DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLICÈNCIA f.: cast. licencia.
|| 1. Llibertat de fer o dir alguna cosa en virtut d'una permissió; permís, concessió d'un dret o facultat. No'm dóna licència com pusca fer bé del bé que Déus m'ha comanat, Llull Blanq. 15. Lo qual leó donà licència a totes les bèsties... que menjassen e visquessen de les bèsties qui mengen erba, Llull Felix, pt. vii, c. 1. Ab vostra llisència vull-hi anar, Muntaner Cròn., c. 90. D'aquí no exiran sens licència del dit consell, doc. a. 1393 (Col. Bof. viii, 425). Jamay no isquera de casa sens licèntia mia, Metge Somni iv. Només mancava tenir llicència del general, Caselles Mult.81. Llicència de caça: permís per a caçar, i document on consta. Llicència closa: la que es procurava per als casaments secrets. Caseu-se ab llicència closa, Vilanova Obres, xi, 264. Especialment: a) Permís amb què un superior eximeix per cert temps un funcionari de les obligacions del seu càrrec. Que a aquells qui de nostra casa seran, per lo maiordom qui servirà sien dades licències de partir, Ordin. Palat. 15. Pres licència e comiat del rey de Sicília, Tirant, c. 395. He demanada una hora de llicència an es gordià, Roq. 25. Llicència temporal: la que es concedeix a un militar eximint-lo del servei per un temps limitat. Llicència absoluta: la que es concedeix a un militar eximint-lo definitivament del servei; document en què consta aquesta exempció. Lo canó de la llicència ab tots los paperets, Vilanova Obres, xi, 81.—b) Grau obtingut en una facultat i que habilita per a exercir-la. Ni sia tingut pagar cosa alguna per la licència, Ordin. Univ. 1560, E III.—c) pl. Facultat que els superiors concedeixen als eclesiàstics per a celebrar, confessar i predicar, per un temps indefinit. Llevar les llicències a un clergue: privar-lo de la dita facultat, generalment per una causa greu de moral o disciplina.
|| 2. Llibertat abusiva, desenfrenada. «Avui en dia és gran la llicència de costums». Teseu prossegueix el seu camí de llicències, Espriu Lab. 152. Llicència poètica: infracció d'alguna regla del llenguatge o de l'estil, tolerada als poetes però no als prosistes.
    Fon.: ʎisέnsiə (Barc., Mall.); ʎisέ̞nsia (Val.); ʎəsέ̞nsi (mall. vulgar); ʎəʃέ̞nsiə (men. vulgar).
    Etim.: pres del llatí licentĭa, mat. sign.