DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MANDRA f. ant.
Ramat; cast. rebaño. En uns corrals on tenia las mandras del bestiar reyal, Alegre Transf. 53.
    Etim.: pres del llatí mandra, mat. sign.

2. MANDRA
|| 1. f. Peresa. Que'l Ros no tenia mandra, Víct. Cat., Ombr. 54. «Santa Mandra gloriosa | ens guardi de treballar, | que els dies en són per jaure | i la nit per descansar» (cançó humorística de Llofriu).
|| 2. m. Peresós. No més surten quan los hi han de donar algun sofoco per mandres, Vilanova Obres, iv, 226. Com més va més mandra 't tornas, vatualisto!, Pons Auca 72. El mandre, per apaybagar la set, se begué d'una tirada la meytat de l'ayguardent, Víct. Cat. (Catalana, vi, 7).
    Refr.—a) «Feina fuig, mandra no em deixis» (Ll.).—b) «Mandra, son, por i fred, com més n'hi ha, més admet» (Griera Tr.).—c) «Qui té seny, té pa; qui té mandra, va a captar» (Penedès).
    Fon.: mándɾə (or.); mándɾɛ (Ll., Urgell).
    Sinòn.:— || 1, vessa, galvana;— || 2, peresós, vessut.
    Etim.: segons Meyer-Lübke REW 5290, mandra en el sentit de ‘peresa’ ve del llatí mandra ‘ramat’, i també en fa venir la locució italiana darsi alla mandra, ‘tenir peresa’, ‘no fer feina’.