Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  llegir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLEGIR v. tr.: cast. leer.
|| 1. Distingir i anar dient oralment o mentalment el sons i paraules figurats per les lletres d'un text, per tal d'adquirir coneixença del contingut d'aquest. Ajudant-los a cantar e a legir psalms, Llull Blanq. 4. Tots aquells que legiran la seguent obra, Genebreda Cons. 10. Jatsia que no liscam que lo nostre primer pare Adam edificàs ciutats, Eximenis II Reg., c. 15. Jamés negú aprés menjar ne beure no lischa ne studiu ne scriua, Eximenis Terç, p. 34 (ed. Balari). Son açò paraules de home qui am scièntia e hage legit tant com tu?, Metge Somni iii. Haveu-ho legit en cartes molt velles, Proc. olives 265. Per ço se lig que Dionís tiran havia fetes fer unes presons, Alegre Transf. 80. Que'n deu haver llegit, de romanços!, Vilanova Obres, xi, 255. a) especialment, ant. Ensenyar públicament la matèria d'un llibre, d'un autor, etc. En aquella ciutat és ligit l'Alcorà, Llull Gentil 244. Esta sciència se lig en la scola de nostre senyor Jesuxrist, Sermo septem art. Lo qual lector tinga obligació de llegir tot lo curs de Philosophia y Theologia en tots los estudiants, doc. a. 1700 (arx. parr. d'Igualada).—b) per extensió, Distingir i reproduir cantant o amb un instrument les notes d'un paper de música. «Aquest noi llegeix molt: toca qualsevol cosa a primera vista».—c) En la indústria textil, operació d'interpretar un dibuix i transportar-lo a l'aparell anomenat llegidor (Barc.).
|| 2. fig. Endevinar (els pensaments, sentiments, etc.) per l'aspecte exterior. Tot lo que vols ho llixch en ta mirada, Llorente Versos, ii, 22. I el pensament que son espòs li calla, | l'ha llegit en la rua del seu front, Alcover Poem. Bíbl. 26.
    Loc.

Anar a llegir aventures: anar a distreure's, a passar l'estona en coses fútils (Men.).
    Refr.
—a) «El llegir fa perdre l'escriure»: vol dir que una cosa destorba o atura l'altra; es diu referint-se a algú que, per dedicar-se a una cosa, n'abandona una altra de més important o convenient.—b) «Qui molt llegeix, molt coneix».—c) «Lo dat, llegit; i lo llegit, deixat»: es refereix als estudiants, que, si els manen que estudiin una cosa, almenys la llegeixen; però si només els encarreguen que la llegeixin, la deixen estar sense ni llegir-la (Olot).
    Fon.:
ʎəʒí (pir-or., or., men., eiv.); ʎeʒí (Esterri, Organyà, Tremp, Ponts, Balaguer, Cervera, Bellpuig, Ll., Calasseit); ʎeʧí (Bonansa, Tamarit de la L.); ʎeʤí (Pont de S., Pobla de S., Fraga, Llucena, Sineu); leʤíɾ (Cast., Al.); ʎeʧíɾ (Val.); ʎəʤí (Mall.); ʎiʧí (Benavarre); ʎiʒí (Fraga, Ciutadella); ʎiʤí (Alcúdia, Artà).
    Conjug.:
segons els paradigmes adjunts (pàg. 930-931), pels quals es veu que van predominant dialectalment les formes incoatives, però encara es conserven les no incoatives, llig, lliges, lligen, lligi, etc., en certs dialectes. En català antic es troba la forma d'infinitiu llíger i la de participi llest.
taula 

    Etim.:
del llatí lĕgĕre, mat. sign.