DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MA adj. possessiu,
forma femenina de mon; cast. mi. A ma terra ni a mos homes, Capit. Llorens 1211. La virtut que en ma ànima esser solia, Llull Felix, pt. i, c. 3. Que ma muller vós ne haveu feta venir, Pere IV, Cròn. 129. En la tua bonea posaré tota ma sperança, Oliver Exc. 80. a) A Sant Llorenç de Morunys, Igualada i Lleida, havem registrat la forma ma germà, masculina, per analogia de ma germana, femení.
    Fon.: mə (pir-or., or., bal.); ma (occ., val.). Sobre la vitalitat d'aquest possessiu en la llengua parlada i escrita, vegi's mon.
    Etim.: del llatí vulgar *ma, contracció de mĕa, mat. sign.

2. MA
Aigua, en el llenguatge infantil (Val.).
    Etim.: de l'àrab ma, ‘aigua’.

3. MA m.
Bes, en el llenguatge infantil (Empordà).
    Etim.: onomatopeia del bes.

4. MA
contracció de mare, en cas vocatiu (Alg.). «Oh ma!»: expressió per a cridar la mare, en alguerès.

5. MA m.
Tet, noi que serva un infant menut (Llucmajor); cast. niñero. a) Es ma i sa teta: dos que sempre van plegats (mall.).
    Etim.: abreviació infantil de germà.

6. MA interj.
admirativa, generalment seguida d'un que o quin (molt usada sobretot en el català oriental, occidental del sud i valencià); cast. mira! «Ma que és bonic això!»«Ma que m'agrada!»«Ma quantes flors!»«Ma que és treballador Miquelet!»«Ma que és gran l'església!»Ma quina bellea de críos!, Pascual Tirado (BSCC, ii, 173).
    Etim.: contracció de mira!, i en certs casos potser de mare!

7. MA ant.
grafia aglutinada de m'ha (= me ha). Mercè que ma feyta, Muntaner Cròn., pròl. Aquell qui ma guarit, Evang. Palau.

MÀ (pl. mans). f.: cast. mano.
I. || 1. Part terminal del braç, dividida en dits per a la prensió i sosteniment d'objectes. Posà la sua bendita mà sobre'ls uls, Hom. Org. 4. Ajonoylà's en terra, e leuà ses mans e sos ulls al cel, Llull Gentil 7. Pres un troç de pa en la mà, Pere IV, Cròn. 375. Ab la mà li donà en la cara, Tirant, c. 3. Bese les mans a vostra senyoria, Paris e Viana 19. Em vaig ensajar una estona a dur-les amb una sola mà, Ruyra Parada 17. Mans d'apòstol o de gripau: mans molt grosses. Mà de llevadora: mà petita (Empordà). Mans de Puríssima: mans belles, ben formades. Mans balbes: les que a causa del fred han perdut el moviment o la força. Donar la mà a algú: oferir-li la mà o agafar-lo per la mà, sia per conduir-lo, sia per saludar-lo. Àngels me daren la mà, Orlandis Poes. 20. Allargar la mà: posar-la estesa i plana, sia per encaixar amb algú, sia per donar-li quelcom, sia per demanar-li alguna cosa. Mà a mà o Mà per mà: agafant-se mútuament les mans. Lo rey... exí a nós, e mà a mà pujam-nos-en per uns escalarons, Jaume I, Cròn. 138. Veé deuallar per la escala la un dels dits preycadors ab la dita Eulàlia mà per mà, doc. a. 1374 (Miret Bech oques 72).Obrir la mà: estendre-la. Tancar o Cloure la mà: encollir-la aplicant els caps dels dits al palmell. Aplegar les mans: ajuntar-les amb els palmells contraposats. Aplegar mans a algú: presentar-s'hi amb les mans juntes o amb els braços encreuats i acostar els llavis a la mà d'aquella persona en senyal de respecte. Batre de mans, o Picar de mans, o Fer de mans (alg.): batre una mà contra l'altra, sia per cridar algú, sia per aplaudir o manifestar satisfacció, etc. Posar mà (en un calaix, en una taula, etc.): «Obri el calaix, i tot d'una que posis mà trobaràs un