DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLENGUA (dialectalment llenga i llengo). f.
I. || 1. Òrgan musculós, generalment mòbil, que està situat dins la boca i serveix com a òrgan del gust, com a prehensor d'aliments, i en l'home, com a òrgan principal del parlar; cast. lengua. Les gents seran en sudor, e trauran la lengua, Llull Gentil 258. Los cans... li untaven les nafres ab la lengua, Sermons SVF, i, 266. Aquella llengua fada i espessa que se li enganxava al paladar, Víct. Cat., Ombr. 73. Punta o cap de la llengua: l'extrem anterior d'aquest òrgan. Tel de la llengua: membraneta situada sota la llengua i que uneix aquest òrgan amb la mandíbula inferior. Treure la llengua: projectar-la fora de la boca, sia per mostrar-la al metge, sia per escarnir algú, etc.
|| 2. La llengua considerada com a l'agent principal de la paraula; ús d'aquell òrgan en parlar; cast. lengua. Aquell ha seny qui retén sa lengua, e nesci qui no conex sa valor, Jahuda Dits, c. 7. Que sens temor nostra lengua'l confessa, Passi cobles 151. Tengué la lengua muda en lohar Déu, Vent. Pel. 36. Perquè en ma glòria unissen ses llengües en un cant, Atlàntida iv. Respon amb llengua tèrbola, Alcover Poem. Bíbl. 52. Tenir bona llengua: parlar bé. Llengua ben estil·lada, llengua prima, bon cap de llengua: facultat de parlar clar i ràpidament, sense returades. Girar la llengua: adaptar-la a la pronúncia de determinats sons, paraules, etc. Tenir la llengua curta: parlar travat, amb returades. Tenir la llengua grossa, o llengua de draps, o de pedàs: parlar sense claretat, confusament. L'alcalde..., com era farfallós, en aquella llengua de draps que Déu li havia dat, Rond. de R. Val. 88. Mitja llengua: imperfecció en la facultat de parlar; persona que no pronuncia bé o completament les paraules. Un frare llec, jeperut y mitja llengo, que hey havia en es convent, Ignor. 95. Huelo, die en la seua mitja llengua Quiqueta, Guinot Capolls 76. Rossegar la llengua: parlar palpissot, amb la llengua grossa. Perdre la llengua: perdre les ganes o el delit de parlar. No tenir llengua: no dir res absolutament. Mossegar-se la llengua: reprimir-se de parlar, abstenir-se'n malgrat les ganes. Tenir molta llengua, o tenir la llengua llarga, o esser llarg de llengua: parlar molt, esser massa xerrador; dir més del que caldria, o exagerar de paraula les coses, i especialment la pròpia valor. Mala llengua: llenguatge dolent, indecorós o difamador; persona que l'usa. Males llengos han volgut suposar si tenia cosa de carlista, Roq. 9. Llengua de destral, o de ganivet, o d'escorpí, o de serp, o de verí: mala llengua. Llengua d'infern: llenguatge ple de blasfèmies; flastomador. Llengua de foc: mala llengua. Fer la llengua: parlar en representació, en nom d'altri, o amb autoritat respecte d'altres que no parlen; cast. llevar la voz cantante. Els civils s'alçaren d'un cop, y el qui feia la llengua va dir en to de mando..., Rosselló Many. 46. Tenir llengua a algú: parlar-li amb irritació o sense respecte. La llengua que li havia tingut, que l'havia amenaçada amb matar-la d'un cop de forca, Pous Nosa 29. a) fig. L'oratjol polsava ab ràpides modulacions de fervor les innúmeres llengues del pollar y l'olmeda, Galmés Flor 36.—b) Informació, notícia que es dóna o rep sobre alguna cosa. Haver o prendre llengua: adquirir notícies, especialment les referents a activitats enemigues. En guisa que aquells no'n poguessen haver llengua, Muntaner Cròn., c. 70. Les tres galees de prohençals que... havia trameses per pendre lengua... daven part a la nuyt e esperaven llengua, ibid., c. 82. Ell bat la estrada pera pèndrer llengua del enemich, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Llenguatge o conjunt de mots i formes de parlar propi d'una nació; cast. lengua. Si bé catalans e aragonesos són tots de un senyor, la llengua llur és molt departida, Muntaner Cròn., c. 29. Un libre... en lenga lemosina, doc. a. 1523 (Alós Inv. 46). Fou lo primer rey aprés la departició de les llengues, Tomic Hist. 10. Són estats traduïts de la lengua mallorquina en la castellana, doc. a. 1632 (BSAL, xi, 240). Quatre llengües vives parlava, Rosselló Many. 170. Llengua materna: la que un ha apresa de sa mare o del país on és nat. Llengua vernacla o vulgar: la llengua materna, en oposició a les que s'aprenen quan ja es sap parlar aquella. Llengua viva: la que s'empra en algun país sense necessitat d'aprendre-la pels llibres. Llengua morta: la que ha cessat d'estar en ús com a llenguatge quotidià i es coneix només per l'estudi de la seva gramàtica i literatura. Llengua mare: aquella de la qual en procedeixen d'altres. Llengües germanes: les que procedeixen d'una mateixa llengua mare. Llengua literària: modalitat de llenguatge usada en els escrits literaris i no vulgars. Do de llengües: facultat donada per l'Esperit Sant als apòstols, de parlar totes les llengües o d'esser entésos de gents de llengües diverses; fig., facilitat natural extraordinària per a aprendre diverses llengües.
