DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. LLAUTÓ m.
Aliatge de coure i zinc, de color groc, que es pot polir fins a tenir molta lluentor; cast. latón. Quintal de lautó o de metayl, Leuda Coll., a. 1249. Mesclen coure e lautó e donen los color e forma d'aur e d'argent, Llull Cont. 122, 4. Chapelets redons... de fres ab canonets de lautó morisch, doc. a. 1444 (BSCC, vii, 306). Sempre veurà la aguyla que és de lautó, Alcoatí 31. S'alçaven sis grans llànties de llautó, Rosselló Many. 233.
    Loc.
—Veure's el llautó (d'algú, d'alguna cosa): deixar-se veure o endevinar allò que hi ha de fals o de dolent sota una bona aparença.
    Fon.: ʎəwtó (or., bal.); ʎawtó (occ., val.).
    Var. ort. ant.: leuto (Un bassi de leuto trencat, doc. a. 1388, BSAL, xi, 183); lauton (Una citra de lauton ab sa anza sens cuberta, doc. a. 1429, Ordin. Hosp. 107).
    Etim.: de l'àrab lātūn, mat. sign., amb inserció d'una u produïda probablement per analogia de llauna (cf. J. Coromines, BDC, xxiv, 80).

2. LLAUTÓ topon.
Coll del Llautó: subcomarca de la Vall d'Albaida (Val.).