DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLANGARDAIX (i ses var. llagardaix i llargandaix). m.
|| 1.   Reptil sauri de l'espècie Lacerta ocellata, que es fa llarg fins a un metre, té el cos cilíndric i llarguer, la cua llarga i cònica i la pell blanca pel ventre i verdosa per l'esquena amb cercles negres vellutats i un puntet groc al mig (or., occ., val.); cast. lagarto. Han aygua de serps o de lenguardaxos, Quar. 1413, pàg. 132. Prin sement de rosa e femta de langardax, de cascú un argens, Alcoatí 75 vo. Púluora de langardax uert, Tres. Pobr. 11. En una capsa hun lengardaix de pedra, doc. segle XV (Col. Bof. xxvi, 159). Mordedura verinosa és axí com de ca rabiós, de lenguardax, Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 2. Ple de llim tot ell verdeja | com si fos un llangardaix, Picó Engl. 48.
|| 2. Ferro ondulat o que forma diverses punxes, posat en sentit vertical en mig d'una finestreta per evitar que entri gent externa en un corral o casa de pagès (Ribes, Ripoll, Gombreny, Rupit, Vallès). Un finestró migpartit amb un llargandaix de ferro, Víct. Cat., Ombr. 37.
|| 3. Gresol de fanal; cast. gusanito. Me n'entorno a casa, poso ble al llargandaix, el fico a la llumanera, Víct. Cat., Cayres 182.
|| 4. Cadascuna de les trinxes de paper que es posen penjades a un fil de banda a banda de carrer per adornar-lo en les festes populars (Barc.). Algunes banderetes de paper y llangardaxos penjats, Vilanova Obres, xi, 7.
|| 5. Persona alta i prima (Men., Eiv.); cast. espingarda. «Mira-te'l, aquest llargandaix, que és més llarg que una corema i encara no guanya un cèntim!».
    Loc.
—Tenir el llangardaix amarrat a l'esquena: tenir molta mandra, esser malfeiner (Barc.). Gallofo..., tenia lo llargandaix amarrat a la esquena, y haguera sigut en va qualsevulla probatura per fer-lo treballar, Vilanova Obres, viii, 202.
    Refr.
—«Pel març, treu el cap el llangardaix».
    Cult. pop.—Existeixen algunes creences vulgars referents al llangardaix. Diuen que quan aquests animals estan ensopits i mig esmorteïts, és indici de mal temps, i que assenyalen bonança quan se'ls veu estesos de panxa al sol (BDC, xviii, 281). Els llangardaixos són tinguts per animals verinosos, i diuen que la seva mossegada és molt forta, tant que llurs dents són capaces de deixar senyal en l'acer. El llangardaix és considerat com a enemic de la dona, a la qual planta cara i envesteix, però és amic de l'home: si la serp xucla la sang d'algun home adormit, o si tracta d'ofegar-lo estrenyent-lo amb els seus anells, el llangardaix pixa dins l'orella de l'home per fer-lo despertar i evitar l'atac de la serp (Gomis Zool. 386).
    Fon.: ʎəŋgəɾðáʃ (Barc., Montsonís, Solsona); ʎaŋgaɾðáјʃ (Sort, Tremp, Ponts, Balaguer, Pla d'Urgell, Fraga); ʎəɣəɾðáʃ (Gir., Amer, Rupit, Campmany, Torelló); ʎəɾɣəndáʃ (Pobla de L., Vic, Vendrell, Bal.); ʎəɾɣəndáјʃ (Tarr.); ʎaɾɣandáјʃ (Oliana, Massalcoreig, Cervera, Tortosa).
    Etim.: probablement d'una forma del llatí ibero-romànic *lacartus (d'on vindria el cast. lagarto), var. de lacĕrtus, mat. sign. || 1. La terminació -aix és d'origen obscur. La forma catalana més antiga seria, doncs, llagardaix; la variant llangardaix es podria explicar per la influència analògica de sargantana, i la variant llargandaix per analogia de llarg (cf. el significat || 5, de ‘persona alta i prima’, en el qual predomina la idea de llargària). Cf. J. Coromines en Rev. Fil. Hisp. v, 12, i en AIL Cuyo, i, 171.