DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. LLUC m.
|| 1. Brot tendre, ull que neix en el tronc o tija d'una planta (Conflent, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Urgell, Ll., Fraga, Sta. Col. de Q., Igualada, Camp de Tarr., Priorat); cast. vástago, retoño.
|| 2. Asta, aspecte d'un animal que fa preveure el grau de desenrotllament que podrà assolir (Ripollès, Banyoles, Ripoll). «Aquests xais tenen lluc»: mostren senyals d'arribar a esser grossos i ben plantats.
|| 3. Aspecte, traça, i especialment bon aspecte (Lluçanès, Collsacabra, Plana de Vic, Vallès); cast. trazas, aspecto. «Avui té lluc de ploure». «Aquest camp té lluc d'anar molt bé». I com que, pel lluc del cel, té traces d'haver-n'hi per a estona, Pons Com an., 176.
|| 4. Bon encert; enginy, bona disposició mental per a veure o jutjar les coses; cast. tino, ojo. Vaja, veig que tens lluc en saber-ho conèixer, Catllar, 28 maig 1921. L'amo..., malgrat lo poch lluch que tenia per tota cosa que no fos del seu ofici, li conegué el trasbals, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 88).
|| 5. usat com a partícula negativa: Quantitat o porció mínima; gens; cast. pizca, nada. Els seus ulls no tenien lluc de nina, Ruyra Parada 129.
    Fon.: ʎúk (or., occ.).
    Etim.: incerta, com incert és que tots els significats exposats pertanyin a un mateix mot originari. El || 4 sembla relacionable amb el fràncic *luk, del qual ha suposat l'existència el filòleg Brüch per a explicar diferents formes romàniques que enclouen la idea de ‘claraboia’, ‘finestrella de teulada’, ‘mirar’ (cf. Spitzer Lexik. 115); però també és poc segura aquesta relació. Potser cal relacionar lluc amb el llatí *lucĭcare, derivat de lūce ‘llum’ (cf. Wartburg FEW, v, 432).

2. LLUC (escrit generalment Lluch). topon.
Monestir situat en la regió muntanyosa centro-septentrional de Mallorca, en el qual es venera una imatge de la Mare de Déu com a patrona principal de tota l'illa.
    Loc.—a) Haver de mester més temps que un caragol per anar a Lluc: esser molt lent per a caminar o per a treballar o fer qualsevol cosa.—b) No ho duria a Lluc, o No ho duria a estampar a Lluc: es diu referint-se a una cosa que es considera molt dubtosa.
    Refr.—a) «Qui va a Mallorca i no va a Lluc, se'n va matxo i torna ruc» (Eiv.).—b) «Buc per buc, se casen a Lluc»: es diu al·ludint a la multitud de matrimonis que se celebren en el santuari de Lluc, i a les moltes parelles de recent-casats que van a visitar-lo (Mall.).
    Fon.: ʎúk (mall.).
    Etim.: probablement del llatí lūcu, ‘bosc’, i especialment ‘bosc sagrat’. Segons Quadrado Conq. 452, el topònim Lluc o Lluch és d'origen àrab i significa ‘vorera (de riu, de vall o de mar)’; però no hem trobat tal mot en els diccionaris aràbics, i ens inclinam més aviat a admetre l'origen llatí del topònim Lluc, que seria germà del cast. Lugo (cf. REW 5152).

3. LLUC
1. Nom propi d'home, que té per patró un dels quatre evangelistes; cast. Lucas. Sanct Luch evangelista verge és atrobat, Ordin. Palat. 242. Sant Lluch patró dels pintors, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli, 399).
|| 2. Llin. existent a Campmany, Palafrugell, Montornès, Barc., Almatret, Artesa de S., Estac, Vinaròs, Benicarló, Val., Beneixama, Dénia, Cocentaina, Al., Mall., Men., etc.
    Loc.—a) El senyor Lluc de la Meca: personatge que era antigament molt popular a Mallorca, i portava una vara com a distintiu del seu ofici de cap de guaites (cf. Aguiló Dicc.; Penya Poes. 291).—b) Fer algú confrare de sant Lluc: fer-lo cornut (ant. val.); s'explica perquè el bou és el símbol de l'evangeli de Sant Lluc. O de sent Luch los fan confrares, Somni J. Joan 3052.
    Refr.
referents a la diada de sant Lluc (18 d'octubre):—a) «Per sant Lluc, nesples apelluc» (Mall.); «Per sant Lluc, nesples espluc» (Men.).—b) «Per sant Lluc, la castanya salta del pelluc; i al cap de nou dies, a fira la duc» (Empordà).—c) «Per sant Lluc, sembro si puc»; «Per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut» (Ripoll, Pineda).—d) «Per sant Lluc, mataràs el porc, i duràs la verema al cup» (Cat.); «Per sant Lluc, mata es porc i tapa es cup» (Men.).
    Fon.: ʎúk (or., occ., val., bal.).
    Etim.: del llatí Lucas, nom del sant evangelista que hem citat.

LLUÇ (ant. escrit també llus). m.
|| 1.   Peix teleosti que es fa de 30 fins en 80 cm. de llarg, és rodó, negrós per l'esquena i blanc pel ventre, i és comestible i estimat com de mitjana o bona qualitat; pertany a l'espècie Merlucius esculentus; cast. merluza, pescadilla. Pex qui s'anomena lus, Flos medic. 261. À sa pescateria no cerca anguilas ni llusos, Aguiló Poes. 158. De lluços se n'agafen pocs a Menorca, tal volta perquè habiten enfora de la costa; no són grossos; se té com peix de mitjana calitat, Ballester Pesca 240. a) Lluç barbut: peix de la família dels gàdids, espècie Phycis blennioides; cast. alfaneca.
|| 2. fig. Curt d'enteniment (Empordà, Cardener, Vallès, Barc., Penedès); cast. tonto.
    Loc.
—Fer-la com un lluç: fer-ne una de grossa, un gran disbarat (Benidorm).
    Refr.
—«Val més esser cap de lluç que cua d'austruç».
    Cult. pop.—Existeix la creença que a una de les espines del cap del lluç s'hi veu la imatge de la Mare de Déu (Gomis Zool. 419).
    Fon.: ʎús (or., occ., val., bal.).
    Etim.: del llatí lūciu, mat. sign. || 1.