llibre». Ficar mà a una dona: palpar-la amb dissimul. A mà revessa: amb la mà girada, amb el revers de la mà. S'havia d'espolsar a mà revessa, Ruyra Pinya, ii, 138. Mans dades: havent-se donat les mans mútuament en senyal de conclusió d'un pacte. Açò està fet i mans dades, doc. a. 1638 (Aguiló Dicc.). De nostra mà en la seva: (ant.) donant-nos les mans en cloure un tracte. E nós convenguem-li-ho de nostra mà en la sua, Jaume I, Cròn. 482. Mà dreta o Man dreta: la mà que normalment és més hàbil i més usada per a treballar o agafar les coses;—fig., aptitud, destresa, habilitat. Déu vos hi done mà dreta, doc. segle XVI (ap. Aguiló Dicc.). Venir dreta mà (una cosa): venir bé, sense dificultat o agradosament (Mall.). Mà esquerra o sinestra: la mà que normalment és menys hàbil i menys usada. Mà motxa: mà esquerra (Biar). Venir esquerra mà (una cosa): venir malament, amb dificultat o de manera desagradable. Mà menga o de mengo: la mà esquerra o poc hàbil. a) per extensió, Pota de davant d'un animal, i en els simis, la part terminal de les extremitats tant anteriors com posteriors. Lo cranch se pres al coll del agró ab dues ses mans, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Féu que levassen la mà al dit leó e que li'n traguessen les spines que y tenia, Eximplis, ii, 14. Evitar de dir... mans de cavall o mula per dir peus d'avant, Fenollar Regles 97.
|| 2. La part terminal del braç en quant és l'òrgan de la possessió, de la donació, de l'accepció d'una cosa. Estar en la mà o en les mans d'algú: estar en el seu poder. Que açò era en sa mà e que no romandria en nós, Jaume I, Cròn. 152. Deslliurà lo poble d'Israel de les mans de Pharaó, Muntaner Cròn., c. 54. Fo ventura d'ells que vench en mà dels genovesos, Muntaner Cròn., c. 286. Certes joyes qui són en poder e mà d'algunes persones de Leyda, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 562). Despullant tots quants en les sues mans venien, Eximplis, i, 3. S'administració del bé comú estiga en mans de gent desmanyotada, Roq. 17. Estar en la mà d'algú una cosa: estar en el seu poder, dependre de la seva voluntat. Tenir una cosa dins la mà: tenir-la segura. Dur o Portar algú dins la mà: fer-ne allò que es vol, tenir-lo dominat. Fugir de les mans: sortir del poder d'algú. Prendre's de les mans una cosa: lluitar entre si els qui la volen posseir. Anar de mà en mà: passar del poder d'un al d'un altre successivament. Mudar de mà o de mans una cosa: canviar de posseïdor. De primera mà: del primer posseïdor. Les viandes de primera mà són les més saboroses, Pla Pagesos 60. De segona mà: per mitjà d'un segon posseïdor. Mans mortes: posseïdors d'una cosa que no poden alienar. Rebre una cosa de mà d'algú: rebre-la directament d'ell. Tenir mà amb algú: tenir influència, poder, damunt ell. A mans plenes: amb abundància, sense retreure's de donar. Prendre una cosa amb les dues mans: acceptar-la amb molt de gust. Donar en mà: lliurar una cosa directament al seu destinatari. A mà o A la mà: a l'abast o a la disposició. «La casa és petita i així ho tenim tot a la mà». Anar a mà de...: esser probable. «Hi ha molts núvols; va a mà de ploure». «Si passes per aquí, vas a mà de caure» (=et poses en perill de caure). Mans foradades o Mà foradada: persona massa liberal, que dóna o gasta més del que convé. Generosa per temperament, mà foradada pel maternal exemple, Caselles Mult.104.