|| 4. Cadascun dels territoris o províncies en què tenia dividida la seva jurisdicció l'orde militar de Sant Joan de Jerusalem; cast. lengua. Lo maystre de cascun priorat o de cascuna lenga, doc. a. 1352 (Miret Templers 417).
II. Nom de diverses coses (peces, instruments, etc.) que per llur forma són comparables a una llengua I.
|| 1. Cadascuna de les flametes llargueres com llengües, que es posaren damunt els caps dels apòstols el dia de Pentecostes; cast. lengua de fuego. Vinent l'esperit sant sobre'ls apòstols apparegren a ells lengues de foch, Ordin. Palat. 235.
|| 2. Llengua de terra: porció de terreny relativament estreta que penetra dins l'aigua (del mar, d'un riu, etc.).
|| 3. Llengua de pestell: peça plana de ferro que forma l'extrem exterior d'una palanqueta que, pitjada amb el dit polze, fa alçar el pestell d'una porta (Men.).
|| 4. Peça de fusta llarguera, que va encletxada dins el bassi o banc del molí de vent, i dins la qual balla l'extrem inferior del badil (Mall., Eiv.). Per adobar la lengua del molí, doc. a. 1440 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 5. Peça de ferro perpendicular als braços de la balança i situada en el punt central entre aquests dos, amb els quals oscil·la en les pesades, i que serveix per a indicar per la seva posició vertical el moment en què el pes d'ambdós plats està equilibrat.
|| 6. Ull que té la muda d'empelt a la banda oposada al tall (Mall.).
|| 7. Batall de campana; cast. lengua, badajo. Per rauhó de estar desunida la ansa qui sostén la llengua de dita campana, Acta Cap. Seu Mall., a. 1759, fol. 292.
|| 8. Peça llarguera de cuiro, lona, etc., que cobreix la part anterior del peu sota els cordons de la sabata o altre calçat; cast. lengua.
|| 9. Cadascuna de les figures llargueres que formen el dibuix o adorn d'una classe especial de tela mallorquina anomenada «roba de llengos» (Mall.). Dels sillons amb roba de llengos antiga, Rosselló-Porcel 145.
|| 10. Peça de pasta fina i dolça, de forma llarguera o rodonenca, obra de pastisseria. He regalat... tres canyellons y tres llengues de carbassat, doc. a. 1786 (BSAL, xxv, 40).
|| 11. Gra de blat mal granat, que ha romàs aplanat, sense gaire bessó (Mall.). També se'n diu llengo d'aucell, llengo de niu, llengo de serp (cf. Rokseth Cult. cér. 81).
|| 12. ant. Llengua de serp: cert relleu o forma ornamental usada en argenteria. Ha en lo cobertor tres lengues de serp, doc. segle XV (Col. Bof. xxvi, 188). Un mercader perdé un sach ab mil marchs d'argent e un saler de lengues de serp d'or, Eximplis, ii, 183.
|| 13. ant. Llengua de serp: cert antídot considerat molt poderós, que els reis i prínceps medievals solien usar per defensar-se de metzines (cf. BABL, x, 163).
|| 14. Llengo de passerell o llengo de Sant Pau: dent fossilitzada de peix del gènere Carcharodon (Men.). Les més petites són les anomenades llengo de passerell, i les més grossetes, llengo de Sant Pau, i els pagesos menorquins les consideren un bon antídot contra picades d'aràcnids i insectes, portant-les penjades al coll com a preventiu i passant-les per damunt el pic verinós com a mitjà curatiu (Camps Folkl. Men. ii, 128).
