DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATLLOSA f.
|| 1. Pedra plana, relativament prima, de forma rectangular o quasi rectangular, usada principalment per a pavimentar o per a cobrir edificis; cast. losa, laja. Va obrir e trencar les lloses de la cambra, Desclot Cròn. c. 134. Agenollat sobre les nues lloses vaig plorar, Rosselló Many. 123. Especialment: a) Pedra llisa, generalment amb una inscripció, que serveix per a tapar una tomba. Haia cinc o sis vases ab loses en les quals haia senyal del offici, doc. a. 1380 (Col. Bof. xl, 183).Per ext., Tomba coberta per una pedra plana. No se puguen enterrar... en dites losses sinó dins lo fossar major, doc. a. 1620 (Hist. Sóller, ii, 855).—b) ant. Peça plana de pedra preciosa. Una gran losa de diamant quadrada y dos perles grosses redones, doc. a. 1451 (Col. Bof. xxvi, 125).—c) Peça de pissarra plana que serveix per a cobrir edificis, en lloc de teules (s'usa a tot el Pirineu).—d) Pedra plana que es col·loca a la part baixa del balcó (Aitona, Agramunt, Igualada).—e) Plataforma que hi ha davant l'obrall del forn de vidre, per a aguantar els ferros i servir de taula al vidrier (Manresa).—f) Pedra plana, col·locada a l'altura d'un metre aproximadament i recoberta de draps, on es col·loca la pasta per a esser repartida segons el nombre de pans que s'ha de fer (Urgell).—g) Llosa del foc: pedra damunt la qual es fa el foc a la cuina (Aitona, Oliana).—h) Llosa de rentar: pedra o fusta plana, posada al voltant del safareig, per a rentar-hi la roba (Bagà, Fraga, Gandesa).—i) Peça plana de pedra o de ferro amb què es tapa l'ull de la sitja de carbó (Esporles).—j) Llosa de jaça: dolmen. N'hi ha una en el llogaret de L'Estrada (prop d'Agullana).—l) Sabó de llosa: sabó blanc, molt dur, molt poc soluble (Barc.). (V. sabó).
|| 2. Pedra planera que, posada amb certa inclinació damunt bastonets, i de vegades combinada amb altres pedres, constitueix una trampa per a agafar ocells, rates o altres animals petits, els quals enclou en desfer-se la combinació i caure la pedra de pla; cast. losa. Pardal may pres | fou ni trobat | ja descohat | davall la losa, Spill 6599. Comencen a cassar-los amb lloses, Rosselló Many. 78. a) per ext., Llosa de ferro: garbellet per a agafar ocells (Felanitx).
|| 3. Tros informe de carn que es congria dins el ventre d'una dona i creix amb aparença de prenyat (val.); cast. mola.
|| 4. Durícia que es congria al voltant d'un gra (Tortosa).
Llosa:
|| 1. topon. a) Poblet del municipi de Lles (Cerdanya).—b) La Llosa de la Plana: poble de 330 habitants situat en la Plana de Castelló a 30 qm. de Nules.—c) La Llosa de Camatxo: poblet del municipi d'Alcanalí, en la Vall de Xaló (Marquesat de Dénia).—d) La Llosa de Ranes: poble de 2.500 habitants situat en la Costera de Ranes (prop de Xàtiva).—e) Puig de la Llosa: muntanya de 2.484 metres que separa les comarques de Camprodon i del Conflent.—f) La Llosa: riu que passa prop de Prullans i desaigua al Segre.—g) Les Lloses: poble de 1.000 habitants situat en el Gironès, a 59 qm. de Puigcerdà.
|| 2. Llin. existent a Gir., Palafrugell, Badalona, Tortosa, etc. Hi ha la variant Lloses o Llosas, existent a Banyoles, Olot, Barc., Monistrol de Montserrat, Olèrdola, Reus, Alzira, etc.
Loc.—a) Criar lloses en el ventre: començar a tornar-se peresós i malfaener (Val.).—b) L'hi agafarien amb una llosa: es diu d'algú que pren gran gust en una cosa, de manera que no se'n sap privar ni encara que hi vegi perill (Mall.).—c) Parar-se ell mateix sa llosa: dur-se un mateix a un fracàs, per imprudència o indiscreció (Mall.).—d) Tenir una llosa a la boca del cor: tenir una gran pena o opressió moral (Tarragona).
Refr.
—«S'errada d'es metge, sa llosa la tapa» (Men.).
