Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. llaurador
veure  2. llaurador
veure  3. llaurador
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. LLAURADOR, -ORA m. i f.
|| 1. adj. Apte per a llaurar; cast. arador. Bou llaurador: bou jove amb bones condicions per a llaurar (Ripoll, Rupit, Vallcebre). Un bou laurador, doc. a. 1533 (Aguiló Dicc.).
|| 2. Home que es dedica a llaurar (pir-or., or., occ., bal.); cast. labrador, arador. «Si sa saó és carregada | i s'arada mal present | i es llaurador és dolent, | ¿com pot fer bona llaurada?» (cançó pop. Mall.). Veem que'ls lauradors lauren la terra e la assaonen per tal que do fruit, Llull Cont. 121. Lo laurador en temps de guerra no gosaria exir a laurar si donchs per lo cavaller no era gordat, Scachs 42.
|| 3. Persona dedicada als treballs agrícoles o que viu en el camp (val.); cast. payés, labrador. Axí us ne pren com fa al laurador con vol segar lo blat, Tirant, c. 283. Llauradora ab aspecte de regina, Llorente Versos, i, 165.
Llauradó: llin. existent a Palamós, Mont-roig, Barc., Albi, Valls, Alforja, Móra d'Ebre, Altea, etc.
    Refr.
—a) «Si el llaurador contara, no sembrara»: significa que els productes del conreu moltes vegades no compensen el treball que s'hi posa (val.).—b) «Llaurador ressagat, mai ix d'empenyat»: vol dir que els deutes es mengen el capital (val.).—c) «No hi ha cap llaurador que no faci un solc tort»: significa que fins i tot els més entesos cometen errors (Urgell, Segarra).—d) «El llaurador, de bona gana ho dóna»: ho diuen irònicament per significar que la generositat dels llauradors valencians sol esser interessada.—e) «Bollo de llaurador i pastilla de frare, en la paret que es clave» (BSCC, xiii, 359).
    Fon.:
ʎəwɾəðó (or., bal.); ʎəwɾəðú (pir-or.); ʎawɾaðó (occ.); ʎawɾaóɾ (val.).
    Intens.:
llauradoràs; llauradoret; llauradorot.
    Var. ort.
ant.: laorador (Cascú laorador fa II garbes de civada, Capbreu de la Vall de Ribes, segle XIII, ap. RLR, iv, 58).
    Etim.:
del llatí laboratōre, ‘treballador’.

2. LLAURADOR, -ORA adj.
Llauradís, que pot esser llaurat (Mall.).
    Etim.:
derivat de llaurar amb el sufix -dor (< llatí -tōriu).

3. LLAURADOR m.:
V. lliurador.