IV. Nom d'alguns peixos i de moltes plantes que per llur forma tenen semblança amb una llengua d'home o d'animal.
|| 1. Llengua de bacallà: peix de l'espècie Lota molva (Tarr.).
|| 2. Llengo de Sant Pau: peix de l'espècie Solea oculata, que té set taques negres, rodonenques, voltades de punts grocs (Men.).
|| 3. Llengua bovina o llengua de bou: a)   Planta de les espècies Anchusa azurea i A. undulata, de fulles ovals-allançades, flors en raïm amb la corol·la blava o purpurina; cast. lengua bovina. De borrages e lengua bovina apelada buglosa: cor borrage e lengua bovina domèstica són bones tostemps, Arn. Vil. ii, 159.—b)   Planta de les espècies Rumex obtusifolius (cf. Vayreda Flòrula 421), R. conglomeratus (Fabra Dicc. Gen.) i R. patientia (Ross.) c)   Planta de les espècies Echium plantagineum i E. vulgare, anomenada també llengua viperina i llengua de llebre (Rosselló).—d)   Bolet de l'espècie Fistulina hepatica, amb el capell en forma de llengua, carnos, vermell al principi i negrós més tard, de bona olor i gust àcid, però comestible (Cat., Mall.).—e) Bolet de diferents espècies del gènere Hydnum (H. repandum, H. imbricatum, H. laevigatum, H. rufescens).
|| 4. Llengua de cavall: galzerans, herba Ruscus hippoglossum.
|| 5. Llengua de ca: planta de diferents espècies del gènere Cynoglossum, principalment el Cyn. officinale, Cyn. creticum, Cyn. pictum; cast. lengua de perro. Dos manoyls de lengua de can, Arn. Vil. ii, 194.
|| 6. Llengua de cèrvol: planta de la família de les falgueres, del gènere Scolopendrium, principalment Sc. officinale (Cat.) i Sc. hemionites (Men.); cast. lengua de ciervo.
|| 7. Llengo de frare: planta de l'espècie Arisarum vulgare (Mallorca).
|| 8. Llengua de gos: planta de l'espècie Clavaria pistillaris (Masclans Pl. 142).
|| 9. Llengua de serp: falguera de l'espècie Ophioglossum vulgatum; cast. lengua de serpiente.
|| 10. Llengua d'ovella: planta de les espècies Cynoglossum officinale i Cyn. creticum (Val.). V. llengua de ca.
|| 11. Llengua de passerell: planta de l'espècie Teucrium polium, més coneguda amb els noms d'herba de Sant Ponç i lledànies.
|| 12. Llengua de pardalet (Val.) o llengua d'aucell (Mall.): planta de l'espècie Polygonum arvense (V. passacamins).
|| 13. Llengua d'oca: planta de ribera, de l'espècie Alisma mutans, amb fulles com les d'enciam, però més curtes; és una de les plantes paràsites i enemigues de l'arròs (Riberes de l'Ebre i del Xúquer). V. llenguadoc, art. 2.
|| 14. Llengua de vaca: planta de l'espècie Anchusa italica (Val.). V. llengua bovina a).
|| 15. Llengua de vedella: bolet de l'espècie Hydnum repandum (Mataró). V. llengua de bou e).
