DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MANTENIR v. tr.: cast. mantener.
|| 1. Fer romandre en el mateix estat; conservar. Longament mantench aquell burguès gran messió, Llull Felix, pt. viii, c. 1. No cobeiarà algun los béns teus, no't caldrà pensar de què mantindràs estat, Curial, iii, 13. La mantingué en insomni tota la nit, Pons Auca 35. Si Déu nostre Senyor em mantenia el delit, Ruyra Parada 3. a) refl. Que les sues galees se mantenguessen ab los hòmens de la mar, Muntaner Cròn., c. 203. Em vaig mantenir reservat sense confessar les meves febleses, Ruyra Parada 25.
|| 2. Proveir de l'aliment necessari; donar el que es necessita per a viure. De tot quant guanyaua quescun die daua les dues parts als pobres, e de la tercera part ell se mantenia, Eximplis, i, 261. Vosaltres me aveu criat y mantengut fins ara, Comalada Pierres Prov. 7. Encara no t'ha dit amb què conta per mantenir-te, Roq. 48.
|| 3. Afirmar amb persistència. No li vulles contrastar ne assatjar de sostenir ço que mantenir ne averar no pories, Metge Somni iv.
    Refr.—a) «El qui molta gent manté, Déu sap el treball que té».—b) «Molt fa qui va i ve, però més qui casa manté».
    Var. form.: mantindre (occ., val.); mantendre (A fi de mantendre es regust casolà, Rond. Eiv. 8).
    Fon.: məntəní (pir-or., or., bal.); mantíndɾe (occ., val.).
    Conjug.: segons el model tenir. En la 3a pers. sg. del pres. d'indic. és freqüent la forma mantén, encara que també s'usa la regular manté.
    Etim.: del llatí manu tenēre, ‘tenir amb la mà’.