|| 3. La part terminal del braç com a òrgan del treball, de l'acció en general. Fer una cosa a mà: fabricar-la amb les mans (per oposició amb «a màquina»). Negú obrer... no gaus trer brach del motle ab mà, sinó ab regla, doc. a. 1285 (RLR, iv, 362). Déu per sa mà | dona formà, Spill 10301. Esser la mà dreta (d'algú): esser el seu principal auxiliar. Tenir mà esquerra: tenir habilitat per a aconseguir les coses indirectament. No s'havia vist caràcter més flexible ni xicot de més mà esquerra, Querol Her. cab. 107. Donar un cop de mà: ajudar a una feina, a una acció.Mà d'obra: el treball manual esmerçat en una obra (en contraposició a la direcció i als materials). Mans: el treball manual esmerçat en una obra. Pague per preu de retaule... fusta, mans, or fi, doc. a. 1469 (Est. Univ. vii, 30). A mestre Gaspar Rovel, calsater, per mans de calses, doc. a. 1587 (Est. Univ. xviii, 79). No heu de mirar prim en sa mà d'obra; jo no regatejo, Ruyra Pinya, ii, 65. «La modista cobra quaranta duros de mans» (Val.). De mà mestra o De mà de mestre: fet magistralment, amb perfecció. Mà armada: violentament. Com jenouesos uolen res, mà armada e ab menases obtenen so que uolen, doc. a. 1436 (Miret Templers 436).Curt de mans: mancat d'habilitat o de lleugeresa a les mans, especialment per a treballar. Mans de segó, o Mans de pàmpol, o Mans d'estopa: el qui deixa caure, per desídia, allò que porta en la mà. Tenir bona mà, o bones mans, o les mans beneïdes: tenir molta habilitat. «La mestra li dia: | —Senyora Maria | ¿qui la tallarà? | —L'abuela Santa Anna | que té bona mà» (cançò infantil val.). No tenir prou mans o No veure-s'hi les mans: no donar abast a la feina. Portar o Tenir una cosa entre mans: estar-hi treballant. Deixar quelcom de les mans: cessar d'ocupar-se'n. Metre mans a una cosa: (ant.) aplicar-s'hi, posar-se a una feina, a una activitat. Nós som entrats ací en València e havem meses les mans en ço que'ls jurats nos havien fet saber, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 533). Us manam expressament que decontinent vista la present hi metats mans, doc. a. 1405 (ibid. 578).Llevar mà d'una cosa: desistir-ne, deixar-la anar. Que derengassen aprés d'ells e que no'ls levassen mà de sus tro que fossen uenguts a mort, Jaume I, Cròn. 424. Mans fentes, o Mans plegades, o Amb les mans a la butxaca: inactiu, sense treballar. Posar mà a l'obra: metre mans, aplícar-se a una activitat. Anar mans cuites: anar de pressa per a fer les coses, treballar activament (Mall.). Donar la mà: prestar ajut en una activitat. Fer-se la mà: masturbar-se (val.). Enviar algú a fer la mà: enviar-lo a mal viatge (val.). Saber posar les mans en una cosa: saber-la fer, conèixer-la pràcticament. Tenir una cosa per mà: tenir-la ben sabuda i practicada. Tenir la mà trencada en una feina o activitat: tenir-hi pràctica, estar-hi avesat i exercitat. Donar la darrera mà a una cosa: acabar-la, completar-la. a) Capa o passada d'una cosa adherent damunt una altra. Una mà de pintura, de calç, d'oli, etc. Es bo després que han segat donar una mà de llaurar, Agustí Secr. 78.