    Loc.—a) Tenir la llengua aferrada al paladar: estar molt assedegat.—b) No tenir la llengua travada, o No tenir rues (o pèls) a la llengua: esser propens a parlar sense dissimuls ni eufemismes.—c) No tenir la llengua arrendada: parlar amb llibertat, sense sotmetre's a imposicions d'altri.—d) Escalfar-se la llengua: parlar extensament.—e) Fugir la llengua o Anar-se'n la llengua, a algú: escapar-se-li paraules indiscretes.—f) Estirar la llengua a qualcú: fer-lo parlar provocant-lo hàbilment a dir coses que sense aquella provocació no diria.—g) Dir tot el que ve a la llengua: dir tot allò que es té ganes de dir, sense reprimir-se gens.—h) Tenir una cosa al cap (o a la punta) de la llengua: estar a punt de recordar-la, però no arribar a tenir-la en la memòria.—i) Tenir més llengua que un breviari lletres (Empordà), o que un sac de nous (Pallars), o tenir la llengua més llarga que els cans (Mall.): esser molt xerrador.—j) Esser un tot llengua o un setze llengües, o Tenir llengua per setze: esser molt xerraire.—l) Semblar que ha menjat llengua: xerrar molt.—m) Tenir molta llengua i pocs fets, o No tenir més que llengua: prometre o bravejar molt i sense fonament.—n) Tenir la llengua bruta: flastomar, esser malparlat.—o) Posar a qualcú la llengua damunt (Bal.), o Passar-lo per la llengua (Cat.), o portar-lo entre llengües (Val.): malparlar d'ell, malfamar-lo.—p) Fer-se llengües d'algú o d'alguna cosa, o No deixar-se llengua, o No bastar llengües: fer grans lloances d'aquella persona o cosa.—q) No el penjaran per falla de llengua: es diu d'una persona molt xerradora i que té molta retòrica, viva i convincent.—r) La llengua li ha fet mal: es diu d'un qui ha parlat indiscretament, dient coses que li convenia més no dir.—s) Amb la meitat de la llengua en tindries massa, i amb llei (=gens) en tindries prou: es diu al qui xerra massa (Empordà).—t) Ficar-se la llengua al cul, o a la butxaca: veure's obligat a callar.—u) Anar amb un pam de llengua: anar amb gran pressa. El pare... anava en un pam de llengua darrere d'encontrar un gendre que li fere bullir l'olla, Rond. de R. Val. 26.
    Refr.—a) «Llà va la llengua on lo cor dol» (Tirant, c. 96).—b) «Qui llengua ha, a Roma va»: vol dir que a força de preguntar s'arriben a saber les coses o anar allà on es vol.—c) «La llengua no té ossos, i en trenca de ben grossos» (Cat.); «Sa llengo no té os, i el trenca ben gros» (Mall.): significa que la murmuració pot fer molt de mal.—d) «Sa llengo està bé dins sa boca» (Mall., Men.); «Boca muda, mai és batuda» (Cat.): vol dir que sol convenir més callar que parlar.—e) «No hi ha res més escalivat que sa llengo»: indica que és molt perillós parlar de coses a fer o a venir, i en general deixar-se dur del prurit de parlar.—f) «La llengua beneeix i la llengua maleeix»: es diu al·ludint al qui desjecta persones que abans havia lloat (Men.).—g) «Sa llengo és lo més dolç i lo més agre»: vol dir que parlant es pot fer molt de bé i molt de mal (Mall.).—h) «Més mata una mala llengua que una mala llaga».—i) «Llengua de mel, llengua del cel»: significa que les paraules afalagadores tenen un so deliciós per al qui les rep (Val.).—j) «Val més una bona llengua que una bona hisenda»: significa que el qui sap expressar-se bé i de manera persuasiva té grans mitjans per a fer fortuna.—l) «La llengua vaja, i les mans quietes»: vol dir que es pot renyar i fer les observacions i censures que es vulguin sense necessitat de pegar (Val.).—m) «Qui té llengua, ha de tenir fets»: significa que el qui promet o braveja, ha de complir.—n) «Acurça llengua o allarga bossa»: recomana parlar menys i obrar amb més generositat (Men.).—o) «Homo petit, llengo llarga» (Mall.); «Poble petit, llengo llarga» (Men.): significa que els homes petits solen xerrar molt, i que en els pobles petits és freqüent la murmuració.—p) «Moros vells no aprenen llengües»: significa que les persones de certa edat ja no estan en disposició d'aprendre coses noves, com hi estan els joves.
    Fon.: ʎéŋgwə (Manresa, Igualada, Eivissa capital; català oriental literari); ʎέŋgə (Rosselló, Camprodon, Ribes, Puigcerdà, Capmany, Gir., Rupit, Pobla de L., Bagà, Llofriu, St. Hilari SC, Hostalric); ʎéŋgə (Costa de Llevant, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); ʎέŋgɛ (La Seu d'U.); ʎéŋgwɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Falset, Gandesa, Vinaròs, Sueca); ʎéŋgwa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Al., Alg.); ʎéŋgo (Mall.); ʎéŋgu (Sóller, Men., Eiv. pagesia); ʎénwa (Al.).
    Intens.—a) Augm.: llenguassa, llenguarra, llenguarro, llenguotarro, llenguotot, llenguarrassa.—b) Dim.: llengüeta, llengüetxa, llengüeua, llengüiua, llengüiu, llengüetiua, llengüica, llengüinga, llengüetinga, llenguona, llenguarrina.—c) Pejor.: llengota, llengot.
    Etim.: del llatí lĭngŭa, mat. sign. I.