DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLINATGE (ant. llinyatge). m.
|| 1. Ascendència i descendència d'una família; estirp; conjunt dels qui formen una família; cast. linaje. Ell era també cap de son linatge, Llull Blanq. 1. Un caualler noble de linatge, Tirant, c. 2. No pusca esser elegit negun que sia stat sclau ni de linatge de aquells, doc. a. 1459 (Col. Bof. xli, 319). Vents de maledicció | els llinatges dispersaren, Alcover Poem. Bíbl. 14. a) ant. Conjunt de persones subjectes a un senyor feudal. Entrà en Rosseyló ab son liynatge, e pres un castel, Jaume I, Cròn. 21. Yo e mon linyatge uos hi irem seruir ab CCCC cauals armats, ibid. 50.—b) fig. Llinatge humanal: conjunt de tots els homes. Gran espay apte a rebre tot lo humanal llinatge, Metge Somni iii.—c) ant. Mena, espècie. Ab sagí de porch e ab greix de son linyatge, Mostassaf 100.
|| 2. Nom de família; cognom; cast. apellido. Lynatge de Muntcada, Cost. Tort. 13. Té es meu nom y llinatge, doc. a. 1852 (Hist. Sóller, ii, 701).
|| 3. Classe, mena; cast. clase, suerte. Deu mesurar lo blat e la fruyta de calque linatge que sia, doc. a. 1288 (RLR, iv, 505). He confessat... en quants linatges de mals son caigut, Oliver Exc. 75.
    Loc.—a) De llinatge en venim: es diu al·ludint a una persona que té certs defectes que ja li vénen de família.—b) Fer llinatge a part: fer lliga a part, separar-se dels seus parents o dels qui haurien d'esser els seus companys.—c) Menjar-se un llinatge: menjar excessivament (mall.). Una gana capaç d'engolir-se un llinatge, Galmés Flor 50.—d) Destruir un llinatge: gastar excessivament (mall.).
    Refr.—a) «De bon llinatge vinc: ase era el meu avi»: es diu referint-se a algú que presumeix d'alta estirp.—b) «De bon llinatge ve el nostre ase, que amb les dents es grata el cul»: es diu per censurar aquells qui es donen molta importància, però amb les obres demostren llur grosseria.—c) «Pobre i vell, mal llinatge» (men.).—d) «No hi ha llinatge que no tengui es seu bagatge», o «es seu companatge»: significa que totes les famílies tenen qualque taca o defecte (men.).
    Fon.: ʎináʤə (or., bal.); ʎináʤe (occ., Cast., Al.); ʎináʧe (Val.).
    Etim.: del llatí vulgar *līneatĭcu, mat. sign. || 1, derivat de linea.