DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLAVI (ant. escrit també llabi). m.: cast. labio.
|| 1. Cadascuna de les dues parts carnoses, mòbils, que limiten superiorment i inferiorment l'obertura de la boca. Exia-li sanch per lo labi, Jaume I, Cròn. 105. Les mentides qui han molt de temps privada veritat de mos lavis, Llull Cont. 210, 12. Los qui han los labis grossos són folls de enteniment e pereosos, Albert G., Ques. 86 vo. En vostres llavis veig florir la mitja rialla, Verdaguer Flors Maria 19. Obrir els llavis: separar-los, especialment per a parlar. Cloure els llavis: ajuntar-los fins a tancar la boca. No obrir els llavis: no parlar gens. Mossegar-se els llavis: cloure'ls fortament per evitar de parlar o de riure; reprimir-se de parlar, de riure, etc.
|| 2. Vora de certes coses que té semblança amb els llavis de la boca. Llavis d'una ferida. Llavis de la vulva. En los labis de la figa. Albert G., Ques. 42 vo. Grans piles que al hivern fumegen a cada recolze de muntanya y al llavi de cada camí, Lluís G. Pla (Catalana, ix, 108).
    Fon.: ʎáβi (pir-or., or., occ., Val.); ʎávi (Camp de Tarr., Cast., Al., Bal.). En baleàric el mot llavi és purament literari, car en el llenguatge parlat ha estat substituït per morro. Al Principat i València també es va introduint vulgarment el mot morro per a designar els llavis de persona (mentres que originàriament es diu morros referint-se només a bèsties). En el parlar vulgar també és freqüent sentir la variant llàvit (la tenim recollida a Pont de Suert, Tremp, Lleida, Massalcoreig i Vilafranca del Penedès, i segurament està molt més estesa).
    Intens.:—a) Augm.: llaviàs.—b) Dim.: llaviet, llavió.—c) Pejor.: llaviot.
    Etim.: del llatí labĭum, mat. sign.