DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLEIG, LLETJA adj.: cast. feo.
|| 1. Desagradable a la vista; mancat de bellesa. La una era bella e l'altre era letja, Llull Felix, pt. vi, c. 2. Açò que appar que sia bell apparria fort leig, Genebreda Cons. 134. Són yo tan letja en tota mala ventura que no'm dejau amar?, Metge Somni iii. I és tot per ella caos d'espectres lleigs e informes, Atlàntida vi.
|| 2. fig. Moralment ofensiu, repulsiu. Li remet e perdona tan grans e tan lleigs peccats, Eximenis Conf. 3. Sens por ni vergonya del leig cas que feyen, Passi cobles 7. Ab aquexes expressions lletges, Vilanova Obres, xi, 172.
|| 3. fig. Desagradable, mancat d'atractiu. Lleig temps: mal temps (Consolat, c. 271). Recordo que era un dia lleig, brúfol, malcarat com un diable, Pons Com an., 106.
|| 4. adv. Lletjament; de manera repulsiva. Que ninguna persona gos jurar leig de Déu ni de nostra dona Sta. Maria, doc. a. 1394 (BSAL, ix, 127). Segons que veig, | cert mal e leig | vós me tractau, Spill 4358.
    Loc.—a) Esser lleig com una mala cosa, o com un drac, o com un mal esperit, o com un dimoni, o com un pecat, o com una nit de trons, o més lleig que un deute, o que una baralla de moixos, o que la quaresma: esser molt lleig.—b) Ballar sempre amb la més lletja: tenir mala sort, anar sempre perseguit de desgràcia.—c) No trobar mai xica lletja ni vi roín: ho diuen dels qui es recreen amb coses poc selectes (Val.).
    Refr.—a) «Lleig en faixa, bonic en plaça»: vol dir que els qui d'infants menuts són lletjos, solen esser bonics quan són grans.—b) «El dimoni no és tan lleig com el pinten»: es diu al·ludint a una persona que molts consideren com a dolenta.—c) «Una dona lletja no té més que un defecte» (Men.).—d) «Ni tan hermosa que mati, ni tan lletja que espanti» (Cat.); «Ni lletja que espante, ni bonica que encante» (Val.): recomana triar una dona ni molt bella ni molt lletja.—e) «Home lleig, dona bonica» (Val.).—f) «Si està lleig, posa-li un floc»: es diu quan algú es queixa que una cosa no li agrada (Val.).
    Fon.: ʎéʧ (pir-or., or., occ., val., bal.). La forma plural masculina oscil·la entre la palatal africada ʤ (lletjos) i la fricativa ʒ (llejos), i també es conserva en algunes comarques arcaïtzants la forma de plural lleigs (pronunciada ʎéјʦ).
    Var. ort. ant.:—a) Forma masculina: leg (Llull Cont. 330, 6); leix (Alegre Transf. 53).—b) Forma femenina: leja (Llull Gentil 287); lleja (Viudes donz. 244); leia (Proc. olives 223); leya (doc. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 289); leiga (Ausiàs March cxii); lega (Graal 28); lege (Eximplis, ii, 48).
    Intens.: lletget, -eta; lletjot, -ota; lletgíssim, -íssima; lletjó, -ona.
    Antòn.: bell, formós, hermós, bonic, guapo.
    Etim.: del fràncic laig, mat. sign. (cf. J. Coromines en Mél. Roques, iv, 44).