Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. manar
veure  2. manar
veure  3. manar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MANAR v. tr.: cast. mandar.
|| 1. Imposar per autoritat (de fer una cosa). Ego Pere Ramon... treua et paz tenré et a mos omes tener-la mannaré, doc. segle XII (Miret Doc. 6). Déus mana a hom amar son enemich, Llull Felix, pt. i, c. 7. E manam sobre açò fer les cartes, doc. a. 1380 (Col. Bof. viii, 219). Mostrant-se pahorugues e temoroses si lur marit mana a elles alguna cosa honesta, Metge Somni iii. Josep dix al panicer que l'endemà lo manaria lo rey a penjar, Serra Gèn. 36. Faria lo que la senyora infanta e son germà manarien, Tirant, c. 97. Lo Isop estava temerós y lo senyor manà'l despullar, Isop Faules 3. Manar Corts: disposar un monarca la reunió de les Corts. Ab segel nouel que'ns faeren fer, que manàssem cort a Leyda, Jaume I, Cròn. 11. La cort fo ajustada lo dia que manada era, Muntaner Cròn., c. 114. Manar cartes: (ant.) enviar cartes. Lo senyor rey... manà ses cartes per tot lo regne de València, Muntaner Cròn., c. 14. Per lo qual ha tremesa una lletra manada de S. S., doc. a. 1544 (Hist. Sóller, ii, 14).¿Què mana?: fórmula cortesa amb què responem al qui ens crida. a) absol. Donar el forner un repic amb la clau del forn a les portes de les cases que pasten, per avisar les dones que comencin a pastar (Tremp, Oliana).
|| 2. Exercir una autoritat superior sobre algú. La volentat ha proprietat de manar al enteniment, Llull Felix, pt. viii, c. 18. A tots manau, | vós no sirvau, | siau servida, Spill 6001. La muller vella... lo fum l'engana, | la carn la mana, Spill 1174. Cobegen manar als majors y a sos iguals, Faules Isòp. 3. De mi com de fill manau, Spill 31. a) absol. Si yo manare, ya vos donarie ballotits!, Guinot Capolls 44. Ay si manassen los seus!, Vilanova Obres, xi, 178.—b) substantivat: Al manar (d'algú): a les ordes, a la disposició d'algú. Sols la guardí per vostre manar, Paris e Viana 21. Tots són al manar meu, Milà Rom. 187.
    Refr.
—a) «Com és l'ama, així mana»: es diu referint-se al bon o mal govern d'alguna cosa, causat per les bones o males condicions del governant.—b) «Qui mana, mana»; «Qui mana, fa el que vol»: es diu per justificar la realització de coses que es consideren improcedents o absurdes, però que s'han de fer per obediència.—c) «Qui paga, mana»: indica que no s'han de discutir les ordes del qui paga.—d) «Qui mana, mai té culpa»: vol dir que les equivocacions dels superiors solen esser imputades als súbdits.—e) «Qui no sap fer les coses, no les sap manar».—f) «Més val fer-ho que manar-ho»: significa que generalment és millor fer les coses un mateix que donar-les a fer.—g) «Val més manar que esser manat».—h) «Uns manen i altres creuen».—i) «Allà on manen tres, en sobren dos».—j) «Cosa manada, no és feta si no és vigilada».—l) «Mosso mana mosso»: es diu referint-se al qui, havent rebut l'encàrrec de fer una cosa, el transmet a un altre perquè la faci en lloc d'ell (Mall., Men.).—m) «Mana gos, mana gat, fes-ho tu que ho has manat»: es diu quan, fracassats els intents de fer complir les ordes als súbdits, el superior es veu obligat a fer allò que havia manat als altres (Tortosa).—n) «¿Qui mana a ca'n Ribot: l'amo o el porc?» (Urgell, Segarra); «Aquí qui mana: el rector o l'ama?» (Val.): es diu quan els inferiors no s'apressen a complir les ordes que han rebut de llurs superiors.
    Fon.:
məná (pir-or., or., bal.); maná (occ., alg.); manáɾ (val.).
    Etim.:
del llatí mandāre, ‘donar, lliurar’.

2. MANAR v. ant.
Brollar, rajar; cast. manar. a) intr. Lo primer és la fontana d'on mana, Arnau de Vilanova (ap. Menéndez Pelayo Heter. i, 746). Per cloure la font d'on tot lo bé mana, Passi cobles 10.—b) tr. Mirant que tal font manaua prudència, Passi cobles 37. Manant sanch e aygua lo seu sagrat cos, ibid. 15. Font d'argent-viu, que una roca mana y altra roca engull, Llorente Versos, i, 94.
    Etim.:
pres del llatí manāre, mat. sign.

3. MANAR v., grafia ant.:
V. menar.