és dona pobra, | no té què's cobra; | perque avance, | faré la lance | al espital, Spill 5106. Voldria en mar lançar la roba hi quant hi ha, Somni J. Joan 606. I aqueix corc de la terra..., als poltres per grana llançaré, Atlàntida iv. Llançar els diners: malgastar-los, emprar-los inconsideradament. Ab l'intent de llensar-los, de malgastar-se'ls, Pons Auca 174. Llançar a perdre: fer malbé.
|| 3. Fer sortir (una persona, una cosa) del lloc que ocupava; expulsar. Fer lançar los àngels del cel, Curial, ii, 99. De la una part d'Espanya lançà los moros, Paris e Viana 2. a) especialment, Fer sortir del lloc que s'ocupava en propietat; expropiar per acte judicial.—b) fig., en sentit immaterial: Pregà que lançàs del seu cor la gran tristícia, Llull Blanq. 1. La vera caritat aparta e lança tota temor, Villena Vita Chr., c. 212. Per la fe es lancen los peccats, Tirant, c. 393.
|| 4. Deixar anar allò que es tenia enclòs o guardat (especialment un fluid, una secreció, un so; i fig., un mot, una idea, etc.). Per aquella havem llançades innumerables llàgremes, Decam. i, 33. La expulsiva és per lançar les superfluïtats, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 1. Dolorosos sospirs que lo vostre aflegit poble lança dia e nit, Tirant, c. 291. Stauen admirats de les grans flames que lançaua, Tirant, c. 12. Lo dit comte de Cardona... lança foch contra lo batle de Claremunt, doc. a. 1447 (arx. mun. d'Igualada). Llançant enlaire el fum de son puro, Pons Com an., 206. Hauria llensat expressions més o menos encobertes, Pons Auca 318. Enllà dels monts llençava sa fragància, Maragall Enllà 18. a) Brotar, treure fulles o brots (Calasseit, Gandesa). «Els ceps ja han llançat».—b) Avortar (eiv.).—c) Vemitar (val.).
II. || 1. Fer partir vivament en una direcció determinada; posar en moviment en una direcció persones o coses per tal que executin la llur activitat pròpia. També que lànson algunes espies secretes per a saber si passe gent amotinada, doc. a. 1640 (Segura HSC 251). Féu acostar les galeres en terra e lançaren les scales e Tirant féu exir tots los presoners ab ell, Tirant, c. 433. Llançar raels: (ant.) posar arrels. Segons lo for del loch hon ha lançades | ffondes rahels, Ausiàs March, xcii. Especialment: a) Tirar a l'aigua l'art o qualsevol ormeig per a pescar (Costa de Llevant i de Ponent).—b) Llançar una nau: fer-la anar des del lloc on ha estat construïda fins a la mar, perquè comenci a navegar—c) Llançar les mans, els braços, etc., envers algú o alguna cosa: dirigir, moure aquells membres en direcció a algú o a alguna cosa. Adonchs acostaren-se e lençaren ses mans sobre Jesús, Gerson Passió, c. 6. Ab una grandíssima amor lançà-li lo braç per demunt, Villena Vita Chr., c. 188.—d) Llançar un article, un gènere, al mercat: posar-lo en circulació, començar a vendre'l.
|| 2. refl. Deixar-se anar amb violència o amb fort impuls daltabaix, en direcció a una cosa, contra algú, etc. Y en mig de les gents plorant se lançaua, Passi cobles 99. Lanç-me en lo lit, dolor m'en gita fora, Ausiàs March, lxxxvii. Lançant-se de genolls besaren los peus al Rey, Tirant, c. 343. El goç de cada remat se llença atrevit a mocegar-los les cames, Massó Croq. 20.
Refr.
—«Lo que uns llancen, altres ho arrepleguen».
Fon.: ʎənsá (or., bal.); ʎansá (occ.); ʎansáɾ (val.).
Sinòn.: gitar, tirar.
Etim.: del llatí *lancĕare, mat. sign. I (originàriament ‘tirar la llança’).