Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  mar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MAR f. (i modernament també m.): cast. mar.
|| 1. Massa d'aigua salada que cobreix una gran part de la superfície de la terra. La vostra sancta substància divina qui és infinida en la terra e en les mars e en l'àer, Llull Cont. 319, 4. Com la taupa en la terra e lo peix en la mar, ibid. 325, 25. Serenes són en la mar, Genebreda Cons. 22. Vora la mar eternament inquieta, Maragall Enllà 2. Van seguint la costa a les envistes del mar, Ruyra Parada 14. Respon a la del mar, Costa Poes. 23. Veuràs l'ull blau de la mar, Riber Sol ixent 4. Nivell del mar: la superfície de la dita massa líquida com a punt de referència inicial en el càlcul de les altures. Cop de mar: topada forta d'una onada amb un vaixell o amb un altre obstacle. Alta mar o Mar gran: la part del mar situada molt lluny de terra. Fer-se a la mar: sortir del port un vaixell, dirigir-se a alta mar. Ultra mar: a les terres de l'altra banda de la mar. Que'l sant passatge d'oltra mar enanten, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 162).A les mars perdudes: fig., a un lloc molt llunyà o difícil d'arribar-hi (Mall.). Per mar: navegant, anant a través de la mar. Que la tornassen a son pare per terra o per mar, Jaume I, Cròn. 2. Vora mar: a la vorera del mar. Yo'm feya portar en loch vora mar e prestament era guarit, Tirant, c. 243.
|| 2. Estat de la dita massa d'aigua salada en relació al seu moviment i als obstacles que representa per a la navegació. Haver-hi mar, o Fer mar: estar la mar agitada. Enfortí's la mar per creximent de uent, e féu tanta de mar..., Jaume I, Cròn. 56. Bona mar, o Mar calma, o Mar bonança: mar tranquil·la, no agitada; també se'n diu mar de dones. Mar au (Alcúdia) o Mar podrida: la mar completament plana i transparent. Mar ruada: la mar tranquil·la però que s'hi veuen petites rues o ones baixes. Mala mar: mar molt agitada. Bé n'hauran presenciats de tràngols y males mars!, Vilanova Obres, i, 109. Mar de proa: la que té les ones que envesten un vaixell per la proa o part anterior. Mar de costat: la que bat un vaixell lateralment. Mar de popa: la que envest un vaixell per la part posterior o de popa, afavorint la navegació. Mar llarga: estat de la mar en què les ones són molt amples però molt baixes. Mar picada: l'estat de la mar en què les ones esclaten amb força i són curtes i freqüents. Mar rissada: la que té petites ondulacions a la superfície. Mar vella: la que està agitada com a conseqüència d'un vent ja calmat. Mar de revògit: la que, revoltant un cap, regolfa dins la badia (Alcúdia). Mar d'oblades: mar picada (Mall.). Mar de sards: mar grossa, agitada, però sense arribar a temporal. Mar brava, o esvalotada, o grossa, o desfeta: la mar molt agitada per grans onades. Mar espessa: estat de la mar en què les onades són molt seguides. Mar de fora, de fons, o de lleva: agitació procedent d'alta mar i que ve a rompre a la costa. Mar de llamp: agitació del mar sobrevinguda sobtadament.
|| 3. Porció de la dita massa d'aigua, situada en una regió determinada. Deu galeres que stiguessen en les mars del stret, Pere IV, Cròn. 99. Sabets tots los flums e totes les fonts e tots los pous e totes les mars, Llull Cont. 21, 6. Mar Mediterrània o Mediterrani: l'extensió de mar situada entre dos continents o entre dues grans extensions de terra; es diu especialment de la situada entre Europa i Africa. La mar major: (ant.) l'Oceà Atlàntic. La mar mayor de les regions de Noruega, Flos medic. 137. Mar gran o Mar Oceana: l'Oceà (Atlàntic, Índic, etc.). Aquest regne d'Ethiopia... afronta ab la mar occeana, Tirant, c. 394. Mar territorial: aigües jurisdiccionals, porció de mar situada entre la costa d'un país i una línia imaginària suposada a unes tres milles marines de la dita costa i considerada com a frontera marítima del dit país. a) per ext., Llac de gran extensió (encara que sigui d'aigua dolça). El Mar Caspi; el mar de Galilea; etc. Un jorn estaven en la mar de Galilea, Sermo St. Pere 126.
|| 4. fig. Gran abundància d'alguna cosa, principalment líquida o poc compacta. «La seva mort m'ha costat una mar de llàgrimes». «Estic dins una mar de dubtes». La mar: gran quantitat. «Hi ha la mar de gent que no pensa més que en les diversions». May són virtuoses ab perseuerança, | qu'en mar de crims corren a veles y rems, Viudes donz. 250. Ja ho han dit, que havies duyt la mar de perdius, Roq. 30. Es ceps nous cal sulfatar-los i ensofrar-los cop i recop: una mar de feina!, Ruyra Pinya, ii, 166.