|| 4. especialment, La part terminal del braç com a instrument d'agressió o de lluita. El de ses mans n'ocís un clergue, doc. a. 1251 (Pujol Docs. 26).Arribar a les mans: arribar a la lluita cos per cos. Vos meten nom de desdit e de confús... ¿què fareu quant siam a les mans?, doc. a. 1472 (Misc. Rubió, iii, 27). Carregar la mà: castigar amb energia. Ab tots los qui's voldran atrevessar contre lo Sant Offici..., V. M. que carrech fort la mà, doc. a. 1559 (BSAL, iv, 228). Fer la mà fort: (ant.) ajudar enèrgicament. E siats ací dissapte... per seguir nós e a les dites banderes e fer-nos assistència e la mà fort, doc. a. 1462 (arx. mun. d'Igualada). Lluitar amb mà forta: lluitar vigorosament. Qui ab mà fort pugnarà per nosaltres, Villena Vita Chr., c. 268.
II. || 1. Cada costat d'una cosa o persona, i cada direcció lateral en quant està en relació amb la mà dreta o esquerra d'algú. Pujan per una costa a mà esquerra, Jaume I, Cròn. 26. A l'entrant de la capella a man dreta fossen fetes dues cadires, Tirant, c. 77. Han de donar la mà dreta als cònsols vells, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli, 401). Ja anaven a dexar es camí real per prendre un tirany a mà dreta, Roq. 27. Mà de carrer: costat de carrer; tira de cases que l'ocupa (Maresme, Vallès, Penedès). Anar a mà amunt: anar seguint una pujada (Tortosa).
|| 2. especialment, Costat d'un exèrcit o d'altra multitud de gent. El comte d'Ampúries e'ls del Temple anaren ferir als de les tendes, e en G. de Muntcada e en R. anaren ferir a la mà esquerra, Jaume I, Cròn. 64. E quant lo rey e'ls altres... los viren venir de dues parts, feren dues mans de cavallers e de la gent e corregueren vers los sarraïns, Desclot Cròn., c. 40.
|| 3. Multitud, conjunt nombrós i no interromput. «Dins el corral tenim una mà de conills» (Empordà, Eiv.). «Per allà passa una mà de capellans» (Eiv.). E tots a una mà, hòmens e fembres e infants, exiren al port ab molt gran alegria, Jaume I, Cròn. 117. Una mà de garrotades, de bufetades, etc.: un seguit de cops de bastó, de mà, etc. Després d'una bona mà de garrotadas que la van deixar com nova, Oller Bogeria 79.
|| 4. Conjunt de vint-i-cinc fulls de paper, o sia, la vintena part d'una reima. Costa una mà de paper per obs de escriure, doc. a. 1359 (BSAL, vii, 89). Mà de paper, ploma y tinter ella tenia, Spill 2589. Per lo preu de set mans e miga de paper per als farons, doc. a. 1486 (Arx. Gral. R. Val.). Mà costera: cadascuna de les dues mans de paper que es posen una damunt i l'altra davall de la reima.
|| 5. Estament, classe social. Mà major: la classe més elevada, que en la societat medieval estava formada pels cavallers o gent noble. Mà mitjana: la que es componia dels mercaders. Mà menor: la formada pels menestrals, botiguers i treballadors de la terra. En lo qual consel sien elets X hòmens de la mà maior, e X de la mà mijana, e X de la mà menor, doc. a. 1365 (arx. mun. d'Igualada). Los de les mans mijana e menor, doc. a. 1380 (Col. Bof. viii, 220). Llauzors li dan reys, duchs e d'altres mans, Masdovelles 19. Y es fadrinets de sa seva mà que l'havien aluiada, Alcover Cont. 8. De baixa mà: de la classe ínfima de la societat.
