DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLEVAR v. tr. o intr.
I. || 1. a) tr. Alçar, aixecar (en general); cast. alzar, levantar. Leuaren-se tots en peus, Jaume I, Cròn. 32. Ajonoylà's en terra, e leuà ses mans e sos ulls al cel, Llull Gentil 7. Cové que hom leu con pus alt pusca son enteniment, Llull Dem. pròl. E yo llevé'm e ané-li besar la mà, Muntaner Cròn., c. 265. Dóna'm la mà o pels cabels me lleva, Ausiàs March, cv. Bruxes tornen... aprés se leven, per l'ayre volen, Spill 9739.—b) intr. Alçar-se, aixecar-se. Entre Amor ssó portat he fortuna | cahent, levant, si com infant en roques, Ausiàs March, c. Desperta't, leva, | no hajes por, Spill 6484.—c) tr. Elevar a una dignitat o càrrec. Fo levat cavaller lo fill d'en Santa Pau, Ardits, i, 4 (a. 1390). Com se levarà maestre, dó a la dita almoyna sis sòlidos, doc. a. 1402 (Col. Bof. xli, 217). Va's llevar rey de Tunis, Muntaner Cròn., c. 30. E levà's pastor e mestra sobre la crastiandat, Graal 62.
|| 2. tr. En la mateixa accepció de ‘alçar, aixecar’, té aquest verb usos especials, conservant-se avui en determinades locucions o frases fetes. a) Llevar Déu: alçar l'hòstia consagrada en la missa. Ciriets per leuar Déu a la missa dels àngels, doc. a. 1491 (arx. de Vic). Ans lleven Déu | cada matí, Spill 7515. Si al Ofici, mentre el capellà lleva Déu, toquen hores, abans del altre diumenge hi haurà un cos (o difunt) a la població, Pere Vayreda (Catalana, ii, 163).—b) Lo llevar del Sol o dels astres: Solis aut astrorum ortus, Lacavalleria Gazoph.—c) Ascendir (a certa quantitat), sumar, elevar-se a tal o tal nombre; cast. ascender, subir. Nombre de sis ha en si un, dos e tres, qui ensemps ajustats leven nombre de sis qui és nombre acabat, Scachs 101.—d) Aixecar del llit o d'altre lloc on es dorm; refl., Alçar-se del llit, cessar de jeure; cast. levantarse. Si'm leví un bon maytí, Turmeda Diuis. 2. A hora de matines llevaren-se, Muntaner Cròn., c. 89. Se lleva a ses negres de nit i a qualsevol hora, Ruyra Parada 14.—e) refl. Despertar-se els cucs de seda de llur dormida periòdica (Val.).—f) refl. Serenar-se, millorar el temps (Empordà); cast. despejarse. «El temps s'ha llevat».—g) ant. Sublevar, alçar contra algú; cast. alzar. Si alcun ric hom... se leuarà contra el príncep, no són tenguts de ajudar a el, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 332). Los hòmens se leven contra lur senyor, Llull Cont. 108, 18. Per llur malícia se levaren contra nós, Pere IV, Cròn. 21.—h) Promoure, suscitar; cast. mover. Quant nós haguem prop de menjat, levaren-se paraules entre ells, Jaume I, Cròn. 47. Si guerra se leuàs, doc. segle XIII (Miret Templers 362).—i) ant. Recaptar; cobrar (impostos, multes, etc.). Con és acostumada de gran temps ençà levar la leuda del senyor rey, Leuda Puigc. Quer. 1288. Que les penes demunt dites puxen esser eixides e levades un mes aprés que les dites naus o vaxells... seran partits, doc. a. 1373 (Capmany Mem. ii, 145). Puxen fer levar e cullir talles e altres qualsevol exaccions, doc. a. 1385 (Arx. Cor. Ar., reg. 1560).—j) ant. Redactar un document fefaent; cast. levantar. Yo lleve carta pública, Muntaner Cròn., c. 269. Que lo notari... hage de llevar acte de dit jurament, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli, 401).—l) Aixecar i fer pujar a bord l'àncora; cast. levar. Que les galees leuassen les àncores, Jaume I, Cròn. 97. La dita galea... levà lo ferre e anà vers la dita nostra galea, doc. a. 1392 (Ardits, i, 30).—m) Treure del mar les xarxes o aparells de pesca que es tenien calats (Empordà, Costa de Llevant, Costa de Ponent, Mall.).—n) Llevar el camp: alçar les tendes d'un campament, anar-se'n d'allà on estaven acampats. E llevam lo camp e amenam-nos-en bé X carros, Muntaner Cròn., c. 222. Llevar el setge: alçar les tendes i pertret de guerra els assetjadors per a abandonar el setge. Lo setge... qui se'n llevà lo prim de la nuyt, Muntaner Cròn., c. 66.—o) Llevar la taula: retirar-ne els atuells i alçar-ne les estovalles després de menjar; cast. levantar la mesa. Les taules foren levades, Curial, i, 5.—p) Llevar el llit: desfer-lo, alçar els matalassos i el tapall (Ribera d'Ebre, Gandesa).—q) Llevar d'era: triar el gra de la palla, de manera que l'era quedi desembarassada (Mall., Men.). «Sant Antoni, un bon vent, | s'estimat llevarà d'era! | En tenir una quimera, | no em fuig de s'enteniment» (cançó pop. Mall.).