    Loc.
—a) Tirar aigua a la mar: fer una cosa completament inútil; esforçar-se inútilment.—b) Haver-hi mar de sards: haver-hi conflicte gros, grans dificultats, baralles, etc.—c) No esser bo per mar ni per terra: esser molt dolent o inservible.—d) Voler la mar i les arenes: esser molt cobejós, no assaciar-se mai.—e) Aniria a la mar i no trobaria aigua: es diu del qui cerca i no troba una cosa que és fàcil de trobar.
    Refr.
—a) «En bona mar, tothom és bon mariner»: es refereix als qui obren bé mentres les circumstàncies els són favorables.—b) «La mar, com més té, més brama»: al·ludeix als ambiciosos, sempre cobejosos de més riquesa o més honors.—c) «La mar no es mou sense vent»: vol dir que cada efecte té la seva causa, i especialment que quan es diu una cosa sol tenir algun fonament.—d) «La mar fa forat i tapa»: ho diuen els temorecs d'anar per la mar.—e) «Deixa'm estar en terra, que la mar em mareja»: ho diu el qui no vol que el fiquin en complicacions.—f) «Si vols aprendre de resar, ves per mar» (Mall.); «Si a Déu vols pregar, fica't en la mar» (Val.); «Qui no ha passat port ni mar, no sap a Déu pregar» (Vall d'Àneu): significa que l'anar per mar és molt perillós.—g) «Com més mar, més vela»: es diu referint-se als qui no s'espanten davant les dificultats, ans sembla que prenen més força i coratge.—h) «A la mar gran hi ha el gran peix»: vol dir que les coses cal cercar-les en llur ambient propi i proporcionat.—i) «De la mar el bon peixó, i de la terra el moltó»: es refereix als productes considerats millors com a mengívols, de la terra i de la mar.—j) «L'aigua, a la mar va»; «Els torrents van a la mar»: vol dir que la riquesa sol acumular-se allà on ja n'hi ha d'abans.—l) «Per la mar va qui paga»: es diu com per explicar, generalment amb ironia, una despesa que es considera inútil o excessiva (Val.).—m) «Si la mar s'arrasa, fica't a casa» (Griera Tr.).—n) «Mar blanca, pluja amanta».—o) «Mar passada, amor desoblidada»: es diu referint-se als qui, en haver-se absentat dels amics o familiars, se n'obliden o no els envien noves.—p) «Si la mar buida fort, senyal de vent nord» (Mall.).—q) «Dones, per mar, no hi poden anar»: es refereix a la duresa de la vida marinera.—r) «Qui s'ha begut la mar, se pot beure s'estany»: significa que el qui ha fet una cosa extraordinària, en pot fer una de més corrent (Eiv.).—s) «De la mar i d'es caparrot, ningú treu lo que vol, sinó lo que pot» (Mall.).—t) «S'aigo de mar i es creure, són de mal beure»: es refereix a la molèstia que sol causar l'obediència (Mall.).—u) «Tot lo de dins la mar, qui ho agafa és seu, no hi ha teu ni meu» (Mall.).—v) «Pescat o salvat, lo que treus de la mar, t'ho has ben guanyat» (Mall.).—x) «La mar és una femella que no vol amollar qui es colga amb ella»: es refereix a la mar com a devoradora de nàufrags (Mall.).—y) «Fuja de la mar qui no sap nedar» (Mall.).—z) «Mar tèrbol i revoltós, ganància de pescadors» (Griera Tr.).
    Fon.:
máɾ (pir-or., or., occ., val., bal.); (mall., men., en l'accepció || 1; en les altres accepcions es pronuncia mar, amb la -r sonora). En la pronúncia vulgar de Catalunya és freqüent reforçar la -r amb un so -t o -k: máɾt (Rosselló, Begur, Berga, Bagà, Barc.); máɾk (Ribes, Palamós, Palafrugel·l, St. Feliu de G., Caldes de Ma., Blanes, Pineda, Mataró, Vendrell, Camp de Tarr., etc.). A aquesta pronúncia dialectal respon la grafia march que trobem en aquest passatge: Tira un gra de sal en march, cançó pop. (ap. Milà Rom. 182).
    Intens.
(especialment de l'accepció || 2); marassa, mareta, maregassa, marota.
    Etim.:
del llatí mare, mat. sign. || || 1, 3. El mot llatí era del gènere neutre; en català, com en altres llengües, vacil·la entre el masculí i el femení.