DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MIG adj., adv. i subst.: cast. medio.
I. adj. (femení MITJA)
|| 1. Situat a la meitat, al centre. Fos crucificat en lo mig loc del món, Llull Cont. 55, 6. Dit mig: el dit central de la mà. Lo munt del dit mig e índex, Albert G., Ques.
|| 2. Que forma la meitat d'un tot. Mitja dotzena, mitja lliura, mitja hora, mitja llegua, etc. Mitja bota: calçat que arriba fins a mitjan cama. Mitja bóta: bóta petita per a tenir vi. Ordoné per tots los carrers mijes bótes de vi, Muntaner Cròn., c. 227. Mitja sola: peça de sola que es posa a una sabata des del franc fins a la punta. Mig camí (ant. mitja via): el lloc al qual s'arriba en haver passat la meitat del camí. Si gita ans que sia a mija via on ha anar, Consolat, c. 97. Apar que'l surti a escometre a mig camí, Verdaguer Exc. 83. Mig cos: el lloc on es considera que s'uneixen les dues meitats superior i inferior del cos humà. Mitja cama: punt aproximadament equidistant de la planta del peu i del genoll. A mitja tarda, a mig matí, etc.: l'hora que es considera com la meitat de la tarda, del matí, etc. Dau-li'n fins a mig setembre, Flos medic. 24 vo.
|| 3. Mitjà, situat aproximadament a igual distància dels dos extrems (d'una qualitat, d'un transcurs de temps, etc.). Un hom de mitja estatura, Metge Somni i. Com fos posat en mija edat y ja mig blanch, Faules Isòp. 66. Un senyor de mitja edat, Penya Mos. iii, 27.
|| 4. Incomplet. Una squelleta de mig argent, Inv. Pr. Viana (Col. Bof. xxvi, 253).Mitja festa: festa que no se celebra tot el dia. Mig germà: germanastre (V. miggermà). Mig senyor: que té una senyoria aparent o migrada. Conech lo tarannà d'aquestes mitges senyores, Vilanova Obres, xi, 156. Mitges excuses: excuses poc convincents. Avisant pel carbó ab mitjas excusas, Pons Auca 24. Mig dol: vestit de dol mitigat. A mitja veu: en veu baixa. Mitges paraules: mots incomplets, pronunciats de manera poc intel·ligible. No me vengues ab mastegaments de fasols ni ab mitges paraules, Penya Mos. iii, 127. Mitja rialla: somrís. Veig florir sa mitja rialla, Verdaguer Flors Mar. 19. Fer la mitja rialla, o simplement Fer sa mitja: somriure (Mall.). Els patges feien la mitja | al portal on jugaven a daus, Alcover Cap al tard, 117.
|| 5. Mig ple; ocupat fins devers la meitat de la seva capacitat. Tots banyats e la barca mija d'aygua, Tirant, c. 281. Llençà la copa, encara mitja de vi, Víct. Cat., Cayres 215.
II. adv.
|| 1. Incompletament; no del tot. a) Amb complement adjectiu. Sortí del lit | e mig guarit | yo me'n partí, Spill 966. Lo mateix dia féu viatge mig carregat, Ardits, iii, 2. Posaven-los dins un bassí mig ple d'aygua, Rúbr. Bruniquer, i, 84. Tinch ja mig sech lo morritort, Somni J. Joan 280. Amb els ulls mig clucs, Ruyra Parada 148. Ja estic més de mig enamorat, Alcover Cont. 7. Mig mort: molt mancat de vitalitat o de forces. Mig viu: (ant.) desmaiat, sense sentits. Lo cor li fugí e caygué mig viua en terra, Curial, i, 15.—b) Amb complement verbal. Cosa pura creada | no té cabal que us bast a mig llohar, Pero Martínez 122. Mig burlant, un jove furtà un llibre, Faules Isòp. 63. Ja el rem s'atura i mig s'adorm a estones, Canigó iii. Les paraules que li deya | les hi deya mig plorant, Poncelles mall. 29.—c) Amb complement substantiu. Mig vila, mig llogaret, Ramis Clar. 21. Son pare tot lo dia mitj figa mitj rem, Aguiló Rond. de R. 13. En aquest ús és freqüent que l'adverbi es converteixi en adjectiu, prenent la forma femenina mitja si el subjecte és femení: Baixa la pendent | d'estret horitzó, | mitja carreró | i mitja torrent, Alcover Cap al tard 27.
|| 2. Mig mig (i dialectalment bal. mitjo mitjo): no del tot, ni d'una manera ni de l'altra. «¿Com estàs? Mig mig» (=ni bé ni malament).