Cult. pop.—
La caça amb lloses (anomenades en mallorquí vulgar lloves) és un procediment molt primitiu, amb el qual es cacen no sols conills, rates i altres quadrúpedes, sinó també certs ocells, com tords, perdius, etc. L'aparell complet consta de cert nombre de peces: la principal, que és la pedra plana que ha d'encloure l'animal amb la seva caiguda, s'anomena llosa per tot arreu, però a certs pobles de Mallorca rep el nom especial de tiba. Llosa és també el nom de tot el conjunt de pedres i bastonets, però en el català continental és freqüent anomenar aquest conjunt lluella i reservar el nom de llosa per a la pedra principal. En les formes més simples de llosa o lluella, aquesta consisteix en una sola pedra que es sosté amb dos bastonets, i com a peça accessòria però molt important un altre bastonet on s'enganxa l'esquer; a Pont de Suert, els bastonets sostenidors són anomenats l'un el parany i l'altre el puntal, el de l'esquer és la llombriguera, i de tots tres plegats se'n diu los gaiols. A l'Alt Pallars existeix la llosa d'una sola pedra i la de dues pedres, descrites detalladament per Violant CP 8-10. En el Maestrat la llosa es compon d'una pedra sostinguda per quatre bastonets, dels quals el que està dret s'anomena la llengüeta (Morella). A Mallorca les lloses són més complicades: davant la llosa o tiba, que és la pedra principal i movible, hi ha una pedra grossa i fixa, anomenada tibal o bancal (Manacor) o capçaler (Mancor); als costats hi ha pedres més petites que es diuen bancalet i coster (Manacor) o parabandes (Mancor); estalonat al tibal, en posició gairebé vertical, està un bastonet que és la palanca (Manacor) o clavilla (Mancor); de la part inferior de la palanca parteixen horitzontalment dos bastons relativament llargs (les costelles) que amorren per l'altre extrem a la part inferior de la tiba; i de la part superior de la palanca a la superior de la tiba va un altre bastonet, molt més curt, que se'n diu puntal (Manacor) o batall (Mancor). En el buit que es forma entre les dues costelles, es clava en terra un bastonet que porta aficada l'esca o sa menja; l'ocell, conill o altre animal va per agafar la menja, fa moure les costelles, aquestes es desvien, fan perdre l'equilibri a la palanca i al puntal, i la tiba cau damunt l'animal i el deixa enclòs. La llosa mallorquina rep diferents adjectivacions segons la posició en què es troba: la llosa parada és quan estan totes les peces col·locades en disposició d'actuar contra l'animal que es vol agafar; la llosa tiba és quan s'ha desparat agafant l'animal; la llosa tiba i enganada és quan s'ha desparat massa tard, quan l'animal ja havia fuit emportant-se la menja; llosa enganada és aquella en què l'animal ha fuit i se n'ha duit la menja sense que la llosa s'hagi desparat; llosa bancalada és aquella que en desparar-se el puntal ha topat amb el bancal de manera que la llosa no s'ha tibat del tot i l'animal ha pogut fugir per sota la llosa.
Fon.: ʎɔ́zə (pir-or., or., men., eiv.); ʎɔ́za (Andorra, Esterri, Pont de S., Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); ʎɔ́zɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Falset, Sueca, Alcoi, Maó); ʎɔ́zɔ (Pobla de S., Gandia, Al.); ʎɔ̞́ə, ʎɔ̞́və (Mall.).
Intens.: llosassa; lloseta; llosella (lluella); llosota.
Etim.: d'un mot celta o ibèric *lausa, ‘pedra plana’ (cf. Meyer-Lübke REW 4946).
llosa){kind=small}
){kind=small}
La caça amb lloses (anomenades en mallorquí vulgar lloves) és un procediment molt primitiu, amb el qual es cacen no sols conills, rates i altres quadrúpedes, sinó també certs ocells, com tords, perdius, etc. L'aparell complet consta de cert nombre de peces: la principal, que és la pedra plana que ha d'encloure l'animal amb la seva caiguda, s'anomena llosa per tot arreu, però a certs pobles de Mallorca rep el nom especial de tiba. Llosa és també el nom de tot el conjunt de pedres i bastonets, però en el català continental és freqüent anomenar aquest conjunt lluella i reservar el nom de llosa per a la pedra principal. En les formes més simples de llosa o lluella, aquesta consisteix en una sola pedra que es sosté amb dos bastonets, i com a peça accessòria però molt important un altre bastonet on s'enganxa l'esquer; a Pont de Suert, els bastonets sostenidors són anomenats l'un el parany i l'altre el puntal, el de l'esquer és la llombriguera, i de tots tres plegats se'n diu los gaiols. A l'Alt Pallars existeix la llosa d'una sola pedra i la de dues pedres, descrites detalladament per Violant CP 8-10. En el Maestrat la llosa es compon d'una pedra sostinguda per quatre bastonets, dels quals el que està dret s'anomena la llengüeta (Morella). A Mallorca les lloses són més complicades: davant la llosa o tiba, que és la pedra principal i movible, hi ha una pedra grossa i fixa, anomenada tibal o bancal (Manacor) o capçaler (Mancor); als costats hi ha pedres més petites que es diuen bancalet i coster (Manacor) o parabandes (Mancor); estalonat al tibal, en posició gairebé vertical, està un bastonet que és la palanca (Manacor) o clavilla (Mancor); de la part inferior de la palanca parteixen horitzontalment dos bastons relativament llargs (les costelles) que amorren per l'altre extrem a la part inferior de la tiba; i de la part superior de la palanca a la superior de la tiba va un altre bastonet, molt més curt, que se'n diu puntal (Manacor) o batall (Mancor). En el buit que es forma entre les dues costelles, es clava en terra un bastonet que porta aficada l'esca o sa menja; l'ocell, conill o altre animal va per agafar la menja, fa moure les costelles, aquestes es desvien, fan perdre l'equilibri a la palanca i al puntal, i la tiba cau damunt l'animal i el deixa enclòs. La llosa mallorquina rep diferents adjectivacions segons la posició en què es troba: la llosa parada és quan estan totes les peces col·locades en disposició d'actuar contra l'animal que es vol agafar; la llosa tiba és quan s'ha desparat agafant l'animal; la llosa tiba i enganada és quan s'ha desparat massa tard, quan l'animal ja havia fuit emportant-se la menja; llosa enganada és aquella en què l'animal ha fuit i se n'ha duit la menja sense que la llosa s'hagi desparat; llosa bancalada és aquella que en desparar-se el puntal ha topat amb el bancal de manera que la llosa no s'ha tibat del tot i l'animal ha pogut fugir per sota la llosa.