DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MACAR v. tr.
Danyar un cos (animal o vegetal) copejant-lo o pressionant-lo violentament (or., occ.); cast. magullar. «No buidis la senalla en terra, que macaràs les pomes». «La fruita està macada». «Tinc l'esquena macada de tant de jeure». Neguna femna ni home... gaus descompondre ni mular ni macar la dita erba, doc. a. 1292 (RLR, iv, 512). Li menjarà la carn macada, Dieç Menesc. ii, 62 vo. La pell de moltó mort de fresch aplicada sobre les parts del cos romput o macat és promptíssim remey, Agustí Secr. 175. Fa tanta calor en el vostre infern y tanta pudor també, que ne tinch la frixa macada, Caseponce Contes Vallesp. 17.
    Refr.
—«Gelades de gener, em maquen el colomer» (Alcoi).
    Fon.: məká (or.); maká (occ.).
    Etim.: d'un verb romànic *maccare, mat. sign. || 1, l'origen del qual és desconegut (cf. Meyer-Lübke REW 5196). En hebreu hi ha el mot makkah, ‘percussió, ferida’, que sembla relacionable amb el nostre macar; però no es veu com pugui haver-se llatinitzat el mot hebreu.

2. MACAR m.
Lloc abundant de macs (mall., men.); cast. pedregal.
    Fon.: məká (bal.).
    Sinòn.: codolar, pedregar.

1. MAÇAR v. tr. ant.
Copejar o ferir amb una maça. Qui per fills o filles se desfaça, que sia maçat ab aquesta maça, Scachs 94. Ninguna persona gose masçar cànyem ni llins en los carrers públichs, doc. segle XVI (Catalana, ix, 383).
|| fig. Tractar violentament. Nul temps se mou con hom le y massa, Fasset, 217.

2. MAÇAR v. tr. ant. (italianisme)
Matar. Costum era que qui maçaua un porch, conuidaua lo vehinat a sopar, Esteve Eleg. d 4.
    Etim.: de l'it. ammazzare, mat. sign.