|| 3. A mitges: a repartir la meitat perhom dels guanys i despeses. Havien provehit que... fahessen a miges los fochs greschs de la festa del cors de Jesu Xrist, doc. a. 1437 (Ardits, i, 359).Dur o Portar una terra a mitges: conrar-la amb contracte de repartir-se les despeses i els guanys el propietari i l'arrendatari (amitger). Aquesta possessió la duyen a mitges, Penya Mos. iii, 26. (V. amitges). Engan de mitges: acte de creure's una persona enganada per una altra. No li fa por | venda 's retracte | per lo fals acte | ab dol que fan, | ni per engan | de miges dit, Spill 6921. Fer-me comparèixer dins les Monges per demanar-me revisió d'albarans o engany de mitjes, Penya Mos. iii, 112.
III. m.
|| 1. Lloc o part d'una cosa que dista igualment dels extrems o de la perifèria d'aquesta. Com vós estarets en lo mig dels justs e dels peccadors e darets sentència, Llull Cont. 58, 13. Mesura sta en lo mig de virtut, Llull Cavall. 18 vo. Van ferir al mig de les galees, Muntaner Cròn., c. 19. Que no sia de bona lana en lo mig com en la fi, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 264).Al bell mig: just en el centre. Al bell mitg de aquella plassa hi ha una piràmida, Lacavalleria Gazoph. Per mig o Pel mig d'una cosa: per la part central d'una cosa. Fo ab un fus ficat per mig la lenga, Ardits, i, 8. Al mig o En mig (escrit també enmig): en la part central. Aquell delitós prat en mig del qual aparia un palau molt alt, Turmeda Cobles Diuis. Lo rey assigué en mig de la taula, e la reyna al seu costat, Tirant, c. 87. Posant la porta i ell mateix en mig, Canigó ix. Entre mig: en mig i barrejat amb altres coses.
|| 2. a) La part mitjana o central d'una coberta, de popa a proa, compresa entre les cordes; cast. crujía.—b) Ris del mig en les veles de les barques de pescar (Costa de Llevant i de Ponent).—c) El segon llevat; si no ha fermentat prou el llevat, li afegeixen aigua i farina i el pasten una mica, i això és el mig (or., occ.).—d) Mig i vora: per a fer la batuda és essencial agafar mig i vora, això és, que a cada tomb passin pel mig i per la vora de l'era (Falset).
|| 3. Meitat; cadascuna de les dues parts iguals d'un objecte. «El buc es desfà en dos mitjos».
|| 4. Mitjà; allò que serveix per a arribar a un fi. Los accidents sols bastam a conèxer, | e havem obs los migs que disposts sien, Ausiàs March, cxii. Conech que per un semblant mig vos vinch amar, Pere Torrella (Cançon. Univ. 195). «¿De quins mitjos ens hem de valer per a salvar-nos?»
    Loc.—a) A mig!: fort, massa poc!; es diu quan sentim o veiem que algú ha rebut una tupada o un cop, per significar-li que n'estem contents o que en mereixia més (Empordà).—b) De mig a mig: completament, en tota l'extensió. Sa fantasma quedà xapada de mig a mig, Roq. 18.—c) Mig a mig, o Mig per mig: una meitat de cada manera. No gos fer mescla en la xexa d'Urgell ne d'Aragó d'altre gra sinó de xexa d'Ampurdà faent la mescla mig per mig, doc. a. 1375 (arx. mun. de Barc.). Diem e declaram que les dites parts mig a mig per demà tot dia paguen DL florins d'or, doc. a. 1391 (arx. de Gir.). E partiren mig per mig lurs béns, Eximplis, i, 32.—d) Estar en mig, com el dijous: estar en lloc central i fent nosa (mall., men.).
    Fon.: míʧ (pir-or., or., occ., val., bal., alg.). Les formes femenina i plural són generalment pronunciades amb la palatal africada (mitja, mitjos, mitges); però hi ha regions on es pronuncien amb la palatal fricativa (mija, mijos, miges), sobretot a les comarques del Rosselló i Conflent, Vall de Ribes, Empordà, Bagà, Organyà, Ponts, Artesa de Segre i Morella.
    Var. ort. ant.: mitg (Llull Gentil 125); mitj (Obrador Arq. lit. 21); mij (Llull Gentil 334); mitx (Ferrà Com. Poes. 9); la forma femenina apareix antigament escrita també amb la grafia miga.
    Etim.: del llatí mĕdĭu, mat. sign.