III. || 1. Instrument destinat a agafar-se amb la mà per a fer quelcom. Mà d'una aixa: el mànec de l'aixa. Mà de les abargues: peça que s'agafa amb la mà i té moviment per a picar el cànem damunt la caixa de les abargues (Tortosa). Mà de moro: pala rodona, feta de joncs i adherida a un mànec, que serveix per a tupar roba, mobles, etc. (Palma). Mà de morter: maça per a picar el contingut d'un morter. Un morter ab sa mà, doc. a. 1410 (Alós Inv. 12). Hun morter de coure ab la mà de coure, doc. a. 1459 (BDC, xxiv, 122).
|| 2. Mà de Judes: apagallums en forma de mà, que en el palmell d'aquesta té una esponja mullada (Aguiló Dicc.).
|| 3. En els rellotges, peça de ferro que serveix per a detenir proporcionadament la roda de recontra (Aguiló Dicc.).
|| 4. L'esquer de les nanses bogueres, fet per unes boles de pasta de peix lligades amb cordills i semblants a grossos grans de rosari (BDC, xiv, 37).
|| 5. Mà de cardó: cop donat amb la mà per càstig a una criatura (Migjorn-Gran, ap. Griera Tr.).
|| 6. Mà de Santa Maria: planta de l'espècie Leonorus cardiaca, de tronc dret i ramós, fulles peciolades i les inferiors acorades, flors color de rosa en glomèruls formant espigues fulloses; es troba en els pujols d'Alaró, Esporles i altres llocs del nord de Mallorca.
|| 7. Mà de Crist: planta de l'espècie Potentilla reptans (Men., ap. Masclans Pl. 148).
IV. Tenir la mà o Esser mà: esser el primer en l'orde dels jugadors; esser el qui rep la primera carta o fitxa quan les reparteixen i el qui la tira en començar el joc; en els jocs de pilota, tenir en les mans la pilota amb dret a llançar-la. Perdre la mà: deixar, el primer en l'orde, la preferència a algun dels companys; cedir voluntàriament la preferència a un altre.
    Loc.
—A més de les moltes locucions que ja han anat sortint en el curs d'aquest article, n'existeixen una infinitat a base del mot mà, de les quals indicarem les més usuals.—a) No estar tocat de mans: esser nou i no gens deteriorat.—b) Demanar la mà d'una noia: demanar-la per a casar-s'hi.—c) De la mà al colze: es diu per indicar la poca grandària d'una persona (Val.).—d) Fora mans!: es diu per evitar que algú toqui alguna cosa delicada.—e) Parlar amb les mans: manotejar molt en parlar; deixar de treballar per enraonar.—f) Venir una cosa dins les mans: deixar-se agafar o obtenir sense esforç, sense cercar-la.—g) Posar la mà damunt, a algú: agafar-lo, fer-lo presoner o privar-lo en certa manera de la llibertat; pegar-li.—h) Quedar una cosa dins les mans: rompre's quedant-ne una part entre els dits del qui la sostenia; morir-se algú mentre el metge el curava o operava, o mentre era assistit o sostingut per alguna persona.—i) No trobar-se una cosa entre les mans: esser extremadament petita.—j) Alçar la mà: fer senyal d'amenaça de pegar.—l) Alçar-hi Déu la mà: fer cessar una calamitat.—m) A mans besades: amb molt de gust, donant-ne les gràcies. Uns Mecenes per als poetes y els artistes, otorgant-els-hi la seva protecció y amistat a mans besades, Ricard de Sureda (Catalana, vi, 2).—Allargar o Parar la mà: posar la mà plana i amb el palmell per amunt, demanant alguna cosa.—o) Fer la mà enrera: fer senyal de no voler donar res.—p) A mans juntes: amb gran humilitat.—q) Amb la mà esquerra: al revés d'així com havia de fer-se.—r) Posar-se la mà al pit: reflexionar interrogant la consciència.—s) Posar-s'hi sa mà: sentir-se'n fortament dolorit (Mall.).—t) Posar les mans al foc: assegurar fermament la certesa d'una cosa. «Posaria les mans al foc i no em cremaria»: es diu per donar entenent la seguretat absoluta que es té d'allò que s'afirma. Prové del temps en què es feien els judicis de Déu, fent agafar un objecte roent i considerant innocent el qui agafant-lo no es cremava.—u) Amb el cor damunt la mà: amb lleialtat i franquesa.