Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  macip
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MACIP, -IPA m. i f.
|| 1. Servent; persona que està al servei d'altri; cast. siervo, criado. D'aquels qui falen cant són logatz, e de bèsties logades e de macips, doc. a. 1292 (RLR, iv, 512). Una bèstia ab lo macip qui porta la fusta, doc. a. 1316 (Bordoy Hist. Felanitx, i, 268). Santa Dulcia era macipa de hun cavaller, Quar. 1413, pàg. 288.
|| 2. Aprenent d'un ofici; cast. aprendiz, mozo. Encara que tal macip o scolà hajen a complir la setmana, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 265). Tot macip de sastre o de pellicer que vulla esser de la dita confraria, doc. a. 1387 (ibid. 287). Que negun flaquer o forner no gos sostraure mosso ne masip que ab altre estigue, doc. a. 1476 (BSAL, vii, 282).
|| 3. Bastaix, home que es dedica a transportar càrrega a l'esquena o a braços (Barc., segles XVI-XVIII). Se'n deia especialment macip de ribera.
|| 4. Encarregat d'organitzar i dirigir una festa de poble, i especialment la festa major (Costa de Llevant); cast. paborde. Els macips van a cercar les balladores que han de prendre part en les danses, i porten almorratxes amb què ruixen d'aigua d'olor els assistents.
|| 5. ant. Xicot o jove en general; cast. joven, mancebo. Quan om és macip penssa així com macip e sab així com macip; et emperò quan és feit hom, lex aqueles coses que són de macip, Hom. Org. 2 vo. Un foll macip d'aquella ciutat on la dona estava, faya tot quant podia que peccàs ab aquella dona, Llull Sta. Mar. 41. Que negun hom no ocia negun infant jove o macip, doc. a. 1337 (Priv. Ordin. Valls Pir. 231).
Macip (escrit també Massip): llin. existent a Barc., La Junquera, Cardedeu, Granollers, Vilan. i G., Ulldemolins, Alforja, Savellà, Borges del Camp, Maspujols, Tortosa, Alcanar, Benicarló, Salzedella, Val., Xàtiva, Mall., etc.
    Fon.:
məsíp (or., bal.); masíp (occ., val.).
    Var. ort.
ant.: massip (Un massip jau en la presó, Serra Gèn. 37), mascip (Que lurs mascips o altres tallen en lurs taules, doc. a. 1380, Col. Bof. xl, 185).
    Etim.:
del llatí mancĭpĭu ‘esclau’, o potser d'una forma de genitiu mancipi (homo mancipi) com opina Coromines (AIL Cuyo, ii, 145).