|| 3. intr. a) Estufar-se la pasta de farina per la fermentació (Gir., Empordà, Garrotxa, Guilleries, Plana de Vic); cast. venirse. La pasta lleva maça o se fa maça bona, Pou Thes. puer. 146. La serventa ha massa lexat lavar lo pa, Corbatxo 51. Pasta llevada, o Pa llevat: pasta o pa tou, estufat per la fermentació. No haurà pan leuat en vostres cases, Serra Gèn. 60. Hages pasta que sia levada, Robert Coch 27.—b) Fer que s'alcin els ous en coure's una truita; no aferrar-se la paella (Balaguer). «Aquesta paella no lleva»: vol dir que s'hi enganxa l'ou i no s'hi poden fer les truites.
|| 4. tr. Allevar, atribuir falsament; cast. levantar. Tants són vuy los hòmens qui per enveia o en altre manera lleven infàmies a les dones, Curial, i, 30. E si's baralla | fals a levar | e mal mesclar | nunca se'n cansa, Spill 7759. Y Déu me'n guart de llevar cap fals testimoni, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 214).
|| 5. tr. Produir (fruit); cast. llevar, producir. «Aquesta figuera encara no ha llevat mai» (Empordà, Gir., Tarr.). «Les oliveres enguany han llevat moltes olives». Alcuns arbres qui no leven fruit de gran temps després que són plantats, Llull Cont. 107, 13. La un pomer leuaua tots anys moltes fulles e moltes flors, Llull Felix, pt. v, c. 2. Conué que les gents aren e cauen et traguen mal per ço que la terra leu los fruyts, Llull Cavall. 8 vo. Garrofers borts... los que empeltarà cascú sia tengut sporgar e conrear tro que leven garrofes, doc. a. 1405 (BSCC, xiii, 36). Quan els ceps començaren a llevar de fort i de ferm, Pous Empord. 9. Tota semença lleva, Salvà Ret. 123.
II. tr.
|| 1. Apartar; fer enfora del lloc on estava; cast. apartar, quitar. Senyor, levats-vos d'ací, Pere IV, Cròn. 89. Ya'm cuydau haver levada del fanch, Metge Somni iii. Com serà més de mig cuyt, lleua'l del foch, doc. a. 1568 (BSAL, viii, 118).
|| 2. Separar una cosa d'allò a què està aplicada, unida, adherida; cast. quitar. A la qual hauia leuada la garlanda del cap, Llull Felix, pt. vii. Han llevades totes les nous de les ballestes, Tirant, c. 85. Quant ell manà:—Levau la losa,—ella duptosa dix:—Pudirà, Spill 14667. Llevar-se el capell, les sabates, el jac, etc.: separar-se del cos aquestes peces d'indumentària. Nos reberen molt honradament, cascú levant-se lo capell e tot l'àls que tenia sobre lo cap, Pere IV, Cròn. 104. Levant-se del cap lo seu vel sagrat, Passi cobles 101. Es que s'han llevat les botes, Ruyra Parada 16.
|| 3. Separar una cosa d'allò de què és una part o membre; cast. quitar. Llevar cabells: tallar-se els cabells (Empordà). Llevar la pell a algú: escorxar-lo. Llevar la testa: decapitar. Que ell li llevaria la testa, Muntaner Cròn., c. 30. Havem liurat... XX libras... les quals se deuen levar de la quantitat de les damunt dites C dobles, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 73). Es axí com cell qui trespola d'assò que leua dels fonaments, Jafuda Dits, c. 2. Que sab bé del peix levar-ne les ganyes, Proc. olives 660. Ses crestes d'una a una llevant-li i sos rocams, Atlàntida ix. Especialment: a) Escorxar, pelar; treure el suro de l'arbre (Gir., Empordà).—b) Llevar d'aixa: escalabornar amb l'aixa una fusta (València).