—v) Amb les mans al cap o damunt el cap: amb les mans buides, sense posseir res.—x) Tocar amb les mans una cosa: comprovar-la de manera que no deixa dubtar-ne.—y) Passar la mà per la paret: veure frustrades les esperances que es tenien; no poder venjar-se d'un afront (Val.).—z) Per sota mà o Per davall mà: ocultament, en secret. Los mercaders faran vendre la nau a sots mà, Consolat, c. 140.—aa) Dar les mans: rendir-se, confessar-se vençut. Jo vos dono les mans en assò, me confesso vençut per vós en assò, Lacavalleria Gazoph.—bb) Caure de les mans (un llibre, un escrit): resultar fastigós o tediós. «Aquest llibre cau de les mans, és ensopidor».—cc) Embrutar-se les mans: fer-se reu d'un delicte.—dd) Untar-se les mans: rebre diners o regals i deixar-se subornar.—ee) Rentar-se les mans: disculpar-se, eludir la responsabilitat. Que los ho pregunt y veurà com tothom s'en rentarà ses mans, Roq. 41.—ff) Passar a algú la mà per la cara: esser-li superior, vèncer-lo en capacitat. Cap patró ni pilot no us passa la mà per la cara en aquestes mars, Ruyra Pinya, ii, 41.—gg) Passar sa mà per damunt s'esquena a algú: afalagar-lo, fer-li la bona (Mall.).—hh) Amb les mans llavades: sense esmerçar cap esforç (val.).—ii) Mans netes i comptes clars: amb lleialtat i franquesa en un negoci.—jj) Fer anar o Fer jugar les mans: moure-les intensament.—ll) Dar les mans: consentir, venir bé en alguna cosa (Lacavalleria Gazoph.).—mm) Anar-se'n a algú la mà, o Escapar la mà: excedir-se algú en donar alguna cosa.—nn) Carregar la mà: excedir-se en posar quelcom o en castigar.—oo) De mans i de peus: intensament; de fort i de ferm.—pp) Fer mans i mànegues: esforçar-se molt, fer tot el possible.—qq) Donar llargues mans: concedir ampla llibertat.—rr) Lligar o Fermar les mans a qualcú: impedir-lo de fer el seu voler.—ss) Esser llarg de mans, o Tenir les mans llargues: tenir instints de lladre.—tt) Tenir les mans falagueres o lleugeres: esser molt prompte per a pegar.—uu) Tenir mà de ferro: esser inflexible en les seves decisions envers els altres.—vv) Tenir les mans blanes o Portar la mà blana: esser massa tolerant o indulgent.—xx) Tenir mà a caixa o a calaix: disposar de molts de diners.—yy) Tenir on posar mà: posseir béns suficients.—zz) Tenir les mans a la farinera: disposar d'una cosa a lliure voluntat, tenir la paella pel mànec.—a') Saber algú on té la mà dreta: saber bé les coses que maneja, saber-se enginyar dins les seves activitats.—b') Senyar-se de bona mà o amb la mà dreta: obrar encertadament o amb bona sort.—c') Passar per moltes mans: estar una cosa sotmesa a la intervenció de moltes persones.—d') Estar deixat de la mà de Déu: obrar molt desencertadament, amb perill de fracassar.—e') Tenir les mans foradades: esser molt malgastador.—f') Tenir les mans estretes: esser molt avar.—g') Si a mà ve: si es presenta l'ocasió.—h') Tenir moltes mans: tenir molta habilitat o moltes maneres d'actuar.—i') No perdre més que les mans: no perdre en un negoci altra cosa que la feina personal.—j') Necessitar mà de metge: necessitar adob, arranjament. «Aquesta teulada necessita mà de metge; té moltes teules rompudes».—l') Tenir mà de Judes: esser traïdor.—m') Mà de moix: actuació moralment dolenta de les mans, sia per robar, sia per palpar.—n') Tenir la mà trencada en una cosa: tenir-hi molta pràctica, molta habilitat.—o') Posar-hi les mans: prendre part en un treball amb l'actuació personal.—p') Anar a la mà a algú: impedir-lo d'actuar; aturar-li les activitats.—q') Cantar amb la mà: tenir molta sagacitat o picardia (Escrig-Ll. Dicc.).—r') En bones mans: en poder de gent bona.—s') Guanyar per mà: passar davant a algú, arribar primer que ell i impedir-li de fer allò que volia.—t') Sortir-ne una mà de morter: resultar-ne una cosa inútil. «Tot plegat en sortirà una mà de morter» (Empordà).
