DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MENT f.
Potència intel·lectual; cast. mente. Se torba... tant que no pot aver seny ni ment a re que fassa ni diga, Llull Cont. 139. Per trobar-te ma ment vola lleugera, Camps i F., Poes. 5. Les boires que la mort sobtada del seu pare havia acumulat en el seu cor i en la seva ment, Oller Hist. 86. Tenir a ment: (ant.) tenir present en l'enteniment. Lo senyor rey tench bé a ment a aquell cavaller, Muntaner Cròn., c. 134. Prendre a ment (ant.) o Parar ment: fixar l'atenció a una cosa; cast. parar mientes. Com Valter agués acostumat de passar sovén per la casa de son pare e s'agués pres a ment moltes vegades de la virtut d'aquesta nina, Valter Gris. 5. «Pareu ment a no caure»; «Para ment en el que dius» (Gir., Empordà, Camp de Tarr.). Pareu-hi ment, ab aquest home, Víct. Cat., Sol. 60. Així para ment a comprometre'l, entens? Ruyra Parada 52. Hem de navegar de volta i volta parant ment de no caure, Ruyra Pinya, ii, 25. De bona ment: (ant.) de bona gana, amb bona voluntat. Senyora, de bona ment | vostres prechs obehiria. Cobles Diuis. 25. a) ant. precedit d'un adjectiu, formava locucions adverbials que avui per l'aglutinació dels dos elements constitueixen els nombrosos adverbis modals en -ment: E los maluats deuien gran ment (=granment) tembre, Anònim (Cançon. Univ. 251). Quant auran bolit couinent ment (=covinentment), aministra-ho per escudelles, Flos medic. 216 vo.
    Fon.: mén (or., occ.); mént (val., bal.).
    Etim.: del llatí mĕnte, mat. sign.