DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLIÇÓ f.: cast. lección.
|| 1. ant. Lectura; acte de llegir, en general. Tostemps staua en oració o en liçó o en scriure, axí que de nit ne de dia no cessaua de orar o de legir o de scriure, Sant Ier. 14. Capellà que 'n diu la missa n'ha perduda la llissó, cançó pop., ap. Milà Rom. 179. a) especialment, Manera de llegir o interpretar, manera com està escrit un passatge, un text. Segons he trobat recitat en lliçons antigues, Boades Feyts 31.
|| 2. Allò que hom llegeix en veu alta. Especialment: a) Cadascun dels trossos de text presos de l'Escriptura, dels Sants Pares o d'Actes de Sants, que es reciten o canten després de cada nocturn de les matines. Ajudant-los a legir psalms, liçons, Llull Blanq. 4. Derrera cada nocturn | les tres lliçons se modulen, Costa Trad. 75.—b) Allò que un opositor o concursant recita sobre un punt determinat de la matèria del concurs. Sobre del qual punt farà una lliçó, Ordin. Univ. 1638, fol 64.—c) Allò que un mestre o professor llegeix o recita per a ensenyament dels seus alumnes. Lo monge tornà oir la liçó que legia Blanquerna, Llull Blanq. 57. Un maestre legia una greu liçó a sos escolans, Llull Felix, pt. ii, c. 3. Los dits mestres legien als dits studiants lissons infructuosas, doc. a. 1503 (Col. Bof. xli, 368).
|| 3. a) Porció d'un text que un mestre o professor assenyala als seus alumnes com a matèria d'estudi, perquè l'aprenguin. Dir o Donar la lliçó (ant. retre la lliçó): recitar l'alumne davant el seu mestre allò que aquest li ha assenyalat com a matèria d'estudi. Prendre la lliçó: fer que l'alumne reciti la lliçó i comprovar si la diu bé. Com l'infantó qui per paor del maestre ha a retre la lissó, Llull Cont. 346, 18.—b) Divisió o part d'un text considerada com a adequada per a esser apresa en una vegada i recitada en una sessió docent. «El llibre està dividit en trenta-sis lliçons». Estudiava dues llissons, Vilanova Obres, xi, 192.—c) Ensenyament que en una sessió dóna el professor als alumnes; la mateixa sessió d'ensenyament. «Donar lliçons de llatí, de francès», etc. Del temps que han de comensar y finir las lliçons en dit studi, Ordin. Univ. 1629, q 5. Podria fer-se amb alguna lliçó particular, que... són les més ben pagades, Pla Pagesos 66.
|| 4. ant., fig. Parlament; allò que un diu (pres generalment en mal sentit o com a cosa dolenta). L'abadessa replicà:—Senyora, si bé les monges estan apartades, emperò alguna volta són requestes per alguns hòmens que han pochs negocis, e yo en mon jovent he hoyda aquesta liçó més de quatre vegades, Curial, i, 30. «Ab un... ver capó só emparellada»... De tals liçons ab agres sons sovint n'ohia e soferia, Spill 2793.
|| 5. fig. Regla de conducta donada amb preceptes, exemples, càstigs; cosa que es fa veure a algú i li serveix de correcció, d'escarment. Quina llissó per noltros!, Alcover Cont. 81. «M'heu donat una bona lliçó».
    Loc.—a) Perdre la lliçó d'una cosa: perdre'n el compte (Moianès).—b) Dir la lliçó del bacó: insultar o dir improperis a la cara d'algú.—c) Fer bona lliçó: fer bondat (Men.).—d) Cantar sa lliçó clara a algú: dir-li les veritats clarament (Men.).
    Refr.
—«Qui no fa bona lliçó, es cul ho paga»: vol dir que el qui no fa bondat ha de sofrir càstig (Men.).
    Intens.: lliçonassa, lliçonarra, lliçoneta, lliçoneua, lliçonota.
    Etim.: del llatí lĕctiōne, mat. sign. 1, 2.