DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. LLUIR v.
|| 1. intr. Aparèixer lluminós; reflectir vivament la llum; cast. lucir, brillar. Es impossíbol cosa a la luna no luyr totes les vegades que reeba la resplandor del sol, Llull Cont. 290, 29. Les esteles luen en lo cel, Genebreda Cons. 66. Foc de casa real lluu més que negun altre, Decam. i, 114. Ni sols un foc de carboner lluhint enfora, Costa Agre terra 137.
|| 2. intr. Fer-se notar una persona o cosa com correspon al seu mèrit, bellesa, importància, etc.; cast. lucir. «Aquest vestit no llueix gens». Ella's levava | e's perfumava | ... | la matinada | era afaynada | per ben luyr, Spill 2553. Aquell món en el qual ella tant havia lluït, Pons Com an., 150. a) fig. En lo rey deu luhir misericòrdia e justícia, Scachs 13.
|| 3. tr. Exhibir, fer que es vegi i noti bé una cosa; cast. lucir. Prop de la pagesa rica | que antigues gales llueix, Collell Flor. 46. a) refl. Mostrar-se triomfant; obtenir bon èxit. S'ha lluït en tots es cursos, Aguiló Poes. 155. S'usa també irònicament, indicant la idea de fracassar o de quedar en ridícul; cast. lucirse. Si s'arriba a torbar un poch més, s'hauria lluïda, Ignor. 14. Ens hem ben lluït!, Ruyra Parada 32.
|| 4. tr. Eixalbar (Camp de Tarr., Priorat, Tortosa, País Valencià); cast. enlucir. Tinguin de enllosar y lluir les parets de fora del portal, doc. a. 1724 (Villanueva Viage, xvi, 71).
    Loc.
—Lluir el pèl a algú: anar-li molt bé els negocis, nedar dins l'abundància.
    Refr.—a) «A cavall flastomat, el pèl li lluu»: significa que les persones a qui volem mal, solen viure més temps i tenir més bona sort. Mas, a cavall que's flastomat lo pèl li llu, Somni J. Joan 543.—b) «No és or tot lo que lluu»: vol dir que no és bo tot el que sembla bo. També es diu: «Lluïa, lluïa, i no era d'or» (Men.).—c) «Avui lluïm, i demà pudim»: expressa la vanitat i fragilitat de les coses del món (Empordà).
    Fon.: ʎuí (pir-or., or., occ., bal.); ʎuíɾ (val.); ʎoí, ʎoví (Palma, Manacor); ʎawí (Riba-roja).
    Conjug.: es veu en els paradigmes adjunts. Cal advertir que les formes no incoatives (lluu, lluus, lluen; lluï, lluïs, lluïn) dels presents d'indicatiu i de subjuntiu s'usen quan el verb té l'accepció || 1; en canvi, quan té les altres accepcions, s'empren les formes incoatives (llueixo, llueixes; llueixi, etc.).
  —Les formes més admeses en la llengua literària són:a) Pres. d'indic.: lluu, lluus, lluu, o llueixo, llueixes, llueix; lluïm, lluïu, lluen o llueixen.—b) Pret. imperf. d'indic.: lluïa, lluïes, lluïa; lluíem, lluíeu, lluïen.—c) Pret. perfet simple: lluí, lluïres, lluí; lluírem, lluíreu, lluïren.—Futur: lluiré, lluiràs, lluirà; lluirem, lluireu, lluiran.—Condicional: lluiria, lluiries, lluiria; lluiríem, lluiríeu, lluirien.—Pres. de subj.: lluï, lluïs, lluï, o llueixi, llueixis, llueixi; lluïm, lluïu, lluïn o llueixin.—Pret. imperf. de subj.: lluís, lluïssis, lluís; lluíssim, lluíssiu, lluïssin.—Imperatiu: lluu o llueix; lluïu.—Part. pass.: lluït.—Gerundi: lluint.
    Etim.: del llatí lucēre, mat. sign. || 1.

2. LLUIR v. tr.
Redimir un cens, pagar-ne el capital; cast. quitar, amortizar. Se podrien luyr los censals que feya la ciutat, doc. a. 1400 (Quad. Est. 1922, pàg. 34). Lo vostre crèdit de dites XXXX liures de renda serà luhit e del tot quitat, doc. a. 1480 (BSAL, viii, 76). Dels censals que deuran ser lluhits en primer lloch, doc. a. 1599 (Capmany Mem. iv, 381).
    Etim.: del llatí luĕre, ‘pagar’.