    Refr.—a) «De mala mà, mal gra»: significa que els regals corresponen a la mesquinesa o generositat de qui els fa.—b) «Qui té mans, no digui lladre; qui té peus, no digui coix»: vol dir que tots estam exposats a caure en la temptació.—c) «L'home besa mans que voldria veure tallades» (o «cremades»); «Aplega mans i besa, i ell volia mossegar»: es refereix als qui lloen i obsequien per força o per interès les persones odiades.—d) «Amb una mà fa moixonies i amb l'altra rapa»: es diu referint-se als hipòcrites que fingeixen amor i procuren fer mal.—e) «En bones mans està el pandero, que bé el sabran repicar»: es diu per indicar que es considera molt apta una persona per a l'assumpte que li han encarregat; es diu sovint irònicament, referint-se a una persona considerada inepta o mal intencionada.—f) «Les mans a la filosa i els ulls a la porta»: vol dir que cal treballar i vigilar al mateix temps (Gir.).—g) «Més val un ocell a la mà que dos a volar»: significa que cal estimar més les coses segures, encara que no siguin tan bones, que les insegures.—h) «Una mà renta l'altra, i totes dues la cara»: vol dir que el fer favors afavoreix al mateix que els fa.—i) «Ni mà en caixa ni ull en carta»: indica que cal fugir de les temptacions, perquè l'ocasió fa caure.—j) «Una mà amb cinc dits ja pot portar guants»: vol dir que qualsevol persona pot arribar a ocupar alts càrrecs si té capacitat natural per a arribar-hi.—l) «On arriben els dits, arriben les mans»: vol dir que si es sap fer una cosa petita se'n pot fer també una de més grossa.—m) «La mateixa mà que renta la cara, calça el peu»: significa que una mateixa persona o cosa pot servir per a funcions ben diferents.—n) «Si ho saps fer, posa-hi les mans, i no et fiïs de manyans».—o) «Jocs de mans, jocs de bobians»: es diu per recriminar els qui juguen a lluitar, i que solen acabar lluitant seriosament.—p) «A l'home bajà, doneu-li un dit, i us pren la mà»: es refereix als indiscrets que abusen de la llibertat que se'ls concedeix.—q) «La mà, al pit; la cama, al llit»: al·ludeix a la manera que es considera millor per a guarir els mals d'aquells membres.—r) «A la bona mà, tant li basta una unça com un quintar»: vol dir que la persona generosa sap acontentar tothom encara que tingui pocs mitjans (Mall.).—s) «Mans fredes, cor calent»: indica que el qui té les mans fredes sol esser persona cordial i amable (Men.).—t) «Més val perdre un dit que tota sa mà» (Mall.).
    Fon.: má (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Intens.:—a) Augm.: manassa, manarra, manarrassa.—b) Dim.: maneta, manetxa, manel·la, maneua, maniua, manica, manarrina, manarrinoia, manona, manoia, maninga, manenga, manina.—c) Pejor.: manota, manot.
    Var. form.: man (forma arcaica, però conservada en algunes locucions com man dreta, a man revés, etc.).
    Etim.: del llatí manu, mat. sign. I, II.