Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  lluny
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

LLUNY
|| 1. adv. i prep. A distància considerable; cast. lejos. Lo sol los era pus luny en la mija nit que en l'alba, Llull Felix, pt. iv, c. 10. Anà luyn per visitar sa cosina, Arnau de Vilanova, Carta (ap. Menéndez Pelayo Heter. i, 748). No és alguna part pus luny del cel que l centre de la terra, Metge Somni iii. No'n est ten luny com tu't penses, Genebreda Cons. 49. No convé acostar-lo al foch, ans tenir-lo'n lluny, Agustí Secr. 152. I del sol i de l'astre que més lluny giravolta, Atlàntida i.a) S'usa acompanyant un mot de quantitat indicador més o menys aproximadament de la distància: «Una hora lluny», «Deu metres lluny», «Un tros lluny», etc. Dix-nos que aquí hauia un puig luny de la ciutat tres legues, Jaume I, Cròn. 58. Los fos deu jornades luny, Muntaner Cròn., c. 15. Una mitja horeta lluny des poble, Alcover Cont. 69. Axí que'ls veyen d'un tros lluny los en cridaven males badomeries, Boades Feyts 68.—b) Al lluny: a molt gran distància. L'estany... confonent-se al lluny amb el mar, Massó Croq. 126. Al lluny del lluny: a la màxima distància apreciable. Erem al davant d'una estació i d'una via de ferrocarril que es perdia al lluny del lluny, Ruyra Pinya, i, 65.
|| 2. adv. i prep., fig. En gran discrepància o discordància; cast. lejos. La qual cosa és impossible e luny de la comuna opinió dels hòmens, Metge Somni i. Car lo pensament tinch luny de amar, Proc. olives 159 Tots dos tenen la son lluny, Penya Poes. 309. Lluny de (acompanyat de verb en infinitiu): expressa contrarietat, omissió completa de l'acte expressat pel verb. Lluny de mancabar, ha crescut, Alcover Cont. 97.—a) De lluny a lluny o De lluny en lluny: de tant en tant; amb intervals llargs. Bo i xuclant de lluny a lluny la curta pipota, Pous Empord. 196. La veia només de lluny en lluny, Ruyra Pinya, ii, 155.
|| 3. adj. (ant. d'una sola terminació, modernament amb terminació femenina -a) Llunyà; situat a gran distància; cast. lueñe, lejano. Que la potència ymaginativa sia en home lo pus luny movedor, Llull Cont. 44, 1. Veu pus declaradament l'object prop que'l luny, Llull Dem. 49. Nosaltres forasters e de lunyes terres som, Hist. Alex. Con ab altre en luyn terra anàs, Sants ross. 11 vo. Lo qual partint-se d'ella per anar en luyns terres, comandà a un son germà..., Eximplis, ii, 201. De la veïna França dormí Espanya més llunya, Atlàntida i. Ella mira les estrelles, goig de la llunya immensitat, Carner Monj.57. Es rònec beure el vi de terres llunyes, Bonet Coral 53. «La fira està molt llunya» (=és molt lluny).
|| 4. m. Part més llunyana d'una cosa (especialment d'una representació en pintura); cast. lejos. Prenen el somriure del lluny dels horitzons, Carner Sonets. El dia és lleig; la blavor dels llunys desapareix sota la boira, Ruyra Pinya, i, 149.
    Loc.
—a) Anar lluny d'osques: anar molt errat, sofrir una gran equivocació.—b) Anar a parar lluny: tenir gran èxit i fer molta carrera.—c) Mirar lluny: esser molt previsor.
    Refr.
—a) «Lluny de la vista, lluny del pensament»: es refereix als qui no es recorden dels amics.—b) «Amor de lluny i fum d'estopa, tot és u» (Tirant, c. 4).—c) «El sant de més lluny fa més miracles»: significa que solen esser tingudes en més estima les persones forasteres que les de la terra pròpia.—d) «A poc a poc, van lluny» (o «arriben lluny»): vol dir que encara que obrin amb lentitud, si no s'aturen, arriben allà on cal arribar.—e) «Mira lluny, i cauràs a prop»: es diu referint-se als qui pensen només en llur fi i no es fixen en les circumstàncies i dificultats de cada moment.—f) «Qui de lluny se procura, de prop li fa fretura»: equival a l'anterior (Olot).
    Var. form. i sinòn.:
llunt (Morir tan llunt de ma casa!, Llorente Versos, i, 228).
    Fon.:
ʎúɲ (pir-or., or., occ., mall., eiv.); ʎún (Tamarit de la L., Tortosa, Maestrat); ʎúnt (val.).
    Intens.:
llunyet (lluntet); llunyot (lluntot); llunyíssim (lluntíssim).
    Etim.:
la forma lluny ve del llatí lŏnge, mat. sign. El valencià llunt és evidentment una variant o forma secundària de lluny, explicable probablement per fonètica sintàctica: l'ús freqüentíssim de lluny com a preposició seguida de de (lluny de), amb despalatalització de la nasal davant dental (llun de) deu haver determinat la generalització, en valencià i en part del català occidental, de la forma llun o llunt.