DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MENA f.
|| 1. Lloc, en la massa d'un terreny, d'on s'extreu un mineral, especialment un metall; cast. veta, vena, mina. Aquesta yla... cela menes d'argent, Marsili Cròn., c. i. Menes de diuersos metalls, Eximenis II Reg., c. 16. Aquelles menes haie affinar o fer affinar, doc. a. 1415 (Botet Mon. iii, 435). Cercant fins en les entramenes de la terra menes de metalls, Corella Obres 210. Axí com l'or que de la mena'l traen, Ausiàs March, xciv. L'or rosseja dins ses menes, Verdaguer Jov. 192. a) Mena de plom: el plom tal com surt de la mina, i fet pols, del qual se serveixen els gerrers per a envernissar la terrissa.
|| 2. fig. Origen; lloc o objecte d'on procedeix una cosa; cast. mina. La intellectualitat és en home mena de bones obres, Llull Cont. 153, 13. No puga may, pus és d'or la mena, | fer lo dit salt, Scachs d'amor.
|| 3. Classe, espècie; cast. clase, especie. Plena fins a vessar d'una mena d'escudella de pa i verdures, Massó Croq. 179. Corren una mena de noms estranys, Vilanova Obres, iv, 16. Jo voldria encomanar aquesta mena de vanitat a molts, Ruyra Parada 6. De tortugues... n'havíem de tota mena, Salvà Ret. 25. De mala mena: de mala casta. Venir-ne de mena: venir-ne de raça, de casta. a) usat en frases negatives, com a sinònim de gens: «No hem collit mena de fajol, enguany»; «No en tenim mena» (Olot).
|| 4. nàut. Gruix o diàmetre d'una corda. «Una corda de molta mena» o «de poca mena» (Barc.).
|| 5. Cadascun dels caps que formen una corda. «Una corda de tres menes, de quatre menes», etc. (BDC, xii, 48).
|| 6. pl. Aparell compost d'una corda, dos bocells i una lligada, que serveix per a lligar la vela al pal en les barques de pesca i de mitjana (Costa de Llevant, Mall.).
|| 7. Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.). De vi no n'havien gens, ans lo senyor rey ne donà a ells dues bótes de mena, una de blanc e altra de vermell, Muntaner Cròn., c. 85. Les bótes de mena les quals vénen de les parts de Nàpols e d'altres parts ab vin blanch e vermell en Barchinona, les quals bótes de mena hauien acustumat de tenir quatre somades e un cafiç, doc. a. 1372-78 (arx. mun. de Barc.). Tres miges bótas de mena, doc. a. 1478 (BSAL, iii, 227).
    Loc.—a) Dur mena feta: portar un assumpte ja tractat o resolt d'abans (Mall.). Voltros duis mena feta, Aguiló Rond. de R. 29.—b) Que se'n perdi la mena!: exclamació per a manifestar odi o enuig contra algú.
    Refr.—a) «Dels bons s'acaba la mena» (Men.).—b) «El que n'és de mena, mai s'esmena».—c) «De porc i de senyor, se'n ve de mena».
    Fon.: mέnə (or., Maó); ménɛ (Ll.); ména (val.); mə́nə (mall., Ciutadella).
    Etim.: del gàl·lic *meina, mat. sign. || 1.

2. MENA f.
Vedella desmamada (Pla d'Urgell). V. meno.

3. MENA f.
Anyella (mall.). V. mé, art. 2.

4. MENA
|| 1. f. Mentida (bal.); cast. trola. Un amich seu coral que li conexia es flach y li passava totes ses menes, Roq. 30.
|| 2. m. i f. Mentider (bal.). «No siguis mena!»
    Fon.: mέ̞nə (mall., men.).
    Etim.: del llatí menda, mat. sign. || 1.

5. MENA f. i adj.
Femella del ca me (mall.). Una cussa mena que lladra en es cau, Ignor. 28.

6. MENA f.
Pinya badada (Petra). V. mè.

7. MENA f. ant.
Merlet; cast. almena. Lo emperador sabé que Pilat era puiat a les menes dels murs, Pere Pasqual Obres, i, Lansauen-los de les menes del castell auall, Tirant, c. 300.
    Etim.: del llatí mina, mat. sign.