|| 4. Desposseir; apoderar-se d'una cosa, privar-ne el qui la posseïa; cast. quitar. Seria feta injúria al carnicer si li era levat lo guany, Llull Blanq. 3. Se'n anava per occupar los lochs que Nós li havíem levats, Pere IV, Cròn. 232. Jassia ella d'aquestes coses no ús ni se'n sostenga, emperò com li són llevades ha d'açò gran tristor, Metge Somni i. Com Jacob leuà la benedicció a son frare, Serra Gèn. 27. De la mia mà pròpia me llevaria la vida, Comalada Pierres Prov. 34. a) Desposseir (d'un càrrec). Tot cònsol que y sia stat tro el dia de vuy ne removem e'n levam, doc. a. 1320 (Capmany Mem. ii, 83). Ans que aquest malvat me malmescle ab lo senyor y'm lleve de la procuració, Isop Faules 5.
|| 5. Suprimir, fer desaparèixer; cast. quitar. Molts remeys a llevar la scisma, Metge Somni ii. Déu t'ha leuat aquest peccat, Serra Gèn. 114. Jo vos llevaré totes vostres suspites, Lacavalleria Gazoph. La flor de lliri lleva la crespadura de la cara, Agustí Secr. 42. Déu ens leu per sa infinita misericòrdia la plaga del terratrémol, Rúbr. Bruniquer, v, 9. Llevar les rialles: fer perdre les ganes de riure. Llevar la pena: eliminar-la, fer-la desaparèixer. Y axí la féu riure leuant-li lo plor, Passi cobles 15. Levà-li la turbació de la sua pensa, Genebreda Cons. 26. Puix que yo us he leuat l'enfit, Somni J. Joan 634. Lo dolor lleva lo dormir, Lacavalleria Gazoph. Llevar el fumar, el vi, la carn, etc.: prohibir-ne l'ús. «El metge m'ha llevat el cafè».
III. tr. Portar; cast. llevar. Aquest significat és arcaic en la llengua literària, i dialectalment existeix a contrades extremes de l'idioma, on cal considerar-lo com a castellanisme (per exemple a Fraga, a Elx. a Biar, a Guardamar). «La Mahoma en Villena | menja rollets i fogasses; | se l'en lleven a Biar | i l'unflen a remolatxes» (cançó pop. Biar). Una lança que leuauen en què la metéssem can serien al castell, Jaume I, Cròn. 44. Nós nos nirem a Borriana, e haurem conduyt, aquel que leuar puxam en azembles de Terol, ibid. 130. Ané-me'n a Tràpena... e llevé ma muller, Muntaner Cròn., c. 255. E leuaren-lo deuant Felip lo senyor de aquella ciutat, Eximplis, i, 251. Mirau lo avantatge que leven los meus colps als de les flaques dones, Alegre Transf. 68.
    Loc.—a) No llevar mà d'una cosa: no deixar de treballar-hi. Que no se lev mà del fort fins sia acabat, doc. a. 1574 (Hist. Sóller, ii, 209).—b) Llevar a un sant per donar a un altre: desatendre una cosa en benefici d'una altra no més important.—c) Llevar d'enmig o Llevar d'es vent: matar (mall.).—d) Lleva't d'enmig, si no ets fill de frare: es diu humorísticament per fer apartar algú que fa nosa (men.).
    Refr.—a) «Fins a quaranta d'abril no te llevis ni un fil»: vol dir que fins ben entrada la primavera no convé llevar-se roba, perquè el temps encara és fresc.—b) «Qui lleva l'ocasió, lleva el pecat» (Cat., Mall.); «Qui lleva d'ocasió, lleva de pecat» (Men.).—c) «Qui amb xics se gita, cagat se lleva» (Val.).—d) «Qui es lleva dematí, pixa allà on vol»; «Qui no es lleva dematí, és tard quan torna del molí» (Empordà); «Qui tard se lleva, tot el dia trota»: refranys que recomanen el matinejar.—e) «Quan lo sol se lleva, se lleva per tothom»: significa que cal respectar la igualtat de tots els homes.—f) «El Bon Jesús no ho dóna tot ni ho lleva tot»: es diu per indicar que les penes i tribulacions i els defectes solen tenir compensació en alegries i bones qualitats (Mall., Men.).
    Fon.: ʎəβá (pir-or., or.); ʎeβá (occ.); ʎeváɾ (Cast., Al.); ʎeβáɾ (Val.); ʎevá (mall.); ʎəvá (men., eiv.).
    Conjug.: segons el model cantar. La primera persona de singular del present d'indicatiu en el dialecte baleàric presenta les variants llev (pronunciat llef) i lleu.
    Etim.: del llatí levare, mat. sign. I i II. La majoria dels significats romànics del mot es troben ja en llatí clàssic. El significat III sembla una evolució semàntica pròpia del llatí ibèric, conservada en castellà i desapareguda del català modern.