Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. llaurador
veure  2. llaurador
veure  3. llaurador
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. LLAURADOR, -ORA m. i f.
|| 1. adj. Apte per a llaurar; cast. arador. Bou llaurador: bou jove amb bones condicions per a llaurar (Ripoll, Rupit, Vallcebre). Un bou laurador, doc. a. 1533 (Aguiló Dicc.).
|| 2. Home que es dedica a llaurar (pir-or., or., occ., bal.); cast. labrador, arador. «Si sa saó és carregada | i s'arada mal present | i es llaurador és dolent, | ¿com pot fer bona llaurada?» (cançó pop. Mall.). Veem que'ls lauradors lauren la terra e la assaonen per tal que do fruit, Llull Cont. 121. Lo laurador en temps de guerra no gosaria exir a laurar si donchs per lo cavaller no era gordat, Scachs 42.
|| 3. Persona dedicada als treballs agrícoles o que viu en el camp (val.); cast. payés, labrador. Axí us ne pren com fa al laurador con vol segar lo blat, Tirant, c. 283. Llauradora ab aspecte de regina, Llorente Versos, i, 165.
Llauradó: llin. existent a Palamós, Mont-roig, Barc., Albi, Valls, Alforja, Móra d'Ebre, Altea, etc.
    Refr.
—a) «Si el llaurador contara, no sembrara»: significa que els productes del conreu moltes vegades no compensen el treball que s'hi posa (val.).—b) «Llaurador ressagat, mai ix d'empenyat»: vol dir que els deutes es mengen el capital (val.).—c) «No hi ha cap llaurador que no faci un solc tort»: significa que fins i tot els més entesos cometen errors (Urgell, Segarra).—d) «El llaurador, de bona gana ho dóna»: ho diuen irònicament per significar que la generositat dels llauradors valencians sol esser interessada.—e) «Bollo de llaurador i pastilla de frare, en la paret que es clave» (BSCC, xiii, 359).
    Fon.:
ʎəwɾəðó (or., bal.); ʎəwɾəðú (pir-or.); ʎawɾaðó (occ.); ʎawɾaóɾ (val.).
    Intens.:
llauradoràs; llauradoret; llauradorot.
    Var. ort.
ant.: laorador (Cascú laorador fa II garbes de civada, Capbreu de la Vall de Ribes, segle XIII, ap. RLR, iv, 58).
    Etim.:
del llatí laboratōre, ‘treballador’.

2. LLAURADOR, -ORA adj.
Llauradís, que pot esser llaurat (Mall.).
    Etim.:
derivat de llaurar amb el sufix -dor (< llatí -tōriu).

3. LLAURADOR m.:
V. lliurador.